Una mà pilosa agarra un os pàl·lid, que es retalla en un cel plomís esguitat de núvols de cotó. Una mà que contindrà el poder de trencar altres ossos, de destrossar la carn sanguinolenta dels altres, de pressionar el botó de la bomba sobre Hiroshima i Nagasaki, d’afusellar als peus d’una cuneta davall una llum de gel, però eixa mà també podrà vacunar, i acariciar un tros de fusta sobre un papir i deixar un camí de signes que altres ulls separats per segles de distància arrossegaran per a extraure’n milers d’imatges que quedaran gravades en la hipòstasi del present, que és l’eternitat. Però ara no. Ara, eixa mà pelosa llança l’os en un moment d’eufòria, un os que pega tantes voltes com vegades parpellegem en segons, i de sobte, el blau del cel es torna fosc, i una nau espacial solca un mantell negre que envolta la Terra. De fons, sona Strauss: “Also sprach Zarathustra”.

Pensava jo en este inici de 2001: Una odissea de l’espai de Stanley Kubrick mentres el lampista solucionava una xicoteta inundació que vaig provocar al bany de ma casa intentant canviar una clau de pas. M’explica que vaig posar malament el tefló sobre el ferro i, de forma didàctica, m’ensenya com fer-ho: el truc està a trencar les línies de caragol amb un cúter, de manera que quede ben ajustat i no recule quan enrosques la clau en la paret.

El lampista ve de Cuba. Porta deu anys vivint ací i a mi em recorda un personatge de Leonardo Padura, però no recorde quin. Quan se’n va a solucionar més desperfectes de gent com jo, em quede una estona reflexionant sobre la tècnica, i concloc que la lampisteria, la fusteria i la literatura no s’allunyen massa de la mà del simi amb què Kubrick resumia el desenvolupament tecnològic del ser humà en una de les el·lipsis temporals més famoses del cinema. Podria haver passat de l’os al bolígraf i la idea s’haguera entés igualment.

És ací on entra un concepte d’Ortega y Gasset que m’ajuda molt a pensar la literatura i la seua connexió amb la tècnica: el centaure ontològic. La idea bàsica que el filòsof va deixar en Meditación de la técnica és la següent: el ser humà és producte d’una construcció històrica arrelada en la seua naturalesa tècnica. És a dir, sense la tecnologia, el ser humà no és. Des que estem al planeta, hem modificat el nostre entorn natural per a adaptar-lo. Les nostres mans són les nostres ferramentes principals. Amb elles esculpim graners, cases, carrers, taules, però també idees com justícia, democràcia o cultura. És a dir: tan artificial és una casa com una democràcia. Som centaures ontològics en la mesura que naturalesa i tècnica s’unixen dins de la nostra essència.

Dit això, caldria esmentar que la literatura no deixa de ser un producte més de la capacitat tècnica del ser humà, de la mateixa manera que la lampisteria i la fusteria. Estos oficis contenen en el seu bagatge històric un coneixement que, a poc a poc, ha anat perfeccionant les seues habilitats. Darrere del martell, de la clau anglesa o del bolígraf s’amaga el mateix centaure de què parlava José Ortega y Gasset. En efecte, la literatura no deixa de ser una habilitat tècnica, en què el llenguatge és la seua principal eina, però, alhora, és una fi en si mateixa.

Com a lletraferit, crec que escriure una novel·la requerix un coneixement tècnic, de la mateixa manera que el lampista requerix el domini de les seues ferramentes i materials. Conéixer com fer l’estructura d’una novel·la, quines veus posar, quina textura donar-los, com construir personatges, quins adjectius emprar, quin temps verbal gastar, quins elements d’embelliment, etc., és tan elemental com per a un lampista saber posar tefló en una clau de pas, o per a un fuster distingir entre diversos tipus de broca, saber utilitzar la serra o fer l’estructura del moble. Cap persona amb un nivell cognitiu suficient contractaria ningú que no disposara d’eixos coneixements per a fer una obra en sa casa —potser en la indústria editorial la cosa canvia un poc; hi ha qui li agrada contractar bunyols literaris, però, com sempre dic, cadascú es complica la vida com vol—.

Per esta raó, quan el lampista se’n va anar i em vaig quedar a soles —sentint-me un complet inútil—, vaig pensar que Homer, Cervantes, Balzac, Dostoievski, Conrad, Hemingway, Matute, García Márquez o Roberto Bolaño, entre altres, eren centaures literaris: autèntics coneixedors de la tècnica que s’amaga entre les pàgines dels llibres. En ells, literatura i persona eren una sola cosa. Potser no servirien per a reparar-me la clau de pas o muntar-me els mobles de la cuina, però la tècnica que els exigix no és la mateixa que la del lampista que va vindre a ma casa. Per això, contemplant la faena feta, vaig posar fi al meu pensament en veu alta: en el meu bany vull centaures lampistes; en la meua biblioteca, centaures literaris.