Al meu poble, però també en desenes de pobles, periòdicament les boixeteres prenien el carrer en esdeveniments ben filats que, durant un matí, omplien el carrer principal. Un espectacle visual frenètic per a qui no el tinguera en el radar. Per a la resta, un paisatge costumista que es dona per descomptat.
Fora d’eixos matins, en el dia a dia, aquelles dones eren –són!– una xàrcia viva que dona testimoni de la pulsió col·lectiva per estar juntes. La prova palpable que la socialització –i, per tant, les societats– necessiten proximitat; per tant, espai comú; i, per tant, requerixen temps de permanència.
Amb eixos fils, és la fotògrafa Andrea Savall qui cus una exposició, Que no es muiga, estos dies (i fins al 31 d’octubre) a l’última planta del Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries González Martí, al Palau del Marqués de Dosaigües, que se li queda menuda, amb què mostra les dones de les puntes de coixí, del ganxet i del brodat. Aquelles que, com explicar Savall, era a partir de les 5 quan es reunien en rogle i s’ensenyaven a cosir. Un cercle capaç d’albergar tanta energia interior que va acabar sent també font de supersticions i rituals. L’àvia de Savall, mocador en mà, li va revelar un Dijous Sant l’oració per a llevar l’enfit.
Com si foren post-its, però amb tapetets i draps cosits, Savall dona veu als desitjos que allotgen aquells cercles. “És com estar amb tu mateixa / És per a que no es muiga”. Al voltant dels boixets, com al voltant del foc, hi havia una intuïció de milers de dones que volien ser elles mateixes. Un acompanyament, una expressió, un llegat al qual donar continuïtat. Lluny de ser una idea fossilitzada, resulta vigent en vore cada vegada més gent inventant-se qualsevol motiu per a sentir-se en grup, antídots contra la soledat.
En ple èxtasi de l’aprofitament de cada metre quadrat de la ciutat, de cada minut, amb l’objectiu d’extraure’n valor, quan fins i tot el fet de vore uns veïns eixint a sopar al seu carrer i a la fresca requeeix trinxera i excepció, en este moment, dic, les boixeteres valencianes són un espill per a molta gent que reclama el seu espai i el seu temps, alguna cosa més que una carrera frenètica per a resoldre tasques i comprar hummus abans que tanque el supermercat.
Quan veiem persones en rogles –cosint, farmejant aura o fent Hyrox–, tal volta seria millor arraconar prejuís particulars i, tan sols, celebrar que la voluntat humana de passar el temps en grup continue trobant els seus rituals. Totes necessiten la seua part de ciutat..
