Que “els guapos són els raros, no tenen swing i no ballen bé” ja ho cantaven els Manel. En este cas els guapos i guapes protagonistes de The White Lotus (HBO) són tremendament anticarismàtics, perquè, tot i tindre-ho més fàcil que la majoria de les persones, no paren d’actuar com a xiquets malcriats. I, com tenen capritxos i actituds d’allò més inabastables per a la resta de mortals sense la seua cartera, ens atrauen les seues misèries amagades darrere de somriures prefabricats i copes de rosé francés.

La sèrie va ja per la tercera temporada, i en este cas es traslladen fins a Tailàndia per a mostrar paisatges selvàtics i un resort de megaluxe molt healthy pensat per a la pau i la tranquil·litat. Tot el contrari al que experimenten els protagonistes d’esta tragicomèdia coral, que juga a cosir històries com es cus una pilota de vaqueta, amb molta cura de cada detall, per tal que el resultat siga redó. Des de les nits de lorazepam de la reina del cine independent, Parker Posey, als comentaris del cryptobro Patrick Schwarzenegger, passant per les veritats d’una enamorada Aimee Lou Wood. Actors que ens estan robant el cor amb unes actuacions coralment immillorables i difícilment oblidables.

Em causa fascinació la il·luminació, el so, el guió, la música i el càsting, de cada plànol, fins i tot del primer –lent– episodi introductori. Em té totalment captivat formalment, i ansiós per saber com es desenvoluparà cada subtrama, mentres admire el vestuari i les formidables transicions. En els meus somnis cinematogràfics imagine com seria la sèrie rodada a Benidorm, o a Xàbia o a Benicàssim: i òbviament els nostres rics ni són tan ben plantats, ni tenen eixos estilismes. Ara bé, de segur que algunes històries en iots eivissencs d’Arturo Torró, o de nits de Moët i dones d’Alfonso Rus tenen material molt televisiu. En fi, no deixeu de vore esta evolució plusquamperfecta dels fulletons dels anys 70 i 80, perquè es fàcilment la millor tragicomèdia de l’actualitat.