A voltes discrepe d’ell però sempre preste molta atenció a totes les seues opinions. Si José Lacueva diu que cada volta el convenç més Calero i que, fins i tot, li pareix un savi del futbol, cal detindre’s un instant i pensar-ho bé. En el meu últim Bombeja Agustinet! era molt crític amb el míster, però advertia, amb certa esperança, que “este mateix equip, amb estos futbolistes i dirigit per este entrenador, ha obtingut victòries de prestigi i fins i tot bon joc”. Abans del dimecres estàvem afonats després dels últims tres partits, per joc i també per actitud… Comptàvem, fins i tot, amb dos punts més dels merescuts. I just en este punt, el Llevant signà el millor partit de l’any contra un gran Màlaga, que ens ompli d’il·lusió per a poder empalmar dos victòries seguides, amb la visita del Burgos. Mantindríem a tir de pedra les posicions d’ascens directe, amb permís del Racing-Mirandés que es disputa esta jornada. “La clau és aprofitar al màxim la capacitat de tots els futbolistes, traure la millor versió de tots ells, però s’antoixa que estem molt lluny d’eixe punt”, déiem per a concloure. I precisament en el 4-2 contra els andalusos molts jugadors oferiren la seua millor versió. També el míster, amb els canvis i la forma d’interpretar el partit.
Tot isqué bé, en tot cas. I així és més fàcil analitzar les coses des de l’optimisme: també podríem dir que la defensa, pel centre, tingué llacunes preocupants, com ja venia ocorrent; que Pampín arrere té molt a millorar; que Pablo Martínez seguix a anys llum de la seua millor versió; que Álvarez havia estat gris fins que l’ubicaren en la mitja punta i desplegà un festival d’assistències; que Kocho es mostrà cansat, sobretot en la segona mitat; que sempre que ix Espí es generen multitud d’ocasions de gol, i així i tot continua tenint pocs minuts.
En la part positiva: la millor versió d’Algobia i Lozano; l’encert de Romero, després de partits desesperants; el rol d’emperador d’Oriol Busquets –perdó, Rey–, marcant el tempo i fent un milió de cobertures; el moment dolç d’Andrés Fernández, que fa temps que guanya punts amb les seues actuacions; la confirmació que el rendiment de Morales com a revulsiu millora molt la seua versió de 37 anys; i sobretot i per damunt de tots, Andrés García, confirmant partit a partit, que pertany a la mateixa raça de laterals que Cafú.
Sempre soc molt crític amb els entrenadors. Això és perquè em pareixen decisius en els èxits o els fracassos d’un equip de futbol. A llarg termini, més enllà de l’esclat puntual d’un gol, una assistència o una parada, són més determinants que cap altre factor de l’univers d’un equip. Pot ser ni ells mateixos li donen tanta importància al rol que despleguen. Com en tants altres órdens de la vida, en este deport que ens apassiona hi ha qui és boníssim, però no té qui el venga i, al contrari: qui, tirant més bé al gris, sap vendre que és llum i claror. I els qui ja tenim uns anys, hem vist entrenadors fracassar amb bons futbolistes i a uns altres, construir grans equips amb futbolistes d’allò més correntets. En el nostre cas, crec que el Llevant té una gran plantilla i Calero, la missió de traure la millor versió de tots els jugadors i construir un equip. Quan sigam capaços de jugar cada jornada com contra el Màlaga (al marge les característiques específiques de cada rival) ho haurà aconseguit, perquè, per a triomfar en una competició de 42 jornades (i més encara, amb possibles play-offs) cal ser molt regulars.
Per cert, el míster, que té a gala ser un bon comunicador, es va regirar en la roda de premsa postpartit, i després d’una victòria rotunda que ens va tornar el somriure a tots, contra els qui el criticàrem per la gestió dels últims partits. Cal saber encaixar les crítiques, especialment quan ell mateix fon el primer a mostrar-se molt contrariat i a reconéixer que era el gran culpable d’un esperpent com el de Pasarón. Afortunadament, fa un temps que hem augmentat el nivell d’exigència en Orriols. Així que, a arromangar-se i a pel Burgos.
Foto © La Liga
