Els temporals de febrer i la nit terrible de 1911

by | 02/02/2025

Es van cobrar la vida de 141 mariners, pescadors, bastaixos i gent de la costa
Temps de lectura: 4 minuts

Les minves de gener solen anar seguides per temporals de febrer i març. Unes tempestes que els pescadors del Maresme (entre la Costa Brava i el Barcelonés) anomenen temporals de les faves per ser l’època en que comencen a collir-se eixes lleguminoses. Però, ¡ai!, l’any 1911 el temporal no tan sols es va avançar en el temps i va pillar desprevinguda la gent, sinó que també va assolir una inusitada violència.

De fet, del 31 de gener al 3 de febrer de 1911 les costes catalanes i valencianes van patir una de les pitjors tempestes que es recorden. Un temporal que es va cobrar la vida de 141 mariners, pescadors, bastaixos o descarregadors de barcos, i gent de la costa. Una tragèdia coneguda com  el temporal de la Candelera per ser eixe dia (el 2 de febrer) quan va arribar a la màxima intensitat, i també com el temporal de les desgràcies, la nit terrible i, més en genèric, l’any de la desgràcia.

La reconstrucció dels fets va ser possible dècades després gràcies a un treball del Servei Meteorològic de Catalunya combinant dades recollides pels observatoris, diaris, arxius municipals i testimonis orals transmesos de generació en generació.

Després d’unes setmanes de bonança (les minves de gener), a mitjan matí del dia de Sant Joan Bosco, el 31 de gener, una nuvolada molt compacta, cumulonimbes de gran desenvolupament vertical, va entrar des de llevant cap a ponent per la costa del Maresme  a tanta velocitat que no va donar temps a què les barques que estaven faenant pogueren tornar a la costa. El vent es refermava en ratxes que van assolir els 80 quilòmetres per hora, girava de gregal (NE) a llevant (E) i xaloc (SE) i la mar es va embravir fins superar els 8 metres d’altura al port de Barcelona.

Els dies següents el temporal, que ja havia deixat 85 morts a Catalunya, dels quals 28 a Barcelona, i 15 a Cambrils (5 dels quals menors d’edat, 10 supervivents, i 5 embarcacions enfonsades) es va dirigir de nord a sud fins arribar a Alacant. Al seu pas per les coses valencianes va sumar 56 cadàvers més, en particular a Peníscola (27 morts, el més menut dels quals de només 7 anys), a Sagunt (22 morts, majoritàriament bastaixos carregadors de mineral de ferro provinent de les mines d’Ojos Negros, de Terol), i també a Vinaròs, Borriana, Canet i Puçol. La tempestat va desfer les esculleres de  Vinarós, Castelló i València, així com les grues que hi havia.

Desenes de barques, majoritàriament de vela llatina, es van vore afectades i  algunes es van poder refugiar en ports i platges. Les tripulacions van lluitar en condicions precàries contra la força del vent i unes ones cada vegada més altes i violentes. Alguns mariners van salvar la vida gràcies a l’ajuda d’altres tripulacions i a les persones que des de terra els llançaven caps, tot i que molts dels rescatats van morir d’hipotèrmia.

El Carrer de la Mar, del Campello, a l’Alacantí, anys més tard dels fets descrits en el text, després de patir un temporal no tan gran com el que hem comentat, i quan encara no s’havia construït un port de refugi. En esta ocasió no hi hagué víctimes mortals

Les notícies de la tragèdia es van escampar i van commocionar Catalunya i el País Valencià. Els mitjans de comunicació de l’època es van fer ressò  de les dramàtiques conseqüències de la tempesta i publicaven dia rere dia les tràgiques notícies que anaven arribant de les diferents poblacions marineres afectades per la desgràcia. Les dimensions del desastre van fer reaccionar no tan sols la societat civil sinó també els estaments polítics i religiosos. Es va despertar un gran moviment de solidaritat i es van organitzar col·lectes destinades a reunir diners per a les famílies que havien quedat sense mitjans de subsistència, ja fora perquè havien perdut la barca o algun  havien mort un o més dels hòmens que representaven l’única aportació de diners a casa, per la qual cosa vídues i orfes quedaven en una situació francament precària.

Els qui venim de família marinera sempre recordarem la manera de mirar els canvis d’oratge, el color i moviment de les ones de la mar, dels núvols i el cel, de les dones que havien quedat a casa; el temor mentre tractaven d’escodrinyar entre les ones o la boira la barca que havia de tornar quan s’intuïa perill; els esglais que acompanyaven els avisos de l’estafeta de correus que anunciaven l’arribada dels telegrames quan les barques faenaven per l’Atlàntic, la Mar Gran;  o els crits esgarradors, penetrants, terribles, de les dones, mares, filles i germanes, quan els arribava la notícia del naufragi de la barca on anava el parent del qual sovint depenia fins i tot el seu manteniment bàsic.

La catàstrofe de 1911 va portar al debat públic les condicions en què vivien i treballaven els pescadors i les seues famílies. I la manca d’infraestructures apropiades, algunes ja reclamades d’antuvi com la d’Arenys en 1786 pel Gremi de Sant Elm (el patró dels mariners), o projectades però no executades, i que podien haver minvat els efectes del temporal. Una situació que m’ha fet pensar en l’allau de fang del barranc de Xiva (mal anomenat del Poio) ocasionat per la gota freda en el  dia de Sant Narcís (29 d’octubre) de 2024, amb  infraestructures  projectades des de 2004 però encara no executades.

Una de les conseqüències de la tragèdia del temporal de la Candelera de 1911 va ser la intensificació en les reclamacions d’unes instal·lacions portuàries que oferiren refugi a les embarcacions en cas de tempesta, i que a mig termini van aconseguir la construcció dels ports d’Ametlla de Mar en 1920, Peníscola en 1922 i Cambrils en 1933.

Sí, de la calma més plàcida a la tempesta més brutal pot haver tan sols un dia de diferència. I pel que fa a les desgràcies, el bastiment d’infraestructures, els sistemes d’alerta i la diligència en assistir als afectats resulten determinants perquè els estralls siguen els menors possibles. Lliçons que si no s’aprenen tornaran a repetir-se tot i que siga amb noms i en llocs diferents.

Daniel Climent Giner (Alacant, 1952) és un educador, investigador i divulgador, pioner en el camp de l'etnobotànica valencianes, en particular a les comarques del migjorn.

Et pot interessar