Del dia 6 de desembre, Sant Nicolau, al 6 de gener, els Reis d’Orient o ‘Reixos’, transcorre un mes complet. Un mes farcit de festes i commemoracions moltes de les quals dedicades als menuts o que els tenen com a protagonistes, cosa que justifica el nom de “mes dels xiquets” que se li aplica. Forçant un poc la cronologia s’hi podria incloure l’alcoià Betlem de Tirisiti (< Tereseta), que amb una escenografia i argumentari dirigit al component infantil que tot el món tenim comença a les darreries de novembre, si fa no fa coincidint amb l’inici de l’Advent. Parlem-ne, un poc almenys, de tot això i recolzant-nos en molts dels comentaris en articles anteriors recollits en els hipervincles que hi apareixen marcats.

Sant Nicolau, 6 de desembre (I) 

La dita “Sant Nicolau obri les festes de Nadal amb clau” indica la imminència de les festes d’hivern i representa una bona ocasió per recordar les nombroses tradicions i llegendes associades a un sant tan polifacètic com el que se celebra el 6 de desembre i del qual hem parlat anteriorment. Per exemple, és en eixa data quan els aficionats a fer betlems inicien els muntatges tridimensionals que representen escenes que van de la busca de posada per part de Josep per tal que Maria puga donar a llum l’infant-Déu, Jesús, fins a l’arribada i adoració a eixe xiquet per part dels Reis de l’Orient.

Altrament, en determinades localitats, el 6 de desembre se celebraven els ‘nicolauets‘, com ara a Borriana, Vinaròs, Catí, Ibi o Castalla, festes per als xiquets amenitzades amb cançons de carrer, bans i sermons; en certa mesura homòlogues, quan l’accés a l’escola separava els infants per sexe, a les que les xiquetes havien tingut per Santa Caterina, les ‘caterinetes’ (el 25 de novembre); o que en altres llocs tindrien per Santa Llúcia (13 de desembre), les ‘llucietes’.

També caldria incloure en les festes infantils associades a Sant Nicolau la del ‘bisbetó’ de Montserrat, d’origen medieval, en la qual el dia del sant s’investix de les dignitats episcopals un dels escolans de l’abadia. Eixe  Abbas parvulorum o Episcopus scholarium efímerament abillat amb mitra abacial o episcopal, anell, guants i bàcul d’autoritat és l’encarregat de llegir el “sermó del bisbetó” el Dia dels Innocents (28 de desembre).

Cal destacar que el sant figura com a protector dels xiquets en base a una llegenda que el relaciona amb tres criatures a les que va fer renàixer després d’haver sigut morts i confitats en vinagre en un barril per un hostaler malvat que els tenia destinats als clients.

Sant Nicolau, amb els tres xiquets. Retaule barroc de la cocatedral de Sant Nicolau de Bari,d’Alacant

Més encara, en molts països es delega en Sant Nicolau la provisió de dolços i joguets als infants i així, per exemple, els xiquets de Romania esperen ansiosos l’arribada de Mos Nicolae muntat en un cavall blanc que en la nit del 5 al 6 de desembre, en la vespra de la festivitat, els deixarà dolços al costat de les  sabatetes junt a la llar. I de manera similar ho farà amb els de Flandes, Països Baixos, Àustria o Eslovènia. Sempre en la vespra, sí, perquè “qui no fa la vespra, no fa la festa”, que ens recorda que antigament el dia començava amb el crepuscle vespertí (i no a les 12 de mitjanit, com ara).

Sant Nicolau (II): el quadre de Jan Steen

Fem un pas més i intentem entendre la següent reproducció anotada de La festa de Sant Nicolau (1668), un oli sobre tela del pintor barroc Jan Steen que intenta mostrar l’ambient familiar de la nit prèvia a Sant Nicolau en una llar neerlandesa.

Het Sint-Nicolaasfeest  (“La festa de Sant Nicolau”, Jan  Steen, 1668, Rijksmuseum d’Amsterdam)

En primer lloc, el fet que la xiqueta del centre-esquerra duga una nina abillada com Sant Joan Baptista, amb creu i pell de camell, i que el xiquet de dalt a la dreta duga una mena de pa amb l’efígie de Sant Nicolau (prohibida pels calvinistes) posa de manifest que es tracta d’una llar de catòlics, com també ho era el pintor. La cistella de l’esquerra conté les típiques ‘galletes de Sant Nicolau’ especiades amb el tropical gingebre (Zingiber officinale), rizoma de gust agre i picant i molt utilitzat en la cuina neerlandesa en tant que provinent de les seues colònies. Pels voltants es troben fruits secs, regals tradicionals en una festa que a poc a poc va anar incorporant taronges, mandarines, panses i altres fruits, alguns dels quals arribats des d’Alacant, com vam tindre ocasió de d’admirar en el quadre Natura morta amb fruits i ostres (1660) del també pintor neerlandés i coetani Abraham Mignon.

En la pintura de Sten figura sobre la taula de la dreta una poma, fruita més habituals en eixos climes oceànics, però en este cas amb una moneda incrustada. Entra dins del possible que es tractara d’un ‘aguilando’ (o, per metàtesi,  ‘aguinaldo’), sobre el qual parlarem després. Per a acabar, cal assenyalar que es considerava que Sant Nicolau deixava els regals en les sabates, doblement representades en el quadre amb la que figura en la part inferior del quadre i la que, buida, se li mostra al fadrinet de l’esquerra, que plora decebut per no haver rebut res.

De Sant Ambròs, el 7, a Santa Llúcia, el 13 de desembre

A la diòcesi de Milà, la més gran del món catòlic, se celebra el dia 7 la festa de Sant Ambròs, patró de la ciutat. Eixe dia marca l’entrada d’un altre temps anual sagrat per als milanesos: l’inici de la temporada d’òpera del Teatro alla Scala de Milà, un acte de gran rellevància al qual assistix la flor i nata de la societat milanesa i italiana. Però és també eixe dia quan els xiquets reben regals, que han d’agrair amb l’exclamació «¡O bej, o bej!» (pronunciat “¡O bei!”; ¡Oh, que bonic!), donant pas a la Fira de Nadal, preparació popular per a la Nativitat de Jesús. En el nostre cas també eren importants determinades festes, com la ja esmentada de Sant Nicolau (dia 6), sobretot a Alacant, i la Puríssima (el 8), amb el primer dels putxeros del Temps de Nadal.

I uns dies més tard, el 13, a València, la Fira de Santa Llúcia, pels voltants de l’ermita homònima situada en el carrer Hospital; una festa i que s’enceta la vespra amb la sorollosa ‘tabalà’ que recorre el ‘barri de Velluters’. Tot un seguit de celebracions al principi de l’Advent que marcaven en la societat tradicional la preparació gojosa de les grans solemnitats nadalenques durant eixe il·lusionant mes de desembre.

La nit de Nadal, 24 de desembre (I): rodar les aixames

Els menuts tenen un protagonisme especial la nit -o, millor dit, la vespra- del 24 al 25 de desembre. En molts pobles els xiquets feien rodar torxes fetes d’espart sec i cru, acompanyat o no de dels aromàtics espígol (Lavandula sp.) o timonet (Thymus sp.) les anomenades ‘aixames’, ‘xameles’ o ‘fatxos’, segons els llocs. En ser rodades eixes torxes dibuixen un cercle igni perpendicular al terra, qui sap si fent-ne una al·legoria del Sol que anirà  “creixent”, com els xiquets que les fan rodar.

Xiquets rodant aixames a Relleu, la Marina Baixa (Fotografia de Jaume G. Lloret)

Eixa tradició, ara més o menys recuperada, es practicava a Onil (la Foia de Castalla), on la ‘Nit dels fatxos’ equivalia a la ‘Nit de Nadal’; i també al Carxe (la comarca valencianoparlant en territori murcià). I el mateix es pot dir de la ‘Rodà de les aixames’ de Xixona i la Torre de les Maçanes (l’Alacantí), i de Tibi (la Foia de Castalla), Relleu (la Marina Baixa) o Teulada (la Marina Alta); o de les ‘xameles amb farigola’ (Thymus sp.) a Benimassot i Gaianes (el Comtat); o dels ‘fatxos’ a Petrer (el Vinalopó Mitjà), Palmera (la Safor), Xàtiva (la Costera) i Tuéjar (la Serrania).

La nit de Nadal (II). La Missa del Gall i el Cant de la Sibil·la

Eixa nit es commemora, ja ho sabem, el naixement d’un xiquet ben especial, Jesús, anunciat en la ‘Missa del Gall’ o ‘Matines de Nadal’ a les 12 de mitjanit; o bé al capvespre o crepuscle vespertí, la vespra pròpiament dita, quan el sol ja s’ha post i va entrant la nit, i aleshores la missa s’anomena ‘del pollet’. Previ a la Missa, en alguns llocs se representa el ‘Cant de la Sibil·la’; n’és el cas d’esglésies com ara Ontinyent (la Vall d’Albaida), Teulada (la Marina Alta), Gandia i Xeraco (la Safor) o Sueca (la Ribera Baixa), igual que abans es feia a la catedral de València, on s’ha recuperat. Eixe cant, a més, també es pot sentir a les catedrals de la Seu d’Urgell, Tarragona i Girona, i a esglésies com les de Santa Maria de Maó (Menorca), Mallorca i l’Alguer (Sardenya); o en la cripta de la basílica de la Sagrada Família i diferents esglésies de Barcelona, com la parròquia dels Sants Gervasi i Protasi, del barri de la Bonanova, interpretada des de 1998 per Maria del Mar Bonet.

En concret, es tracta d’un drama sacre-líric cantat a cappella, sense ornamentació musical, i que va perdurar en el sud europeu fins que el Concili de Trento (1545-1563) va prohibir les representacions extralitúrgiques en l’interior de les esglésies. En eixe sentit s’assemblen a l’altre drama sacre-líric que també perdura, el Misteri d’Elx, molts dels quals declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. El cant és protagonitzat per un nen o una dona vestits amb un mantell de seda i una espasa a la mà, i anuncia tant l’arribada de Jesús com el Juí Final. Se suposa que es tracta de la  sibil·la Eritrea, una de les deu profetesses “paganes” de l’antiguitat (cinc de les quals figuren a la Capella Sixtina), i que van ser reconegudes per Sant Agustí com a predecessores cristianes. En particular l’Eritrea, “coneguda entre les demés sibil·les pels molts testimonis que va cantar sobre Crist” (Llibre XVIII capítol XXIII de La Ciutat de Déu).

La nit de Nadal (III). Regals, aguinaldo i les estrenes

En els dies previs a Nadal els xiquets, i antigament determinades professions que prestaven servicis a les famílies o a la comunitat (carter, lletera, sereno, arreplegador de la brossa, etc.), tenien el costum de demanar l’‘asguilando’, ‘arguilando’ o ‘aguinaldo’ (metàtesi d’un primitiu ‘aguilando’) en forma de regals dolços o monetaris. Un ‘aguinaldo’ que , a Alcoi, els xiquets demanaven per les tendes o als majors amb que es trobaven: “Done’m l’asguilando,/ que me’l té, me’l té que donar, / i en, en esta cistella / me’l té, me’l té que posar”.

En relació a l’aportació monetària que solia fer-se, ja hem vist en el quadre La festa de Sant Nicolau, de Jan Steen, figurava a la dreta una poma amb una moneda incrustada; i hi hem suggerit que podria tractar-se d’un d’‘aguilando’, però, ¿per què eixe nom?

En època romana, moltes monedes solien dur gravada en el revers una àguila, per la qual cosa era freqüent que foren conegudes metonímicament per aquilam. Eixe nom genèric va perdurar durant la Baixa Edat Mitjana, com en el cas de seques de Sicília que emeteren monedes d’or amb eixe animal al dors i anomenades aquila (sic) per a reis com ara els del segle XIII Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic i Pere el Gran d’Aragó, o per a Ferran el Catòlic, ja en el segle XV-XVI.

Doncs bé, en el context del quadre comentat abans, una moneda o aquilam en la poma podria significar el regal típic en les festes d’hivern. Qui sap si una herència cultural que afonava les arrels en les donacions monetàries que es feien en les antigues festes saturnals romanes (del 17 al 23 de desembre) acompanyades de la frase estereotipada aquilam do (“et done una àguila”); un creuament semàntic entre les monedes i la mítica au que ornava el dors de la peça i que probablement seria l’antecedent etimològic de la paraula ‘aguilando’ (< “aquila do”) o, per metàtesi, ‘aguinaldo’, eixe que tant demanen els xiquets en acostar-se Nadal.

En el segle XVII moltes monedes continuaven rebent el nom d’aquilam, que va perdurar entre nosaltres fins a ben entrat el segle XX; en seria el cas de l’‘aguileta’, ”antiga moneda de cinc cèntims de pesseta” i que els més majors recordem associada a una cançoneta infantil que deia: “Tres pardalets, una aguileta; d’eixos que van en bicicleta / ¡xiquets, ploreu, que pardalets tindreu!”; una referència al preu (“una aguileta”) d’un trio de pardalets, i que en ocasions es transformava en “una moneta” (síncope de “monedeta”) en substitució d’’aguileta’.

Altrament, en valencià solem usar més el mot ‘estrenes’ (en plural). Una paraula provinent del llatí strena, al·lusió a la deessa dels presagis favorables Strenia. Les strena eren els regals que els romans intercanviaven per desitjar dolçors i riqueses i que en anar monetitzant-se la societat es va  passar de regalar dàtils, figues seques i una gerreta de mel, a monedes. I, de manera similar, solem anomenar estrenes a tot allò que oferim als menuts en arribar la vespra de Nadal.

En determinats llocs els xiquets reben regals no monetaris, com els que a Catalunya i Aragó provenen de “fer cagar el tió”, un tronc o soca (“tizón”, en aragonés) al qual s’ha estat “alimentant” des de Sant Nicolau, i que la nit de Nadal abocava dolços, confitures i fruits secs, com resa la cançó catalana “Caga, tió / ametlles i torró”.

I en temps més recents molts menuts reben a casa joguets d’un Sant Nicolau transmutat nominalment en Santa Claus: Sant Nicolau > Sint-Nicolaas > Sinterklaas > Santa Claus, l’alter ego del Pare Nadal o Pare Noel nòrdic, tan carregat de regals com de símbols “curiosos” que mereixeria un article a banda.

Tot això precedint, clar, el dinar principal, el del dia 25, Nadal pròpiament dit, amb el segon putxero del Temps de Nadal. I que es completarà el dia següent, Sant Esteve, amb plats especials com ara els canelons.

Els Sants Innocents, el 28 de desembre, i la Circumcisió, l’1 de gener 

En la diada dels Sants Innocents els xiquets tornen a ser el centre d’atenció, tot i que ara en forma de protagonistes llegendaris, ja que commemora la matança d’infants ordenada pel rei Herodes el Gran (Mateu 2,16) en assabentar-se pels seus homòlegs provinents d’Orient que havia nascut el Messies; i tot i que per eixa raó s’hauria de celebrar en data posterior als Reixos, la tradició l’ha situada en el 28 de desembre.

Igualment, també forma part del Temps de Nadal la circumcisió del xiquet Jesús en la huitava de Nadal, l’1 de gener, associada a la imposició del seu nom, tant el profètic d’Emmanuel (“Déu amb nosaltres”; Isaïes 7,14 i 8:8; Mateu 1,23), com el personal de Yeshúa/Jesús (Mateu 1,21), que vol dir ‘Salvador’; tot assimilat el Cap d’Any a la celebració de Maria com a Mare de Déu .

I si això ha esdevingut huit dies després del naixement de Jesús, dotze dies després de Nadal assistirem a una altra festa de singular importància, l’Epifania, Reis d’Orient o Reixos.

La nit dels Reis: les atxes  

Per a finir el mes dedicat als xiquets, el 6 de gener, dotze dies després de Nadal i just un mes després de Sant Nicolau, se celebra l’Epifania o manifestació pública de Jesús als gentils, simbolitzats pels Reis d’Orient (que no els ‘Reis Mags’, traducció del  nom en castellà) o ‘Reixos’, com s’anomenem en molts llocs del País Valencià, Melcior, Gaspar i Baltasar.

Però, sobretot, és la vespra la data més esperada pels xiquets. Antigament, als poblaments dispersos a les afores de molts pobles, com a Alcoleja (el Comtat) els xiquets eixien a partir del crepuscle del 5 de gener fora de casa amb torxes d’espart i espígol per assenyalar als Reixos el lloc on estaven esperant-los; i el poble feia “olor de Reis”. Al Camp d’Elx cremaven eixa nit les ‘atxes’ elaborades amb els cascabots o pecíols de palmes seques, recobertes amb ‘sedassos’ o malles fibroses que envolten el tronc; les feien rodar per indicar als Reis on havien de dur els regals. Esta tradició, que s’havia perdut els darrers anys, s’ha recuperat amb força sobretot al barri del Raval i gràcies al mercat d’atxes de la popular ‘Plaça i baix’ (també dita “de baix” o “de l’Ajuntament”).

En qualsevol, especialment en les ciutats, eixa vespra és el moment màgic de les cavalcades dels Reis, a quina més espectacular, i en particular la més antiga, la d’Alcoi.

La Cavalcada dels Reis: el cas d’Alcoi

L’any 1866 un grup de jóvens alcoians va organitzar una desfilada amb torxes per a visitar les cases on hi havia xiquets per tal que els reis Melcior, Gaspar i Baltasar els saludaren, amb acompanyament de la Banda Nova d’Alcoi. En edicions posteriors la cavalcada va incorporar escenes com el ban amb la burreta, l’emissari, personatges bíblics a peu o a cavall, i carrosses més o menys ornades. I amb el pas del temps, patges amb la cara embetumada, rècues de burrets amb bústies on els menuts pogueren dipositar les cartes amb les peticions, i escales per pujar els joguets als balcons. I, en els darrers anys, incorporacions tan reeixides com la desfilada infantil de “Les pastoretes”, en cercavila amb acompanyament musical de “L’entrà de Reis” (1913), de Camilo Pérez Monllor. I “el dia de la burreta”, muntura des d’on es llig el ban reial. O el  campament a la muntanya de Sant Cristòfol. O l’emissari i els personatges bíblics. Per no parlar de l’entrada dels Reis a Alcoi per on antigament es trobava la porta d’Alacant: la baixada pels costeruts carrers de la ciutat, en particular el de Sant Nicolau!, fins a arribar a la Bandeja (la plaça d’Espanya), on l’apoteòsic “Messies” de Haendel acompanya l’Adoració al nounat Jesús per part dels mítics portadors d’or, encens i mirra, amb el colofó de l’esperable castell de focs que il·lumina la plaça i els voltans.

Això sí, a Alcoi, Baltasar, “el rei negre” va enmig dels altres dos, i no a un extrem, potser per evitar que, antigament, la curiositat de molta gent els fera intentar tocar, no sempre amb un interés benintencionat, un individu d’aspecte tan poc usual per a l’època.

Cavalcada de l’any 1960. Fotografia del llibre ‘La Cabalgata de Reyes Magos de Alcoy’, de Josep Lluís Santonja.

I, a taula, per Reis, la casca o el tortell

Tradicionalment han sigut els xiquets els qui més profit treien als dolços d’hivern, com els que enumerava el cantautor valencià Dani Miquel en la seua cançó “Dolços de Nadal”:

Quina olor des de la cuina, els pastissos son al forn
Les mans brutes de farina, sucre, carabassa i ou
Trobarem a cada poble l’ingredient tradicional
compartim aquestes festes amb els dolços de Nadal.

Arrop i talladetes i coquetes de sagí,
pilotes ensucrades, coques fines i arnadí.
Pastissets de moniato, neules, casques i bunyols,
confits o peladelles, rosegons o carquinyols.

La mare sempre ho deia, sempre ho anava dient
els dolços donen vida i reviscolen a la gent
escoltant les nostres dites i seguint les tradicions
recordem que en esta vida a ningú li amarga un dolç.

Tenim figues albardades i carabassa torrà,
torrons, coques cristines, panfígol i massapà,
rubiols i orelletes, anisets i polvorons,
tonyes i monjàvenes, tortells i flaons.

Ara bé, si hi ha uns dolços típics de la Nit de Reis han sigut la casca i el tortell, que tot i que s’assemblen, no són exactament el mateix: mentre que la massa de la primera s’assembla al massapà, però amb menys sucre i amb ous, i no du regals dins -sinó per fora-, la del tortell sol fer-se amb brioix o pasta fullada i sol contindre figuretes menudes en l’interior.

La casca de Reis, un dolç valencià

La fabricació de joguets a Ibi, Onil i Dénia

Un altre detall que val la pena recordar en relació a la data dels Reis d’Orient és que va representar en el seu moment un importantíssim catalitzador industrial almenys en un parell de comarques valencianes: la Foia de Castalla i la Marina Alta. Quant a la primera, cal assenyalar a Ibi pel que fa als joguets metàl·lics, i a Onil, que es va especialitzar en nines, com les antigament arxiconegudes de Famosa (Fábricas Asociadas de Muñecas de Onil, SA) que tant ajudaven a identificar el Temps de Nadal en aquella època de la televisió en blanc i negre.  I pel que fa a la Marina Alta, Dénia, la seua capital, va arribar a tindre en la primera mitat del segle XX més de quaranta fàbriques i tallers especialitzats en els joguets de llanda litografiada i, més tard, de fusta tornejada i envernissada que fins i tot creaven mobles en miniatura per a les cases de nines.

Una història afortunadament aplegada i sistematitzada en museus temàtics, com ara el Museu Valencià del Joguet, a Ibi; el “Museo de la Muñeca”, d’Onil; o el Museu del Joguet de Dénia (1904-1960), així com també els homònims Museu del Joguet, a Almassora (la Plana Alta) i a la Universitat Politècnica de València.

Fent joguets a Dénia, a principis del segle XX

En qualsevol cas, amb els Reis es dona per acabat el ‘mes dels xiquets’, però no el Temps de Nadal, que en realitat finalitza el diumenge posterior a l’Epifania, amb el suposat (per llegendari, no-històric) “baptisme de Jesús” en el riu Jordà, una efemèride que dona pas al Temps Ordinari i els ornaments verds en la litúrgia catòlica. Però, com diria el cambrer Moustache en Irma, la Dolça, eixa és una altra història.