Se sent per tot el cos. Ressonen les costelles. S’esdevé, de sobte, caixa de ressonància viva. Mamífer de ressonància.
És atronador, però un concert en viu, en directe, no té res a vore amb cap altra experiència. Acostumats com estem als cascos connectats al mòbil, que t’avisa que el volum està massa alt i que et quedaràs sord, o a haver de controlar el dels aparells de música per tal de no emprenyar els veïns, és alliberador entrar en una bambolla de soroll que s’ho menja tot, l’espai i el temps, l’aire que respires i la terra que xafes. No ocorre només amb els concerts i la música; també amb el cinema, amb el teatre, amb tot parèntesi artístic destinat a la catarsi, a fer la vida una miqueta més tangible i més intensa, i més vida, al cap i a la fi, que és allò que succeïx quan llevem el mode automàtic.
Ens hem aveat a les pantalles. També al cau que suposa la llar, a l’aïllament-refugi de les quatre parets conegudes. I a la soledat, a no estar envoltats de persones compartint el mateix aire. Al nostre xicotet univers, més xicotet cada dia. L’espectacle en viu, però, exigix la convivència, n’és una de les condicions. La gràcia. Acceptar el fet de sentir amb els altres, la reflexió, els comentaris o els crits, els xiuxiuejos o les melodies. Han passat dos setmanes des que vaig estar en la sala 16 Toneladas escoltant Daeria i Opera Magna. Dos setmanes des que vaig eixir, després d’un parell d’hores llargues, amb els oïts ressentits i una sensació com de surar per la vorera fins a arribar al cotxe. Quinze dies des que vaig cantar, amb un fum de persones més, les cançons que sols havia escoltat en el saló de casa i en el portàtil per fer més lleugeres les hores de treball de la tesi.
Fer comunitat també és això, emocionar-se amb els mateixos acords d’una cançó, tindre davant, a pocs metres, els membres de la banda, que juguen amb tu, que t’animen a pegar bots, que creuen mirades. Eixa interacció no te la dona el cau, la casa, les quatre parets. Però, clar, has d’estar predisposat a la sorpresa, a la improvisació, a no tindre res massa controlat. Això sí que mola. Hi ha alguna cosa terapèutica en sentir-te una xicoteta part d’un tot, les parts del qual han anat a un lloc a gaudir d’una vivència comuna. És renovador soltar-se en companyia, riure amb els altres, o plorar amb els altres. Com m’agraden, eixes bambolles efímeres. Ens salvarà la cultura compartida. Un acord, un vers, com mons en el món que valen la pena.
