La família i la vesprada irradiaven aquella perfecció que no la toqueu si no és per a estimar-la. Capvespre de llum de bronze per la part del golf de València, serres blaves, núvols Mr. Wonderful. Violins barrocs? No els descarteu.
L’espill d’aigua del port reflectia els pals dels velers (els rics hi aporten estètica, és indubtable, cal agrair-ho) i, a l’altre costat del bosc de veles enrotllades, com una lluna de pedra, s’alçava el castell de Dénia en extensió ameníssima del Montgó. De fet, era tan bell que feien ganes de fer-ne apartaments turístics en les estances dels emirs per a democratitzar-ne el goig.
Ací, en la terrassa del Zensa, els clients estovaven la seua eternitat entre copes dels colors del paradís. Et in arcadia ego es repetia com una salmòdia en mans de la brisa, et in arcadia ego, et in… Alejandro!!!
Com? Qui crida? Qui s’atrevix a…? Prompte apareix el propietari de la veu. El pare de la família perfecta en tràngol vacacional: jove, alt, apol·lini, estil Albert Ribera by Lacoste amb un sonor accent vascoespañol. El retaule el completen, en púdic segon terme, la seua dona, dos fills de curta edat i els seus pares. El càsting és impecable. Els majors traspuen respectabilitat, participacions de l’IBEX i bons consells. Ella és la més Helena i la més Maria de les mares.
I de sobte l’horror. Perquè papà vol foto i la xiqueta no s’està quieta ni a la de tres i trenca l’estampa amb el castell al fons. Albertribera sosté el mòbil davant els ulls, es mossega els llavis, espera… fins que no pot més i li esclafix a la xiqueta un “Eres imbécil!” que ressona com un tro en les muntanyes de la Marina. La intervenció té l’efecte de transformar la inquietud de la nena en consternació, estupor i, per fi, immobilitat.
Ara l’índex bronzejat i pantocràtor està llest per a caure sobre el botó de l’àifon quan, sense avís, és el menut Alejandro qui deserta de l’obligació de posar i creua els peus, fa carasses, es furga el nas. Els iaios fan cara de circumstàncies. Mamà tem el pitjor. Però no compten que el cap de família és un sagaç home de recursos.
En lloc d’insultar-lo com ha fet amb la xiqueta, amb un llamp de genialitat es tira mà a la butxaca, trau una moneda lluenta que absorbix l’última llum del dia i proclama: “Mira, Alejandro, un euro!”.
I ja. Clic. Els valors eterns han sigut transmesos. Alejandro i la xiqueta innominada han entés d’una i per a sempre el que el món espera d’ells. La vesprada ja vol ser nit i la nit també és perfecta.
Foto portada: Boqueta nit en Dénia © Felip Bens
