Les faves bollides

by | 15/11/2026

De la cuina de grecs i romans a les festes populars i les tavernes, les faves seques bollides han mantingut el seu lloc a les nostres taules
Temps de lectura: 4 minuts

Les faves són un llegum que es pot consumir tendre, acabat de collir, o sec, després de deixar-lo madurar i assecar per a conservar-lo durant mesos. En este segon cas, abans de cuinar-les, cal posar-les a remulla per tal que recuperen la humitat.

De fet, les faves seques ja eren molt estimades per grecs i romans, que se les menjaven bollides o en puré. Per exemple, en El banquet dels savis, d’Ateneu de Nàucratis, hi ha unes línies del poeta Timocles (segle IV aC) que fan així:

Després d’ell hi arribà Telèmac, que, tot saludant-lo graciosament, li digué:

–Presta-me-les, presta’m les olles que has gastat per a bollir les faves.

I fins als nostres dies estes faves seques després posades a remulla i bollides també han sigut molt apreciades i encara es continuen preparant. Una de les maneres més tradicionals de consumir-les és amb herbes aromàtiques o algun altre condiment.  En temps de fam, podien servir-se com a plat únic, però generalment es consumixen com una llepolia que ix a taula al començament de l’àpat, com a aperitiu, en un sol plat del qual pot anar picant tot el món.

Als bars i a les tavernes també en fan, i en algunes poblacions és plat obligat per la festa major. Per exemple, a Vila-real és menja obligada per Sant Pasqual i a Silla en fan per les festes del Crist, segons va escriure M. dels Àngels Arazo en Días de fiesta mayor:

La gent acude con los bocadillos y los bares sirven cerveza, sangría, habas hervidas (o habas picantes) y caracoles; es lo típico, lo que manda la tradición.

 

A Azorín també li agradaven i en menjava de menut, segons conta en Agenda:

En Monóvar, en mi infancia, en mi adolescencia, solía saborear, con alguna diferencia, les quatre mendiants. Los días de fiesta, algún vendedor colocaba en medio de la calle una mesa, y sobre la mesa unas cestitas de palma; allí estaban, en compendio, los mendicantes, y allí estaban los frutos secos. Se podía elegir; había habas tostadas, garbanzos tostados, avellanas, alguna vez —las que más me gustaban— habas hervidas; todavía hoy las como con fruición.

Abans fins i tot es venien pel carrer, segons podem veure en el col·loqui Un pillo, del segle XIX, on el protagonista parla de com es guanya la vida una coneguda seua:

En l’hibèrn vén carabása

acabant d’exír del fòrn,

castañes torrades, serves,

y cacahüet, que es golós.

En l’estíu fabes bullides,

mores de brasér, lliróns:

y pera que es divertixquen

els chics, també estufadors

de bambàus de caña, en que

estufen que es un primór;

y enfiláts en brins d’espart

vén els fruíts rochs del albórs.

 

Els estufadors són (o eren) uns canuts prims de canya amb què els jóvens disparaven pinyols de lledó per tal de fotre una miqueta al personal, sobretot al femení, però és una ‘diversió’ actualment desapareguda.

Altrament, en la secció “Tipos populars” del setmanari valencià La Traca (en el número del 27 de juny de 1914) van publicar el sonet “La fabera”:

Mireula, publicant sa mercansía,

carregá en lo llibrell ple de fabetes,

que cridant diu les pórta calentetes

y en un sabor més bó que l’ambrosía.

Encara que sufrix, móstra alegría

pa alagar als chiquets y a les chiquetes,

que omplintli la bolchaca d’aguiletes,

es procura ella el pa de cada dia.

Una dóna, qu’al náixer ya es sagrá,

per la sóla virtut que pót ser mare,

mos tóca vórela guañantse el pa,

mentres qui el deu guañar es pósa frare.

Este opróbi el deguem a la maltat

que p’el visi sufrix l’humanitat.

 

Així mateix, segons conta Lluís-Xavier Flores i Abat en el número 1 de la Revista Valenciana de Folclore, a Alacant el venedor més conegut era Josep Barrachina Cerdà, que les pregonava cantant i tocant la dolçaina:

Els seus pregons eren Faves bollietes! A la fava calenta! Porte la fava calenteta! Barrachina, però, congregava els compradors amb el so de la seua dolçaina, interpretant una coneguda peça musical valenciana, la lletra de la qual deia: La xica roja que bona està, tindrà una figa com un cabàs… [hi hem de fer una puntualització; el primer vers, en realitat, diu així: ‘La xica roja, que bé que està’, almenys a les comarques centrals] Tot després iniciava el seu conegudíssim pregó:

Les faves de Barrachina

són una especialitat,

sense pendre l’aspirina

lleven el dolor de cap.

El caldo el done debaes,

lo mateix done el paper,

només me pagueu les faves,

més barat ja no pot ser!

Tot seguit començava el ritual de costum. Parava el seu carretó i obria una olla panxuda de faves ben amanides amb un caldo d’os de pernil, llorer, orenga, pebre i safrà, que emanava una flaire que feia boqueta. Este anava escudellant en gerretes de zinc la quantitat de faves que el client volia i les arruixava amb el substanciós brou.

 

I a les tavernes, igual que ara als bars, també en feien, segons podem llegir el que diu un fadrí enamorat en el sainet de Vicent Montesinos ¿Y dihuen qu’el peix es car?, estrenat el 1926:

Si em diu que sí, caballers,

els convide esta vesprá

a mencharse en cá el Polít

tota la gran llibrellá

que té de fabes bollides

y beures un got d’apam.

Preparació

Les faves s’han de deixar a remulla un parell de dies o tres, i després les haurem de posar al foc amb bona cosa d’aigua i un pessic de sal i les deixarem bollir a foc suau fins que pararan tendres: uns 50 o 60 minuts, tot i que pot variar una miqueta, segons la qualitat del llegum.

Se servixen amb una miquiua de caldo.

Variants

Hi ha qui simplement les amanix amb oli i vinagre (i a Menorca i l’Alguer un polsim de pebre roig, que en esta darrera població ha de ser coent) i qui les posa a bollir en companyia d’herbes i altres condiments (segons els llocs: herba-sana, llorer, orenga, pebre en gra, clavells d’olor, alls, pebre roig, un bocí de vitet)

Per la Marina hi ha qui les acompanya amb una picada d’all, julivert, pebre roig, oli i vinagre

Uns altres, al començament, hi sofrigen uns alls (sense pelar, amb un tall al llom), o un tall de sobrassada o botifarra.

Vicent Marqués (València, 1950) és cuiner i escriptor especialitzat en la gastronomia. Col·labora com a articulista en diversos mitjans de comunicació i ha publicat nombrosos llibres, entre els quals destaquen els deu volums de l'enciclopèdica Història de la cuina catalana i occitana.

Et pot interessar

Les coques dormidores

Les coques dormidores

Dels Ports al Segrià, una recepta que demana paciència, temps i una bona pastada

Les ‘patatas con caldo’

Les ‘patatas con caldo’

Un guisat tradicional de les comarques valencianes de l’interior, amb creïlles, abadejo i una bona picada d’ametles