L’any 1928 el poeta brasiler Carlos Drummond de Andrade publicà un dels seus més emblemàtics poemes, “No meio do caminho”:

Enmig del camí hi havia una pedra

Hi havia una pedra en mig del camí

Hi havia una pedra

Enmig del camí hi havia una pedra.

 Allí hi havia una pedra. Amb un cert aldarull, aquells versos, d’una senzillea corprenedora, marcaren un camí de renovació per a la lírica del Brasil i potser de la llengua portuguesa. Remeten, en certa mesura, a aquell formosíssim poema d’Alberto Caeiro/Fernando Pessoa de 1914, que en la seua simplicitat conté les veritats més pregones dels sers humans i de la geografia íntima:

El Tajo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,

però el Tajo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble,

perquè el Tajo no és el riu que passa pel meu poble.

El pas que no fem enmig del camí, els traços de l’aigua cap a destins oceànics, la decisió de romandre en un lloc o en un altre, les pedres que cauen durant la matinada, i amb les quals reedificarem la vida al sendemà, com feia el nicaragüenc Pablo Antonio Cuadra en aquell altre poema, “Exilios”, lluny “de les ciutats que no són meues”:

No. No me n’aniré. I torne

a alçar el mur amb les pedres que caigueren.

En escoltar este poema, l’escriptor de València i Nicaragua Ricardo Llopesa, en nits d’ebrietat i melangia, no podia estar-se de plorar, mentres els amics callàvem, dins de la pàtria, desitjant altres pàtries més voluptuoses.

La pedra, la joventut, la vida-riu que transcorre, la nació aombrada per les foscors internes i les lluminàries exteriors, d’aquells països alegres que ensomiaven el mateix Cuadra o Salvador Espriu, que mirà “aquesta terra”, plena de pedreguers i polseguera, i que després fon cantada per Raimon “mentre bleixa l’aire malalt de la nit”.

Abans de la terra, però, la pedra. El xativí se l’havia trobada, potser també enmig del camí, i la llançà amb força, volem supondre, en aquell 1963 de tocs hippies més intuïtius que viscuts en esta dissortada pàtria:

Tires la pedra.
On anirà?

Així és l’home.
Qui sap on va.

Tots ens trobem pedres en els camins, sia en el principal que ens marca la vida, sia en els adjacents que apareixen temerosos, com si no tingueren dret a expansionar-se al nostre costat, i a suggerir-nos possibilitats i terminis, o a emplaçar-nos a existències modificades per una voluntat delatada.

Siga poca o molta la nostra resistència, l’atzar que ens somriu o la sort que ens creua la cara, sempre acabem amb una pedra al davant, de matèria morta o de vivència metafòrica. Les personals són variables, tot i que, a la fi, s’assemblen massa entre elles com per a no pensar en una sèrie de pedres generals de l’espècie humana, una mena de sala a la qual hem de concórrer i on devem enfrontar-nos amb el fat, siga este propici o no. Pedres esdevingudes genèriques, sinistrament iguals a les pedres decisives pel fet d’estar vius, eixes que feren a tants autors del segle XX (i els que arribaran en el segle XXI), romandre drets mirant les seues pedres pròpies en camins de Xàtiva, del Tajo, de Copacabana, de Masaya o de Managua, i esquivar-les, agarrar-les, col·locar-les o tirar-les sense saber a on aniran. Així es l’home…

Cada pedra és sempre un càntic a aquell que no fórem, i sobretot a aquell que, a partir d’eixe instant de fascinació i interromput miracle, no podrem ja ser. I escrivim un poema, o senzillament mirem fluir l’aigua en el riu o l’aigua que és el riu, o posem música a uns versos escrits en una llibreta de cuquet i tapa blava. Elaborem així elegies de dubtosa transcendència, fràgils, o, com titulà Maria Beneyto un dels seus llibres, de pedra trencadissa.

Potser no som pols ni venim de la pols; en tot cas, de la pedra. En un camí. Davall del sol. Il·luminada.

El Buixcarró