Un dels lectors de l’article “Bastir ponts entre les dos cultures” m’ha recordat que fa anys m’havia sentit dir en una conferència que seria ben interessant llegir el llibre  De dones, homes i molècules. Notes d’història, art i literatura de la química (2017) com a exemple d’eixe “pont” entre cultures. I així és. Es tracta d’un llibre que l’any 2017 va publicar el catedràtic de Química inorgànica de la Universitat de Barcelona Santiago Álvarez (Panamà, 1950).

Em reconec, sí, una certa debilitat pels qui fan investigació i divulgació de ciències i fan servir miscel·lànies com les que aporta el llibre; eixes que ofereixen exquisideses intel·lectuals tant d’àmbits epistemològics diferents com de èpoques allunyades entre si. I al fil d’això m’he fet una pregunta, pertinent al caliu dels resultats tan desastrosos com han mostrat els informes PISA 2025, en particular per al País Valencià:

¿Seria qüestió de repensar l’actual model d’ensenyament de les ciències i, entre altres iniciatives, animar els professors a participar en un viatge per la història de les preguntes i les respostes que, en triomfar com a explicacions, han bastit el nostre sistema cultural i de coneixements?

He tornat a obrir el llibre per rellegir els subratllats i les anotacions que en el seu moment hi vaig fer; perquè recordava que en alguna d’elles al·ludia als problemes que podia causar en la societat acceptar com a dogmes les desconnexions entre diferents àmbits del coneixement i que ens ha dut a una visió d’especialistes de la Universitat imposada a l’educació generalista; i tan aliena, per cert, a la formació integral, adaptativa i autoexigent d’un nou model de professorat.

I potser vindria bé considerar la falta de formació integral del professorat (de ciències, però no únicament d’això) de nivells no universitaris com a una explicació, tot i que parcial, possible. Una formació integral, i un nou model per formar professors, probablement millor que les que opten per algun dels dos extrems habituals:

* La mediocritat “socioafectiva, inclusiva i amb perspectiva de gènere” (la LOMLOE, p.ex.), que no precissa més esforços que el tindre calmats els alumnes amb assemblees i constructivismes diversos[1].

* El predomini d’especialistes universitaris en la formació generalista; defensada pels qui volen fer passar per “evidència científica” lo que són enquestes a especialistes que aspiren a la comoditat de  repetir davant pissarra; i si pot ser en silenci de la feligresia obligada a aguantar les recitats de temes que els professors creuen saber perquè van aprovar en el seu temps uns exàmens.

En el llibre que ara comentem, De dones, homes i molècules, l’autor fa servir com a fars d’orientació determinats personatges i fites de la química; i relaciona productes culturals tan aparentment distants com les interioritats de la mateixa química i camps com ara la música, la geometria, la semiòtica o la literatura.

Així, per exemple, a bord del llibre d’Álvarez podem transitar dels laboratoris alquimistes com el de Frollo ‒el passional i malvat ardiaca de la novel·la de Víctor Hugo Notre-Dame de París, amb Quasimodo com a personatge més famós-, al del jove d’Edison, arraulit en l’interior d’un vagó de ferrocarril abandonat fer-hi els seus experiments; i d’eixos laboratoris als d’ara, els enormement complexos dedicats a la investigació i que han permés avanços tan espectaculars com els que hui dia tant ens ajuden i meravellen.

El llibre de Santiago Álvarez, sí, oferix un bon exemple de les possibilitats d’integració entre «ciències» (i tecnologies) i «lletres» (humanitats i arts); uns camps encara massa separats en els sistemes educatius, i que seria bo que convergiren per ajudar a la formació de la massa crítica de ciutadans oberts i versàtils que tant necessitem. En acompanyar a l’autor per les “excursions” que proposa, podem comprovar com hi ha «viatges per la ciència» que generen emocions i adoben la imaginació, uns excel·lents catalitzadors en el procés de progrés en els avanços científics.

De fet, justament a eixe aspecte, el de les interaccions entre professió i aficions ja al·ludia el primer premi Nobel de química (1901), l’holandés Jacobus van’t Hoff, en la conferència inaugural que va donar com a catedràtic (1878), en assenyalar com a exemples les inclinacions artístiques de grans científics com ara Newton, Galileu, Watt o Ampère.  Uns noms als quals podríem afegir, només per fer-ne un xicotet llistat, l’escultor, pintor i inventor Leonardo da Vinci, els polímates o erudits globals Ramon Llull, Goethe o el jesuïta valencià de Planes (el Comtat) Joan Andrés[2]; l’astrònom alhora que músic Herschel; els químics i músics Newlands i Borodin; el físic i violinista Einstein; el bioquímic i pianista Chain (un dels pares de la penicil·lina, junt amb Flemig i Florey); el premi Nobel de medicina i violoncel·lista Jacques Monod, etc.

I per molt que ho diguen alguns predicadors “laics” des dels púlpits de lo “políticament correcte” no són incompatibles el ser capdavanters en ciències amb el cultiu i l’excel·lència en disciplines no-científiques (la religió inclosa); com tampoc ho és l’intentar bastir ponts entre les dues forces de major impacte social, la ciència i la religió.

Pel que fa a uns altres aspectes tractats al llibre em va cridar l’atenció el fet que les reflexions sobre la simetria van ajudar a entendre alguns dels aspectes essencials de la química, la bioquímica o la física. O com l’obtenció de nous colors va canviar la història de l’art. O la rellevància de la química en la trama de determinades novel·les. O la importància d’aconseguir diamants artificials. O com les representacions geomètriques han inspirat avanços en ciències. O el valor de determinats símbols i icones, tan útils per transmetre informació com per generar formació.

En el seu viatge per la història de la química l’autor rescata figures femenines anteriors al segle XX i poc conegudes. Autores (en ocasions «anònimes») d’èpoques en què les ciències estaven desaconsellades (quan no prohibides) per a les dones; però, afortunadament algunes van eludir aquelles interdiccions i van fer divulgació de la química sota el subterfugi de tractats de cosmètica, de remeis casolans, de tinció o d’aplicacions domèstiques…; o amagades en el gènere epistolar («cartes a…»). Un seguit de manuals i consells “femenins” però que realment eren excel·lents mostres de divulgació de la química i incitaven a obrir noves vies d’investigació, tant en química com en altres camps (agronomia, astronomia, etc.), que han esdevingut capdavanters en moltes rames de les ciències i es tècniques. Un llistat enorme que, ¡ai!, molt sovint he trobat menystingut per les qui s’autoanomenen “feministes” però que ignoren el paper tan extraordinari que van desenvolupar determinades dones en els avanços de les ciències.

Amb totes les disculpes per la broma,  ocasionalment  preguntava a les “feministes” oficials, sobretot professores de “ciències” amb qui tenia confiança i a les que suposava certa solvència, si sabrien associar les icones o els noms que figuren en estos cartells o similars amb algun dels temes que explicaven; o si podrien afegir-ne de més. El resultat? Podeu suposar-lo, així que i si consideràrem que coneixements com eixos, i referits tant a hòmens com a dones, haurien de formar part del bagatge formatiu del professorat, almenys del de ciències? I reflexionar sobre això no es reduiï a un llistat d’anècdotes i noms; que hi ha molt sobre com funcionen les ciències darrere de cadascuna d’eixes figures [1] [2] [3], com també darrere dels hòmens que, fent ciència, han contribuït al nostre benestar.

Així que el llibre no va dirigit tan sols a docents (els professors de valencià inclosos, ¡eh!, que no estaria mal que llegiren estes coses) i a alumnes avançats, sinó a tot aquell que aspire a eixamplar la pròpia base cultural amb incursions en les interseccions entre els camps científics, humanístics i artístics. En resum, De dones, homes i molècules representa una bona mostra de com un recull de notes d’autor, aparentment disperses però ben administrades i reflexionades, pot catalitzar síntesis epistemològiques que milloren la nostra visió sobre el món i ens ajuden a valorar la importància de les ciències en la nostra societat. Un llibre, no ho oblidem, que ha estat escrit per Santiago Álvarez una figura capdavantera en un dels camps científics per excel·lència, la química inorgànica. ¡Clar que és possible, i necessari! lligar ciències i “lletres”. I en este llibre tenim una mostra excel·lent.

La col·lecció “Catàlisi” de llibres sobre divulgació de les ciències

El llibre que hem comentat forma part de l’excel·lent col·lecció Catàlisi (Edicions de la Universitat de Barcelona), que tantes bones mostres de materials ens oferix per trobar relacions entre diferents camps del saber. De fet, llibres com els de la col·lecció haurien de formar part de les biblioteques dels centres educatius. Unes biblioteques que, malauradament, han esdevingut una  “assignatura pendent” i en retrocés a causa de determinada “filosofia educativa” més interessada a fomentar lo políticament correcte” (segons qui mana, clar) que a intentar assolir l’excel·lència en professors i alumnes.

Una “filosofia educativa” més enfocada a usar subterfugis lexicals (“àmbits”, “inclusió”, “perspectiva de gènere”, etc.) com a coartada per justificar l’opció per la mediocritat i la comoditat  que no a incentivar la convergència de coneixements i mètodes dels millors docents de cadascuna de les àrees. I si en les biblioteques (en este cas, de centres de Batxillerat) s’oferiren a professors i alumnes de qualsevol àrea llibres com estes Notes d’història, art i literatura de la química ‒com resa el subtítol‒ potser això ens aproximaria a un model educatiu molt millor que l’actual. Un model millor en el sentit que els professors pogueren atresorar i gestionar un repertori cientificocultural tan ample i variat que els facilitara fer servir com a recursos didàctics les mil i una ocasions que els brinda la realitat i el dia a dia. A més de per aprendre a utilitzar les aficions particulars (pròpies, o dels alumnes) com a fulcres per elevar amb l’esforç apropiat la palanca del saber útil i obert a la formació contínua.

Post Scriptum1

També m’ha vingut al cap la conferència que l’autor va impartir el 8 de setembre de 2022 a la Universitat d’Alacant en el marc de la inauguració del curs de “Divulgar Ciència en el Segle XXI” i que va intitular “Química de y en la literatura”[3].

Post Scriptum 2

La Universitat d’Alacant ve impartint des de 2013 els cursos “Divulgar Ciència en el segle XXI” orientats a reflexionar sobre tècniques comunicatives per difondre la cultura científica a diferents tipus de públic. Eixa iniciativa ha vingut impulsada per un comité científic integrat per investigadors de reconegut prestigi de la Universitat d’Alacant com ara Isabel Abril (catedràtica de Física Aplicada), Nicolás Cuenca (catedràtic de Biologia Cel·lular) i Mercedes Pastor (catedràtica de Química Inorgánica), així com l’alacantí Rafael Garcia Molina, catedràtic de Física aplicada de la Universidad de Múrcia, divulgador de ciències d’ampli espectre i amb qui vaig tindre el plaer de dirigir la miscel·lània científica Quaderns de Migjorn nº 4

*****************

[1] Ens imaginem com “construir” -¿democràticament?- la taula periòdica o la fórmula per resoldre equacions de segon grau?

[2]  Un Joan Andrés, exiliat a Màntua per ser jesuïta, que en el seu temps era considerat un dels savis més grans de la il·lustració; i a qui demanaven consell figures de tan altíssim nivell com ara Goehte, Herder, Spallanzani, Volta… així com emperadors, reis i ducs il·lustrats delerosos de muntar biblioteques en els seus estats.

[3] En paraules de l’autor: «La química forma parte de la vida cotidiana de los seres humanos desde tiempos inmemoriales. Piénsese en la cocción de los alimentos, la preparación de materiales como los metales y las cerámicas, la elaboración de pigmentos o la tinción de los tejidos. Es natural que las obras literarias de diversas épocas hagan referencia a algunos aspectos de la química, al menos a través de citas breves. Algunos escritores van más lejos, e incluyen en sus narraciones temas relacionados con la química con más frecuencia de lo habitual».