Introito

Tant el calendari com les marques que s’hi troben, festes i cicles festius, no han “caigut del cel”. Són construccions de l’intel·lecte humà i, per tant, explicables.

Explicacions que responen a contextos concrets molts dels quals han quedat explicitats  ací mateix. En el fons es tracta de teixir xarxes de dades i arguments que facen comprensibles tant les recurrències com les contingències; i des de múltiples enfocaments epistemològics: biogeogràfics, històrics, astronòmics, climàtics, epidemiològics, estacionals, etnobotànics, etnozoològics, etnomatemàtics, professionals, etc. Una trama que permeta interpretar les aculturacions, superposicions o hibridacions culturals que ens han deixat com a marques determinades creences, rituals, litúrgies, pràctiques agrícoles i dietètiques, i un llarg etcètera.

Tot un poliedre culturalment extraordinari del que no sempre en som conscients; ni que tampoc part del programa oficial de baixa qualitat que domina el panorama educatiu i de la que pràcticament s’han proscrit geografia física, geometria, història de l’art, història natural i evolutiva, mitologia (clàssica i hebrea -”història sagrada”-), literatura universal, i un llarg etcètera en el qual tampoc no figura el calendari festiu. Un calendari, per cert, que no és tan sols una seqüència de dies organitzats de determinada manera, i memoritzable com a un llistat inexplicables, sinó que la seua interpretació possibilita integrar i fer dialogar tot un conjunt de sabers epistemològicament rellevants que van des de les arts plàstiques a la literatura, de l’etimologia a les matemàtiques, de l’astronomia a l’agronomia, de l’antropologia a l’ecologia, o de la cultura en general a la cultura religiosa en particular.

I de tot això la festa de Pentecosta o Pasqua Granada, que en 2025 s’ha celebrat el 8 de juny (i el 2026 serà el 24 de maig), recull un bon grapat d’exemples ben entreteixits.

Iconografia de la Pentecosta

La tendència jueva a relacionar les primitives sacralitzacions de les relacions amb la natura, els agronòmics, per exemple, amb episodis “històrics” va ser continuada pels cristians. Així, mentre que els jueus van vincular la Xavuot (Pasqua Granada) que marcava l’inici de la sega del blat amb el lliurament de les Taules de la Llei a Moisés en el Sinaí, la nova religió “nazarena” va relacionar eixes set setmanes (Pentecosta, “cinquanta dies”) després de la Pasqua Florida amb la irrupció en escena de l’Esperit Sant o Paràclit sobre els deixebles de Jesús reunits en assemblea.

I la imatge més típica d’eixa Pentecosta és la de la Mare de Déu envoltada dels apòstols amb unes flames sobre els caps. Per damunt de tothom, uns núvols suggerixen la presència d’un “vent poderós” (Fets dels Apòstols 2,2) o uns raigs de llum. Eixa versió es pot admirar en pintures com les de Giotto, Grão Vasco, Restout i altres.

‘Pentecosta’ (Jean Bernard Restout, 1732. Museu del Louvre)

També pot figurar en les altures un colom, la representació icònica habitual de l’invisible Esperit Sant.

‘Pentecosta’ (Nicolau Borràs, 1575-1600. Museu de Belles Arts de València)

Tot un programa iconogràfic cristià i catòlic amb nombrosos exemples d’excel·lència a més dels esmentats, com ara Tiziano, Palomino, Maino, el Greco i altres.

‘Pentecosta’ (El Greco, 1600. Museu del Prado)

Un colom metafòric, clar, que en terminologia popular valenciana era conegut com palometa (que no “colometa”), equivalent al casos d’unes altres ànimes i esperits; les raons del nom es poden consultar en el següent article, meu -encara que no hi figura el meu nom-: “El vol (VII). Palometes, animetes i ‘psique’”. El nom de palometes designa també les arnes o papallones nocturnes, que segons els antics grecs eren les portadores de les ànimes o esperits (les raons d’eixa creença figuren en este article meu però amb l’autoria esborrada: “El vol (VI). Papallones nocturnes, literatura i hòbbits”). Més encara, el nom es feia servir per a identificar les xicotetes flames que orienten les ànimes que tornen a visitar-nos en el dia de Difunts.

La Palometa

La “posada en escena” d’eixa aparició implicava representar pictòricament  llengües (com) de foc sobre el cap dels apòstols (linguae tamquam ignis) i, de ser possible la teatralització de l’efemèride, l’acompanyament sonor de trons celestials (de caelo sonus). Segons les creences cristianes tot això capacitaria els receptors per a transformar-se en poliglotes dotats de glossolàlia i ser  entesos en qualsevol llengua (coeperunt loqui variis linguis) i poder predicar a tot el món la paraula de Jesús com si es tractaren d’uns Sant Vicent Ferrer avant la lettre.

Des de mitjan segle XIV fins mitjan segle XV la Catedral de València organitzava una representació teatral i musicopirotècnica de la Pentecosta  per a escenificar de la millor manera possible la vinguda de l’Esperit Sant, la Palometa, sobre els fidels. Entre l’antic cor de la catedral -situat al centre de la nau- i l’altar major es bastia per a l’ocasió un escenari de fusta, un cadafal apte per a contindre i sostindre una trentena de personatges. [I, recordem-ho, com encara es pot vore en el Misteri d’Elx que celebra el 15 d’agost l’Assumpció de Maria al cel en cos i ànima].

Molts dels personatges que participaven en la Palometa duien màscares i anaven abillats per a l’ocasió: la Mare de Déu, Maria Magdalena, jueus, peregrins, àngels i, sobretot, els apòstols, amb diademes al cap.  Un conjunt de detalls que es coneixen gràcies als rigorosos treballs del canonge i eminent historiador valencià Josep Sanchis i Sivera (1867-1937). El decorat incloïa teles de color blau que s’estenien sota el cimbori basal de la cúpula i  emulaven el cel des d’on, i mitjançant tramoies i altres artificis tècnics, es feia descendir des dels “cel” de la Seu una mena de pardal fet de fusta i paper que representava l’Esperit Sant o Palometa.

En certa mesura com encara es fa a Florència en el matí de Pasqua Florida en l’espectacle anomenat Scoppio del carro, en què el foc que farà que el carro (I’Brindellone) de tres pisos ple de trons i coets inicie la pirotècnia anunciadora de la Pasqua Florida s’activa gràcies a una “colombina”. En un primer moment, este artefacte es dirigix des de la plaça que hi ha davant de la basílica de Santa Maria del Fiore, la catedral o duomo de Florència cap a l’altar,  i després, ja encesa amb la flama del ciri pasqual torna al carro per fer esclatar els focs artificials.

La representació valenciana començava amb un estrepitós concert de bombardes i altres armes de foc en l’exterior de la catedral. En l’interior de la Seu, els assistents, intimidats pel soroll descrit en el passatge bíblic veien, meravellats, com una de les teles que emulaven el cel s’obria i pel trau apareixia la «Palometa», la qual, envoltada de les lluminàries sòniques dels coets, es dirigia cap al cadafal mitjançant corrioles, raïls i rodetes. Al seu torn, un altre sistema de politges feia descendir sobre la tarima nombrosos i efímers cresolets, flocadures de cànem enceses com a símbols de les bíbliques llengües de foc.

A tot això se sumaven, en un in crescendo apoteòsic, el so de trompetes, els sons lluminosos dels coets i els simplement esclatants dels tronadors, la caiguda de pètals de rosa sobre els caps dels assistents, i els refilets que produïen els xiquets en fer sonar uns xiulets de ceràmica plens d’aigua, els  xiulells, una al·lusió a l’ornític cant de l’Esperit Sant.

Però, clar, foc i coets, fusta, paper i teles, i en un espai tancat, presagiava un incendi. I malauradament això va passar el diumenge 21 de maig de la Pentecosta de 1469. Alguna espurna o flama es va dirigir cap al retaule de l’altar major. Tot i que era de plata, els seus suports i voltants eren de fusta. El conjunt es va encendre en flames, que van arribar fins l’escultura de la Mare de Déu que el presidia i que es va poder salvar in extremis. Un dels càrrecs de la catedral, l’antic capellà del rei Alfons el Magnànim, Melcior Miralles (1419-1502) en va prendre nota al seu Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, en el qual es pot llegir:

Diumenge a .XXI. de maig, dia de Cinquagèsima, any .lxviiii.º, lo dit dia fonc feta Palometa en la Seu de Valéncia, e en la nit, a .XI. ores, se mès foch en l’altar major de la dita Seu, hon se cremà tot lo retaule, que era d’argent, e part de la Maria e del Jesús, e .XXXIIII. draps d’or que staven en la empaliada; fonch tret lo Corpus miraculosament. Lo molt gran dan e mal que ha fet lo dit foch en la Seu no·s pot stimar.

Gràcies a ell també sabem que els danys afectaren no tan sols el parament mobiliari, sinó a pintures sobre tela de gran valor material i artístic, els teixits de fil daurat que emparamentaven els voltants de retaule major («43 draps pius bells que eren en la Seu»), la policromia dels murs i columnes, i la volta de la catedral ricament ornada per a l’ocasió. També va anotar l’actuació d’un inesperat heroi, un esclau negre anomenat Lançalot que va salvar del foc la imatge de la Mare de Déu: «e la Verge Maria se cremà e·s fonch de mig loch en aval; e hun esclau negre que dien Lançalot, lo qual és de mossén Perellós, muntà damunt l’altar e près la dita hymatga de la Verge Maria e la trech del foch».

No va ser eixe l’únic drama protagonitzar per una festa ígnia d’estes característiques. De fet, a Catalunya estan documentades màquines aèries de focs que pugen i baixen en els temples, o fins i tot en els carrers, com és el cas de Barcelona en l’entremès de l’Anunciació (dins la processó del Corpus), en què una coloma troba Maria usant «raigs de lums o de foch qui no damniffich res». També en el segle XV, a Lleida, s’escenificava el Misteri de la Colometa de la Pentecosta, en el qual un colom artificial baixava des del cimbori amb focs i tronadors, i una roda amb dotze flames; també en este cas es va produir un xicotet incendi i la posterior eradicació de l’espectacle en l’interior de la catedral.

Dilluns de Pentecosta i festes enllaçades

El Diumenge de Pentecosta va seguit, òbviament, d’un dilluns, que a molts països és “no laborable” (que no significa el mateix que “festiu”). N’és el cas d’Andorra, Alemanya, Argentina, Àustria, Bèlgica, Catalunya, Dinamarca, França, Hongria, Islàndia, Liechtenstein, Luxemburg, Mònaco, Noruega, Països Baixos, Romania, Suïssa  i Ucraïna. En particular, a Luxemburg, la riquesa cultural al voltant de la Pentecosta és ben notable; així, a Wiltz, la capital de les Ardenes luxemburgueses se celebra la “festa de la ginesta“ (genêts; Spartium junceum”) el dilluns de Pentecosta; i el dimarts la “processó de danses” (Sprangspressessioun) a Echternach.

La prolongació no laboral de la festa de Pentecosta sembla representar una herència cultural de l’antic l’Imperi Carolingi on, en el segle IX dC es va decretar que “l’endemà de cada Pasqua” seria un dia exempt d’obligacions laborals. I una herència d’aquell costum sembla estar en la base de què a casa nostra siga freqüent mantindre com a no-laboral el “segon dia” després de les grans festes de Nadal (> Sant Esteve), Pasqua (> segon dia de Pasqua) i Pentecosta (> dilluns de Pentecosta). Això té la seua explicació, ja que en aquella Edat Mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor dilatada i els mitjans de transport precaris; per això la gent necessitava tot un dia per a tornar a la llar pròpia des de la casa pairal del clan o de la família extensa on s’havien reunit per celebrar la festa i mantindre la cohesió del grup.

Les parts més externes de l’Imperi Carolingi eren àrees d’influència en major o menor grau. Posteriorment moltes en serien ampliades en expandir-se sobre àrees sarraïnes, eslaves, magiars, etc.

Finalment, convé recordar que el cicle pasqual finalitza amb dos festes de singular importància corresponents als quaranta i als cinquanta dies (en concret, 49: set setmanes) posteriors al Diumenge de Pasqua o de Resurrecció: l’Ascensió i el Diumenge de Pentecosta. I que fins i tot afecta en una prolongació sui generis a unes altres tres festes que, tot i no formar part del cicle pasqual sí que en depenen temporalment: la Trinitat (el diumenge posterior a Pentecosta), el Corpus Christi (60 dies després de Pasqua, i sempre en dijous), i el Sagrat Cor (en la huitava del Corpus). Però, tot això, com deia el cambrer Moustache de la pel·lícula Irma la dolça ja esmentat en l’anterior article, “són altres històries”.