Quins són els límits de la tolerància? Què entenem els jóvens per pensar lliurement? Qui hi ha darrere de les nostres influències?… Sí, potser esta seria la pregunta.
Vivim temps d’homenets poderosos. Massa poderosos. Impera la mentira. Perquè pot, perquè un joc de subtileses malicioses se sosté en el temps i en l’espai, sense massa resistència.
Deia Zygmunt Bauman que quan no es pot garantir la seguretat d’un Estat s’inventen els enemics. Spoiler: Bauman ens avança que garantir permanentment la seguretat, l’estabilitat i altres -ats és impossible. I això provoca vertigen. Mentre el joc subtil toca de fons la seua música d’hipnosi. L’altaveu: la xicoteta pantalla que passa les nits al nostre costat damunt la tauleta. Eixe aparell generador de serotonina fàcil i addictiva, sempre a mà, sempre disposat a sobreestimular-nos amb alegria.
És extremadament fàcil assenyalar enemics. Col·lectius, minories… sempre un altre que no soc jo, que no és com jo. I totes les estratègies coincideixen en el seu caràcter groller: generalitzacions que no passarien cap filtre racional, demagògia més que barata, insult i mofa. És llavors quan adolescents i jóvens que diuen no deixar-se influenciar per ningú, que es vanaglorien de saber pensar per ells mateixos, “jo sé el que hi ha”, “jo n’estic per damunt”, sorprenen quan obrin la boca i defenen les pseudoidees dels homenets poderosos, de l’imperi de la fal·làcia i de l’odi barat, disfressat de seda, o no.
I ahí estan, creient de veritat que pensen per si mateixa, fent-los els cors als homenets odiadors de magrebins, transgèneres o palestins; creient de veritat, amb fe, que tenen més en comú amb qui manipula algoritmes que amb el veí de baix. Perquè és tan fina la línia que separa les opinions dels discursos d’odi, tan fàcil caure… Jocs subtils, pantalla, por. I molta, molta, ignorància.
La filòsofa Adela Cortina és clara pel que fa a la línia fina: és discurs d’odi tot aquell que atempta contra la imatge i dignitat d’un grup de persones, siga per origen, ètnia, religió, sexe o identitat. Siga, en fi, pel que siga. I ja està. A partir d’ací, els ulls poden romandre tan tancats com cadascú vullga mantindre’ls. És el límit d’allò tolerable, o, almenys, hauria de ser-ho.
Com sempre, queden els llibres, tan oposats a la toxicomania del like i els vídeos d’un minut. Queda la voluntat de parar la maquinària i reprogramar-la, lentament, conscientment. Si parlem de poder, al cap i a la fi, no puc trobar, en cap altre lloc, una arma més poderosa.
