Un tren anomenat Esperança

by | 10/05/2024

El llevantinisme no pot mirar més enllà de la victòria contra el poderós Eibar. Eixe és el bitllet  de la il·lusió cap a Elda. Cal guanyar-se’l.
Temps de lectura: 2 minuts

No hi ha més remei que guanyar. I en acabant, ja vorem. És un partidàs, contra un gran rival. L’Eibar d’Etxeberria juga bé a futbol, tot i una certa irregularitat. El Llevant, per descomptat, té virtuts i potencial per a véncer, però encara és més irregular. Caldrà fer moltes coses bé. En este punt del curs ja no queda més opció que mostrar una regularitat absoluta. No hi ha marge per a més erros. Entropessar és la fi. Açò ocorre per haver fet malament les coses durant tot el curs. Ja sabeu: l’estudiant que s’ho deixa tot per a l’últim dia. També sabeu que a voltes sona la flauta.

Miñambres ha millorat a Calleja (no era molt difícil), sobretot perquè l’esquadra granota transmet unes altres vibracions… però ha fet plantejaments tàctics i desplegaments de partit terribles, junt amb uns altres molt bons. Als jugadors, a més, els faltava la pegada que sí que tingueren en el Madrigal. La pegada, no ens enganyem, té a vore amb els plantejaments de l’equip per a generar superioritats i poder oferir últimes passades, com en el cas del gol de Brugué en Vila-real. Pim-pam-pum: Oriol a Lozano, assistència a Brugué, definició de crack. Eixe corredor blindat per al baló el generen Oriol i Lozano, posicionalment. No és igual açò que tindre al de Natzaret en la banda, fent cobertures, com contra el Cartagena.

L’equip ha de ser resolutiu també arrere. Més encara contra un rival que s’unfla a posar balons en l’àrea. O a intentar-ho. El Llevant haurà de ser capaç de taponar les línies de passada i estar molt encertat en l’anticipació. En defensa i en totes les àrees del terreny de joc. Els onze han d’anar al 110% o serà impossible. Açò no hauria de ser negociable. Si dos no van al màxim, impossible. Si no ho fa u, pràcticament també. L’equip ha de ser una falange, sense escatimar esforços, de forma coordinada. I açò també depén de l’entrenador, clar. Hi ha qui no té el cap ací. Li pregunten sobre el futur i tira balons fora. Com ha de posar el peu, eixe senyor? Algú així provoca un desajust en qualsevol esquema tàctic. L’entrenador ha de ser-ne conscient i buscar solució.

El partit contra l’Eibar és una gran final. Guanyar-la permet comprar un altre bitllet per a un tren anomenat esperança, rebentar el Pepico Amat d’Elda la setmana que ve. Empatar o perdre és dir adeu a la temporada. Però guanyar… Ai, guanyar! Guanyar, a més de posar pressió als rivals, representa generar una dinàmica distinta, quasi trencar un malefici. Estar a l’altura de la conjuntura en el moment just. Anímicament, véncer a l’Eibar és pegar un pas de gegant. Fa set mesos, des de primers d’octubre de 2023, que el Llevant no encadena dos victòries seguides (Albacete i Ràcing de Ferrol). És hora de canviar el pas. És hora de pega una punyada en la taula. Ara o mai.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

Et pot interessar

Un tresor a preservar

Un tresor a preservar

El Llevant té hui un tresor: una massa social en expansió. Cal preservar-lo. Des de totes bandes.