Benvolguda Carmen Frías, l’he buscada i he trobat a la gent que li estima. Ens va deixar fa sis anys, mai ens vam conéixer, però li escric per circumstàncies de la vida, amb l’esperança que escolte els cruixits dels meus dits, escollint cada lletra, i ens reconeguem l’una a l’altra en el text. Va nàixer al meu país, a la segona corona metropolitana de València. Bétera, any 1938, final de la Guerra Civil. Només tenia 14 anys quan va aprendre l’ofici de la mítica muntadora Petra de Nieva. 14 anys… Com és això? Les pel·lícules de Luis G. Berlanga, Luis Buñuel o Fernando Trueba van passar per les seues mans. Tinc tantes preguntes, escric sobre vosté des de casa.
Hui la mar era verda. És que ara la gossa i jo vivim en la platja. Les famílies venen de lluny a dinar en dissabte, paguen un bon feix per calamarets fregits, i nosaltres estem a casa. Mengem pinso i tàpers de la iaia. La gossa s’ha acostumat a la llibertat. Encara no li he dit que existixen el trànsit ni els edificis grans, és un cavall desbocat que necessita la velocitat de l’aire i olorar forats en la terra una volta al dia. Tots els dies fa sol. Fins i tot el dies que sembla que plou, ací plou com si fera vergonya. I de turistes, a l’hivern, en són pocs i encara parlen la nostra llengua.
Dissabte passat vaig parlar en la nostra llengua amb una muntadora catalana més jove, li sonarà, és Margarita Bernet. Ella també va començar a l’ofici amb 14 anys, en la dècada de 1960. Vaig anar a Barcelona per a parlar uns minuts amb ella i li ho vaig confessar, “senyora Margarita, he vingut de lluny per vosté”, i aclucava els ulls, agraïda, “què vols que t’expliqui?”. M’atropellaven les preguntes, el cap bollint com un incendi i, de sobte, va començar a ploure. Allà sí que va ploure. Vaig obrir el paraigua i vam passejar una estona més. Vaig preguntar pels Estudis Balcázar i per l’estimada muntadora Teresa Alcocer. Teresita, com ella li deia, “truca’m i t’explico més històries de Teresita”.
Hui estic a casa de nou. La mar era verda, verda, verda. Bambolles de bromera salada desapareixien entre les muntanyes d’alga marina. La gossa em demana baixar molt sovint i quina peresa per a un animal d’interior com jo, senyor, fredolica i treballadora. La mire per damunt de l’ordinador o per baix de la taula i ella reconeix el gest i enfila les orelles. Sempre m’alegra la llum del sol, però no me’n recorde d’això quan estic encollida en la cadira fent faena. La gossa es coneix tots els gats en el barri, però els fa córrer i un dia tindrem una desgràcia. A la nit, passegem pels carrerons de les cases dels pijos. Totes tenen finestrals molt nets i desprenen esta olor de l’hivern amb peles, de llenya, i ella corre i corre i, mentrestant, jo pense i pense sobre vosaltres. Soc un incendi inextingible i, les espurnes, el vostre nom.
La muntadora valenciana Carmen Frías (Bétera, 1938 – Madrid, 2019)
Fotografia de portada: les muntadores Teresa Alcocer (a l’esquerra) i Margarita Bernet (a la dreta)
