Vaig endinsar-me en el món de l’anime amb una certa reticència. De xicoteta, havia vist en la tele Bola de drac puntualment. També Heidi i Marco, que, com vaig descobrir molts anys després, eren anime igual que Bola de drac. Digimon i Pokémon, amb una miqueta més de freqüència. El punt és que mai vaig ser-ne molt fan. No soc dels qui han vist One Piece des del primer capítol i l’han seguit amb religiosa puntualitat. Ho estic pagant ara, sí. No sé com m’ho faré per a posar-me al dia.
La reticència, però, durà poc. M’alegre d’haver-li donat l’oportunitat, perquè resulta que m’agrada, que els meus amics tenien raó i que, a més, el de l’anime és un univers meravellosament inabastable.
De l’anime enganxa, trobe, el fet que ajuda a canviar el xip. Al principi no n’eres conscient, i eixa és la gràcia. Valores la història i penses: “d’acord, val la pena”, i continues. I de sobte arriba l’escena, la frase, la sentència. Leo Espluga, jove filòsof conegut pels seus vídeos de TikTok i YouTube, comentava en un d’ells, parlant del manga Solanin d’Inio Asano, que els japonesos, quan expressen bé els sentiments, ho fan molt bé. Estic d’acord amb açò. Diuen tot allò que volen dir d’una forma tan clara que, a voltes, l’absència de filtres resulta colpidora, fàcil d’assimilar i complicat de fer-ho, tot al mateix temps.
La paraula en boca de Naruto, o de Luffy, evoca el significat i el travessa, i l’ompli. No a soles això: encara no he vist cap anime que transmeta autocomplaença. Ací no cap el victimisme. Però és un gran error confondre eixa carència de filtres amb absència de pathos. De fet, lleialtat, amistat, coratge i honor acostumen a conformar les bases de tots els animes que connecten amb el públic jove. Per què? Perquè tots necessitem ferramentes mentals per a la vida quotidiana. Perquè no cal ser ninja o pirata per a afrontar reptes, i perquè ser ninja o pirata no són més que metàfores hiperbòliques d’allò que implica viure.
Estem acostumats a la divisió estereotípica Occident / Orient, immersos dins de la cultura de l’etnocentrisme. I per això, allò de fora és o meravellós o menyspreable. Contemplem dos extrems: l’Occident patidor; l’Orient fred. M’agraden més els termes mitjans, sempre més nets de prejuís precipitats, i pense que l’èxit de l’anime residix precisament en el domini d’eixe terme mitjà tan aristotèlic que situa els personatges entre la intensitat i l’expressivitat i la voluntat de sempre continuar, d’alçar-se sempre de terra. Amb mil històries i mil maneres d’inspirar-nos… ¿com penedir-se d’haver-li donat una oportunitat?
