Quan la Malva-rosa era encara una plantació de flors esguitada de barraques, alguna alqueria i uns quants ullals, memòria de l’antiga marjal, la part nord habitada de la frontera marítima de la ciutat de València, era la diana favorita de la xamarrusqueria valenciana, no sense un cert aire classiste. Fins a mitjan segle XX el Poble Nou de la Mar (Canyamelar, Cabanyal i Cap de França) estava estratificat segons el poder adquisitiu. Les séquies obertes al cel marcaven la frontera entre els tres barris: la burgesia aspiracional es concentrava en la part més pròxima al port, on es movien els diners relacionats amb el comerç marítim; en el mig hi havia un poc de tot, i al nord vivien les famílies més pobres i els mariners. No era una divisió estricta, però existia una idea generalitzada: calia moure’s cap al sud com a símbol d’ascens social. El fet estava assumit en major o menor consciència per tots i representava, amb la crueltat pròpia de l’època (tan ben retratada per Blasco Ibáñez en Flor de Maig), que els benestants, sovint, feien xança dels menys afortunats. Com deixa clar la toponímia popular que ha aplegat als nostres dies.
Pocs saben ja què és la Séquia Pixavaques i menys encara per què es diu així. Igual passa amb el Cagarritar. I encara en són manco els qui emprem estos noms tradicionals, amb orgull.
L’actual carrer del pintor Ferrandis dividix el Cabanyal estricte del Cap de França. Es tracta de Bernat Ferrandis i Badenes (València, 1835 – Màlaga, 1885), canyameler i autor, entre altres notables obres, dels retrats de Gabriel Ciscar i Joan de Joanes o del famós quadro del Tribunal de les Aigües. Té més que merescut un carrer important en el poble, sense dubte, però històricament la via prenia el nom de la patrona del Cabanyal, la Mare de Déu dels Àngels, puix la séquia passava per la vora del mur lateral del temple: Séquia dels Àngels. Era, digam, el nom formal. N’hi havia un altre que usava tot lo món: Séquia de Pixavaques. I més enllà estava el Cap de França, que ja té un cert aire irònic: de sud a nord hi ha el Grau, el Canyamelar, el Cabanyal i, més enllà, quatre cases abans d’un ermàs, d’un no res, tan lluny del món civilitzat que està quasi tocant França: el Cap de França. Massa subtil degueren pensar els habitants més meridionals de la València marítima: i al barri que hi ha més enllà de Pixavaques començaren a dir-li Cagarritar.
Com si els aspectes més destacables del Cap de França foren, a més de gent pobra, humil i treballadora, els ramats que pasturaven per l’entorn, de vaques, de borregos i de cabres. Deixaven pixarrades i cagarrites per totes bandes, clar. No debades moltes d’aquelles cases, minúscules, tenien un corral on estava el foguer per a cuinar, el comú i els animals, tot rebolicat. A banda dels animals ja esmentat, per carrers, de terra, i corrals hi havia gallines, patos o fins i tot algun porc. No fa tants anys que es trobaven lleteries, per exemple, en les cases, amb dos o tres vaques en el corral, que munyien cada dia.
Durant dècades els topònims Pixavaques i Cagarritar eren insultants per als habitants del Cap de França. Hui han caigut en desús els dos i també, quasi, l’oficial. Usar-los, però, té un doble significat: recorda un temps en què els valencians ens caracteritzàvem per fer xala de tot, de dalt cap avall però també de baix cap amunt. I, per una altra banda, és una reivindicació orgullosa dels orígens humils i dignes de les persones i les famílies que provenien d’este racó de la València que mira a la mar.
Fotografia de portada: Séquia dels Àngels als peus de l’església homònima
