Davant d’aquells que s’agenollen per a embrutar València

by | 07/11/2024

Les persones poden agenollar-se ajudant al desconegut, al veí, a l’amic. 
Temps de lectura: 2 minuts

O poden agenollar-se per a enfangar-se les cames, tot atrezzo, i aparéixer ben bruts en una connexió espectral (impossible d’igualar amb la brutícia de les seues ànimes).

Els camins poden ser ponts de connexió entre ciutats que són la mateixa (la València metropolitana) i permetre que milers i milers de valencians (d’ací, d’allà) travessen el territori sentint-se d’eixe lloc comú on qui ja no té sent la calor de qui té. O poden ser barreres forçoses amb les quals evadir-se de la realitat darrere de discursos ortopèdics, propis de qui prioritza el càlcul i el salvament individual per damunt de totes les coses.

Les càmeres poden captar l’angoixa que es contagia d’un poble a un altre i d’eixe poble a un altre més. Reflectir el dolor i la urgència, sense decorats, pell amb pell, com han fet una part sensible de professionals estos dies. O poden instal·lar-se com una terminal de l’espectacle. Salvapàtries de cartó, enviats especials al morbo, agitadors de l’estat odiador. Paiporta 2024, Alcàsser 1992.

Les xarxes (socials) poden connectar a cadenes i cadenes humanes, en un fil infinit de contribució mútua. Un enteniment espontani vinculat a l’afany d’ajudar i no al de tindre raó. O poden, tensionades com una corda, estrangular la conversa per a ajustar el desastre humà a la seua conveniència, clickbait amb vísceres, bussejant per les profunditats del Bonaire per tal que, morta la vida, aparega el monstre del relativisme, per a qui la veritat i la mentira són indistingibles.

La societat i els seus instruments, quina novetat, poden ser diverses coses alhora. És fàcil acabar determinant que tots són el mateix i tot és igual a no-res, de la manera amb què Pérez Reverte caricaturitzava els jóvens com una generació de cristall, pansida i pàl·lida. Una manera pràctica de descarregar la realitat amb una ventositat ràpida.

Com a part de la reconstrucció (emocional, material, territorial) que ha de tindre lloc en els pròxims mesos i anys, convindrà, davant d’aquells que s’agenollen per a deixar tota la realitat bruta perduda, una València travessant el pont que, ben neta, puga entendre qui, com, per què.

Portada: cementeri de Catarroja, estos dies © Felip Bens

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Escriu en Culturplaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

Et pot interessar

La crisi del periodisme

La crisi del periodisme

Amb la ‘barrancà’ s’ha reproduït la crítica de les places del 15-M: el periodisme desperta desconfiança en una part de la ciutadania.