El Desert de Les Palmes, on mon tio m’ensenyà a llegir un mapa topogràfic mentre els soliguers suraven immòbils sobre el nostre cap i buscàvem, com si es tractara d’una quimera, exemplars d’assa valenciana, l’endemisme elusiu d’aquells penyals, és la meua regió encantada d’elecció. I quan la realitat pren un to massa prosaic en bec, els bàlsams per a ofegar els dimonis meridians.

El carisma de la contrada no seria el mateix, clar, sense la fundació monàstica a qui deu el nom. Els monjos carmelitans buscaven paratges feréstecs on apartar-se de la mundanitat i que anomenaven deserts en memòria d’aquells germans que els precediren en els erms d’Egipte i de Síria. Un desig de solitud que no sempre fou respectat, val a dir. La comunitat hagué de defugir fins a sis intents de  desamortització –i unes tantes altres guerres– i adaptar-se a circumstàncies molt volàtils per a sobreviure. La presència persistent dels frares, sostinguda a través del temps per la complicitat discreta de la gent de la Plana Alta, és un exemple de fortalesa que desdiu, una vegada més, el tòpic de la blanor que s’atribuïx al nostre poble per pur interés en què l’interioritze. I una peripècia que puntua amb un signe d’aventura eixa serra sembrada d’antres, capelles i ermitoris.

Però endinsar-me en este microcosmos, bé siga per la carretera enfiladissa que ix de Benicàssim o molt més sovint pels senders sinuosos de la pensa, em fa sentir sempre la música d’un romanç encara més exultant. En la silueta d’espadats rogencs coberts de frondes que s’alcen sobre la mar, com si fora l’escut heràldic d’un país imaginari, en les runes del castell de Montornés que vigila els intrusos des del fons de la història, en els margallons que han cremat i renascut del foc, en cada font que brolla d’un corrent recòndit i cada agulla de pedra que apunta al cel, hi veig un símbol i un exemple de l’alta vida de l’esperit.

Al viu: no conec cap lloc del país on l’estereotip que ens pretén permanentment adelerats per desficis sensuals i poc menys que impedits per a qualsevol forma d’elevació se’m revele més fals i més deformant. És en el Desert que es dissolen els miratges i es fonen les mentires que ens hem explicat; entre el silenci eloqüent dels cenobis i el cant místic de la terrerola que, segons la tradició persa, ens guia cap al paradís.

Il·lustració: Pablo Ramírez (Bloskii__)