Fa uns dies escoltava al divertit podcast sobre bàsquet Epi y Flagg una diatriba sobre el disseny dels nous uniformes del Joventut de Badalona. Però Pach Senior no gastava eixe nom per referir-se a l’equip, sinó que es preguntava “quién cojones habrá diseñado los uniformes del Ron Negrita Joventut?”
La meua ment viejuna de sobte es va remuntar a aquells anys on el bàsquet el contava el fanàtic Pedro Barthe, on Norris i Martín es pegaven de valent, on Romay feia una falta personal cada 2 minuts, on Pinone i Rusell eren la millor parella d’americans i on les begudes alcohòliques tenien en el bàsquet un camp ben obert per als seus patrocinis: Dyc Breogán, Licor 43 Santa Coloma o Gin MG Sarrià em venen al cap. Era rendible ser patrocinador d’un equip. Encara hui pense en el Pamesa València, el CAI de Saragossa, Estudiantes Caja Postal o el Tau Gres de Vitòria. I espere trobar el logo de Banca Catalana o de Teka en les camisetes dels dos clubs clàssics.
Però hi havia un patrocini que em sorprenia sobre la resta. Quan al Nadal el Reial Madrid feia el seu torneig o quan a la Copa Korak (best naming ever per a una copa) un equip espanyol s’enfrontava a un iugoslau, o inclús la selecció, sempre tenia el cartellet de Puertas Dintel al pit. Recorde un odiós Drazen Petrovic amb el cutre logotip de l’empresa espanyola fotent els nadals a Juanma López Iturriaga, Biriukov i companyia. I amb ell, Vlade Divac, Toni Kukoc o Vrankovic en una de les millors seleccions de l’història. La cosa és: què collons era Puertas Dintel? I què pintava amb Drazen Petrovic?
Diu un article d’El Economista que era una de les empreses que va fer gran el poble de Villacañas, a Toledo, que en un moment donat va arribar a fabricar el 72% de les portes que es feien a Espanya. La jugada mestra dels gestors va ser patrocinar els partits que la Cibona, Jugoplàstica, Partizan o la selecció iugoslava jugava en el territori espanyol. No sé quantes portes vengueren els Dintel patrocinant a Petrovic, però sí que sé que, cistella a cistella, Puertas Dintel anà quedant-se en l’imaginari d’una generació que 30 o 40 anys després encara recorda i identifica els balcànics amb una firma de conglomerat de fusta.
Qui segurament no guarda tan bons records són els centenars de treballadors i proveïdors a qui els caps de l’empresa van deixar finalment en la banqueta amb un deute de més de 1.300 milions de pessetes. Pessetes i Iugoslàvia, els dos cognoms favorits de la paraula antiga. Total, que venia pensant que ara que les marques alcohòliques no poden patrocinar cap esport i tenen tan limitada la seua activitat publicitària, poden provar amb sectors de níntxol, com, no sé, les columnes de revistes en valencià, per posar un exemple. Anís Tenis, ací t’espere amb les portes (Dintel, of course), ben obertes!
