Suposo que de crisis dels 40, com de totes les èpoques transcendents que podem transitar al llarg de la vida, n’hi deu haver de moltes classes: des d’aquelles que ni existixen de tan menudes i desapercebudes, a penes un malestaret, tan difús que no li poses ni nom, fins a les de proporcions èpiques, com la que dibuixa Maria Climent en Punt de no retorn (L’Altra Editorial, 2026), una esperadíssima tornada a la ficció que arriba a les novetats editorials, i a les nostres vides correntetes, com ho faria un bulldozer.
Hi pot haver tota una gradació d’intensitats crítiques en els nostres abismes particulars, però avui ens centrarem en la grossa, la que ho canvia tot de manera irreversible, que és com els canvis són canvis de veritat, sense possibilitat de recular. Una crisi estratosfèrica, com diu ella, descomunal, una barbaritat de crisi que porta a la protagonista a replantejar-se totes les estructures que donava per fetes i agarrar-se al fil de les passions, siga de les vocacionals o siga de les que t’arrosseguen per l’entrecuix fins que te’n vas avall girant per l’aigüera com un borrell de bromera. Allò que ens venen com a fites, ja sabeu, la parella estable, la maternitat, l’anar fent i anar passant, de sobte pareixen calories buides, que t’omplin però no t’alimenten. Poc se’n parla, de com de fartes que estem les senyores i que ens n’adonem un dia de sobte sense vore-ho vindre. Poc se’n parla, i això que en parlem prou, darrerament, perquè és el gran tema de la nostra generació de dones, la sensació de com-he-arribat-jo-aquí, si fa quatre dies tenia 20 anys, en quin moment he decidit tot açò i per què soc tan adulta de cop. Maria Climent retrata tan bé este desconcert, amb la seua prosa àgil i certa, que és impossible no sentir al llarg de totes les cabòries i maldecaps de la protagonista que està parlant d’algú que coneixes, de la teua amiga. Bé, d’acord, la teua amiga eres tu.
Maria explica que la gènesi, el Punt de no retorn primigeni, fou un projecte de novel·leta eròtica (Nota: novel·leta per breu, no per menor), però una vegada esbossada va resultar que hi havia molt a rascar en esta història, més enllà de les múltiples i variades escenes sexuals que hi apareixen, de manera que es va anar complicant, com sol passar a la vida, fins a esdevindre el que és, una novel·la amb moltíssims fils per estirar: les frustracions, la maternitat, l’esgotament, la precarietat, l’avorriment vital i fins i tot la menopausa. I l’erotisme, clar, com la punta de l’iceberg de la crisi que viu la protagonista, i que travessa tota la història d’una manera tan directa i sense filtres com a una conversa entre amigues, perquè en realitat les dones parlem així entre natros i ja és hora que se sàpiga.
Parlem així, i no ho dic només per les descripcions sexuals crues i desacomplexades, sinó també, en el cas de Maria Climent i el meu propi, per la varietat dialectal que tria emprar a la seua obra i que és un patrimoni i una identitat a reivindicar també a la literatura. Segurament perquè és justament la meua, compartida a banda i banda del Sénia, m’agrada molt, però crec que si no ho fos, m’arribaria igualment amb una honestedat i una frescor molt ben rebudes.
Per a què negar-ho, ja en teníem ganes, d’una nova història contada per l’amiga Climent, tres anys després d’A casa teníem un himne. Se’ns ha fet esperar una mica, però com diu la seua editora, el temps just per rebre-la amb més entusiasme. Ja està aquí. I se’n parlarà.
