La primera volta que vaig entrar a una clínica dental va ser l’any 1960, quan tenia 8 anys. El dentista només anava dos dies a la setmana al poble on jo passava l’estiu i vaig anar a la clínica acompanyant a una tia a la que havien de posar una funda en un queixal. Mentre esperàvem al corredor de la vivenda havia sentit cridar els pacients anteriors, i quan vam entrar en la sala em vaig fixar en tres coses: la cadira on s’havia d’assentar el pacient, amb braços negres al final dels quals els dits s’agafaven amb força, i un reposacaps; un poal en què hi havia dents i turundes ensangonades; i, penjat a la paret, un quadre amb una dona amb falda molt llarga, una palma a la mà esquerra i algun objecte allargat a la dreta que no sabia identificar.

Els crits i el poal amb restes ensagnades em van fer pensar en tortures que, passats els anys ja no reconec quan, com a visitant ocasional de clíniques odontològiques, les trobe especialment netes, asèptiques, amb personal atent i on la por sol ser major que els mínims dolors causats per les punxades d’anestèsia. La qual cosa em retorna a pensar quant hem avançat en els camps de la medicina, la cirurgia i l’odontologia i quant hem d’agrair-hi als qui ho han fet possible. Però, i aquella imatge? A qui representava?

La pintura de Zurbarán

Una dècada després la vaig tornar a trobar. Per casualitat. En una visita al Museu del Louvre, a París, en un viatge amb la meua promoció del curs de Preu(niversitari) dels maristes. I allí estava. Sí, era eixa, la imatge. Una pintura magnífica, un oli sobre tela datat en 1636, obra del pintor extremeny Francisco de Zurbarán.  I amb un nom als peus: S.POLONIA, açò és, Santa (A)polònia. Però, qui era eixa santa? Per què duia eixos atributs? I, sobretot: per què estava en aquella sala, com si la presidira?

Comencem per l’obra i per la informació que ens subministren els objectes que la santa du a les mans, és a dir, els atributs que la identifiquen i caracteritzen. Santa Apol·lònia, que se celebra el 9 de febrer, se’ns mostra amb una faç serena de forma ovalada, ulls negres relativament grans, boca xicoteta i galtes rosades; una mena de prototipus de bellesa femenina del Segle d’Or espanyol. Una corona de flors orna el seu cap i va vestida amb una falda llarga d’un groc intens amb mànigues del mateix color. Sobre esta peça, una faixa de color blanc forma un gran llaç del que sobreixen uns extrems ben llargs. Per damunt porta un sobrepellís malva-rosa tornassolat i una capa llarga de seda verda lligada sobre el pit amb un altre gran llaç i un fermall amb un robí al centre.  La mà esquerra du una palma símbol del martiri que es recolza sobre el muscle, mentre que la mà dreta sosté allò que de menut en la clínica del dentista no vaig saber identificar, unes tenalles amb un queixal o dent molar a l’extrem. Qui era, doncs, santa Apol·lònia?

Màrtir i santa

Apol·lònia era una cristiana egípcia que va ser assassinada a Alexandria l’any 249, en temps de l’emperador Marc Juli Felip (Felip l’Àrab), antecessor d’un dels majors perseguidor dels cristians, Deci. Quasi un segle després, l’historiador Eusebi de Cesarea, en el volum VI, 41 de la seua voluminosa Història eclesiàstica va arreplegar una carta que el bisbe d’Alexandria, (sant) Dionís, dirigia al seu homòleg d’Antioquia, Fabi, on li parlava del patiment dels seus feligresos. En el llistat que li adjuntava esmentava una tal Apol·lònia, a la qui descrivia com “parthénos presbytis“, és a dir, una verge anciana que probablement tindria funcions de diaconessa i ajudant del sacerdot en la comunitat cristiana alexandrina.

Així, llegim en Dionís: “la persecució contra nosaltres no va començar amb l’edicte imperial [el de Deci], sinó que es va avançar un any. […] van capturar l’admirable verge ja anciana Apol·lònia, a la qual li van trencar a colps les dents de la bancada i li van asclar la cara. Van botar foc a una pira a l’entrada de la ciutat i l’amenaçaren amb cremar-la viva si no s’unia a cridar les impies blasfèmies que proferien. Ella, havent-los demanat que li donaren un descans, en vore’s alliberada es va llançar sobre el foc i va quedar totalment abrasida“.

“Martiri de Santa Apol·lònia” (Guido Reni, 1603, Museu del Prado)

Deixant de banda les incongruències de trencar-li la boca i demanar-li que blasfeme (no hauria sigut al revés?), o que, tot i ser una anciana, la iconografia la represente com una jove a qui arranquen les dents, hi ha un altre tema que ha preocupat els hagiògrafs: si s’havia llançat ella mateixa en la foguera, es podria considerar un suïcidi? Però millor no hi entrem, deixem-ho córrer…

En qualsevol cas, la seua hagiografia seguix el mateix esquema d’altres biografies de màrtirs dels primers segles del cristianisme, com ja vam vore en Sant Vicent de la Roda. Una llegenda pietosa diu que els cristians van arreplegar les dents, que van ser guardades com a relíquies i distribuïdes per les esglésies per on anava expandint-se el cristianisme. Per cert, si algú té pensat anar a venerar alguna relíquia de la santa, una dent, ho tindrà fàcil: a França hi ha cent temples on veneren un dels queixals de la Santa, a banda dels cinc-cents que se sap de relíquies domèstiques; i a Espanya tres-centes esglésies i capelles amb una relíquia semblant (el fet que alguns dels queixals siguen d’ase no és sinó una mostra del fet que el Maligne vol torbar-nos!).

La veneració a santa Apol·lònia o a les seues relíquies no va ser, però, immediata. Va haver d’esperar a l’any, 1260, quan el dominic i arquebisbe de Gènova Iacopo da Varagine va publicar la Legenda sanctorum (“Llegendes dels sants”), més coneguda com Legenda aurea (“Llegenda àuria”). Es tractava d’un florilegi de vides de sants, una Flos Sanctorum, que immediatament va assolir un èxit extraordinari. En eixe santoral popular figurava santa Apolònia, descrita a partir d’una barreja del testimoni de Dionís amb llegendes que se li anaven afegint, com que havia sigut batejada per sant Leoní, deixeble de Sant Antoni Abat. En tot cas, cal dir que en el segle XVIII el papa Pius VI, en voler donar un poc més de credibilitat al culte a les relíquies, va fer requisar a Itàlia totes les dents atribuïdes a la santa i el cofre que va omplir el va llançar al riu Tíber.

Reliquiari amb un queixal atribuït a santa Apol·lònia, a la catedral de Porto

La patrona dels dentistes

Elevada als altars, santa Apol·lònia va ser considerada patrona dels qui arrancaven les dents, i més tard dels odontòlegs o dentistes, estomatòlegs, cirurgians maxil·lofacials, i protèsics dentals, per la qual cosa abans era freqüent trobar algun quadre de la santa en les clíniques dentals. Fins i tot hui dia se celebra cada 9 de febrer, dia de la seua onomàstica, un dinar de germanor dels professionals de la salut bucodental. Dinar que s’acaba brindant amb un estentori “¡Visca santa Apol·lonia!”

The British Dental Association té fins i tot un blasó gremial. En ell, l’escut central, en sable (negre), conté a unes figures d’or: dos lleons combatents que suporten un bastó amb una serp enroscada, l’anomenat ‘bastó d’Esculapi’, símbol de la medicina. A més, dos personatges tenen una mà sobre l’escut: a l’esquerra, sant Damià, que sosté a la mà dreta un bisturí i una palma, és un dels ‘Sants Metges’, els màrtirs patrons de metges, cirurgians, apotecaris (com el seu germà Cosme) i barbers; mentre que a la dreta hi ha santa Apol·lònia, qui en la seua mà esquerra porta una palma i unes tenalles que engrapen un queixal.

El motto o divisa, que expressa l’esperit o propòsit de l’organització, resa ARS, SCIENTIA,  MORES, és a dir, “Art, ciència, moral”

També es considerava la santa com a protectora davant els mals de dents i de queixals, com es pot comprovar en la següent cançó popular castellana de les darreries del segle XV:

A la puerta del cielo / Polonia estaba

/ Y la Virgen María / Por allí pasaba.

Diz, Polonia, ¿qué haces? / -Señora mía, ni duermo ni celo,

Que de un dolor de muelas / me estoy muriendo

-Por la estrella de Venus / Y el Sol poniente

/ Por el Santísimo Sacramento / Que tuve en mi vientre

Que no te duela más /  Ni muela ni diente.

El nom d’Apol·lònia

El nom de la santa vindria a ser la versió femenina d’Apol·lo, com ho eren els derivats onomàstics masculins Apol·loni i Apol·lodor, habituals durant l’època hel·lenística i romana. Apol·lònia, o l’hipocorístic Pol·lònia, han sigut des de ben antic noms relativament freqüents a Barcelona, Mallorca, i en comarques valencianes com ara la Marina Baixa. I a Portugal i Sicília. Així, per exemple, l’estació de trens de Lisboa és Santa Apolonia.

Igualment, els amants del cine segur que recordaran que en la pel·lícula El Padrí la primera esposa de Michale Corleone (Al Pacino) era la siciliana Apollonia Vitelli-Corleone (Simonetta Stefanelli), morta en un atemptat de cotxe bomba preparat contra el seu marit.

Així doncs, com en tantes i tantes ocasions es pot comprovar, la trama cultural europea és tan complexa i ben travada prenent com a excusa una onomàstica i un patronatge professional que podem transitar de la història a la mitologia, de la pintura a l’heràldica, o de l’onomàstica al cine. En definitiva, la cultura religiosa és un component nuclear de la cultura general.

Apollonia Vitelli-Corleone (Simonetta Stefanelli) en ‘El Padrí’