Això era i no era, una xiqueta que vivia en un país anomenat Escola. En eixe país, conten els viatgers, els dies estaven plens de jocs, d’aprenentatges i d’amistats. Però per a ella, no eren aixina.
Cada matí, quan travessava les portes d’Escola, el seu cor tremolava. Alguns companys, que semblaven tindre un permís especial per a fer maldats sense conseqüències, li deien coses que li feien mal. Altres, directament, feien com si no existira. I els dies es feien llargs i grisos, com si el sol no acabara mai d’entrar per les finestres.
Els majors del país —els que manaven, els que posaven normes, els que tenien protocols màgics— varen prometre que l’ajudarien. Varen fer reunions, varen escriure papers, varen dir paraules importants. Però la màgia no funcionava. O potser no era la màgia que ella necessitava. Perquè cada dia tornava a casa amb el cor més pesat, i el seu somriure, que abans era gran com una lluna plena, s’anà fent xicotet com una estrela que s’apaga.
Llavors arribà a un bosc on vivia una dona sàvia —una espècie de terapeuta dels somnis trencats— que li digué una cosa que li feu plorar i respirar alhora:
Tu no eres el problema. I no tens per què quedar-te ací.
I un dia, després de molt pensar-s’ho, va prendre una decisió molt valenta: anar-se’n del país d’Escola. Faria la maleta i començaria una nova aventura en un altre lloc, amb l’esperança que allí sí que la vorien, l’escoltarien i la cuidarien com mereixia. I aixina ho va fer.
Potser, algun dia, els reis i les reines del país d’Escola entendran que els monstres no viuen als contes. Viuen als corredors, als patis, als silencis. I que els qui haurien de protegir, no poden limitar-se a llegir conjurs burocràtics. Han de mirar als ulls. Han d’actuar.
Diuen que la xiqueta ara viu en un altre lloc, on les paraules curen i no ferixen. On els mestres escolten més que parlen. I on les xiquetes no han de disfressar el dolor per a encaixar.
Este conte, però, no té un final feliç. No encara.
Perquè mentres hi haja xiquetes que fugen, mentres hi haja països on la gent calla, este relat continuarà repetint-se.
Esta història no és cap faula. És real. I massa gent encara fa vore que no passa.
