¿Què pot passar si es reduïx la biodiversitat?  Confesse que eixa pregunta, quan la vaig pensar per primera volta, em va colpir profundament. Se l’havia llegida al naturalista nord-americà Edward O. Wilson (Alabama, 1929-Massachusetts, 2021) a la pàgina 39 del seu llibre “La creació. Una crida per salvar la vida a la Terra”[1]. Fins aleshores havia donat per suposada la bondat i els avantatges de la biodiversitat; però com en tantes coses que donem per vàlides sense pensar-ne massa, no havia anat molt més enllà. En concret, deia l’autor: «Es destruiran unes fonts d’informació científica i de riquesa biològica d’una magnitud inimaginable. Tot el que no s’haja descobert fins ara [del llegat genètic, bioquímic, biofísic, etc.]  –medicaments, cultius, fustes, fibres, vegetació per a recuperar els sòls, substituts del petroli i altres productes beneficiosos- s’haurà perdut per a sempre».

I si en la pregunta inicial substituïm “biodiversitat” per “coneixement sobre la biodiversitat” la resposta continuava sent-me igualment vàlida i interessant. Perquè perdre els coneixements acumulats “sobre” la biodiversitat representaria una de les pèrdues més grans i més insubstituïbles de coneixements acumulats durant la història de la humanitat. Tot això m’ajudava a repensar temes com ara biodiversitat, ètica de la conservació i sociobiologia, que havien sigut encunyats o popularitzats per este expert en mirmecologia[2] i sociobiologia, l’aplicació de les teories de l’evolució a l’organització social. Wilson ha sigut, cal dir-ho, un dels biòlegs i pensadors més influent del segle XX; un personatge compromés amb el coneixement i la protecció del planeta, filòsof, polemista i divulgador prolífic i brillant [1], [2]. Dit això, anem al llibre.

En La creació, Edward O. Wilson, catedràtic de biologia de la Universitat de Harvard, proposava explorar la possibilitat d’establir noves aliances amb entitats no-científiques amb la finalitat comuna de salvaguardar la biodiversitat. Amb estil epistolar, Wilson es dirigia a un pastor baptista ‒com a representatiu de qualsevol credo religiós‒ per demanar-li col·laboració en l’intent de resoldre conjuntament un dels majors reptes de la humanitat: la preservació d’una ecosfera que possibilite la vida humana. Un repte que la ciència, la tecnologia i la política a soles no aconsegueixen resoldre. Fem-ne, al respecte, unes reflexions prèvies.

Des d’un punt de vista evolutiu, les religions poden ser considerades en alguns aspectes com adaptacions de les societats humanes als entorns en què viuen; adaptacions que, en cas de tindre èxit en un moment donat, van ser sacralitzades per tal d’evitar que els capricis conjunturals dels mandataris pogueren desfer la bastida ritual, temporal i ideològica (“religiosa”) que oferia certes garanties de supervivència col·lectiva en determinats ambients, a més de la minva de l’ansietat que tant de mal fa als individus. Uns ambients que les religions també intenten modificar per tal d’adaptar-los (persones incloses) als seus patrons ideològics, que sovint pretenen inalterables. Però, en qualsevol cas, un diàleg que ha contribuït a la conformació de la nostra història, la de tota la humanitat.

Esta mena d’enfocaments ajuden a interpretar l’èxit històric de models socioreligiosos. Models que, tot s’ha de dir, poden semblar irracionals als qui tot ho enfoquen recolzats únicament en l’entorn segur de les ciències; unes ciències gràcies a les quals ha millorat enormement la qualitat de vida dels humans i que han contribuït com pocs altres factors a minvar molts dels impactes negatius de la natura. Però, la nostra societat cientificotècnica és tan sols una xicoteta anècdota en la història; una història que no sempre ha estat regida pel coneixement científic (variable, adaptable, dinàmic, autoreformable).

Però, què passava quan no hi havia ciències en el sentit modern? Doncs que els humans responien als reptes d’unes altres maneres, moltes de les quals van quedar fixades en l’imaginari col·lectiu però que ara tenim dificultats per interpretar i per articular amb els coneixement actuals. O, en paraules del gran ecòleg Fernando González Bernáldez (1933-1992): «Ara per ara, la ciència troba grans dificultats per tractar l’imaginari i les seves estructures antropològiques, la cultura, les emocions, etc.» (1985). I tenia raó perquè els plantejaments estrictament positivistes solen fallar a l’hora d’entendre i gestionar la complexitat de les relacions naturals; i continuaran fallant en la mesura en què bandegen determinats aspectes culturals, emotius, identitaris i fins i tot religiosos de les societats humanes que han modelat i que modelen els ecosistemes.

Potser per eixa raó el biòleg i catedràtic de Harvard Edward O. Wilson, un dels majors experts en biodiversitat, va proposar una aliança entre les forces culturals més poderoses del món, ciència i religió, per contribuir a salvar el context en el qual la humanitat és possible: el de l’actual biodiversitat, el d’una natura que totes dues cultures consideren sagrada.

L’autor, científic de primer nivell, dedica en el seu llibre tot un capítol a presentar la ciència com el millor instrument que hem elaborat per a entendre racionalment el món físic. Però, com a bon naturalista, també era conscient que els objectes complexos fruit de l’evolució (els éssers vius, el cervell, les societats, els ecosistemes) s’entenen millor si s’observen des de diferents angles, molts dels quals inaccessibles si només s’aplica el reduccionisme cientista. En certa mesura, la relació entre els humans i la natura es podria representar per un poliedre en què cada cara s’oferix en algun dels múltiples llenguatges amb els quals els humans recopilem, comprovem, compartim i representem els coneixements, les expectatives, les pors o els desitjos; tot un calidoscopi que expressem mitjançant paraules, símbols, rituals, i que podem estudiar mitjançant les etnociències.

Grosso modo, les ciències clàssiques es poden classificar en dos grans grups, “dures” i “evolutives”. Les primeres dirigixen la seua mirada a objectes i processos invariables malgrat les repeticions que es puguen donar: un pèndol es regix per les  mateixes lleis ací que en la Lluna, hui que fa tres-cents anys o d’ací a un segle. Per contra, les ciències “evolutives” (biologia, geologia, astronomia…) estudien objectes i fenòmens que, tot i haver estat limitats per les lleis de la física i la química, són el resultat d’interaccions prèvies i en alguns casos fins i tot poden codificar informació que guie els passos futurs.

D’ací que el simple recurs a les ciències “dures” genere sovint dificultats a l’hora de comprendre i gestionar la complexitat (també evolutiva) de les relacions en la natura. Dificultats interpretatives que es fan més evidents encara quan es bandegen els aspectes culturals, emotius, identitaris i religiosos de les societats que han modelat (i han sigut modelades per) els ecosistemes.

De manera similar a l’al·legoria dels cegos que volien descriure un elefant mentre cadascun interpretava unívocament la part que tocava (pates = columnes; trompa = manguera; cua = brotxa),  la millor solució només es podia assolir quan tots compartien la informació i aclarien que es tractava d’un elefant. O, dit d’una altra manera, com que la biosfera és un sistema complex es fa imprescindible comptar amb visions diferents; amb voluntat, això sí, de (i, permeteu-me la locució) “convergència i unió” de metodologies independents; i evitar les ideologies entròpiques, igualitaristes (a la baixa) i desorganitzatives del llegar cultural i de la incultura (p.ex., del fenomen religiós) induïda, p.ex., en el sistema educatiu, un senyal d’identitat polític[3].

El fet és que, ens agrade o no i més enllà de les creences o descreences particulars, les religions es poden considerar també com a recursos adaptatius del ser humà, tant en sentit individual com en el de les societats, pel fet que determinades pràctiques, creences i rituals han facilitat l’adaptació a les condicions ambientals. No debades, ecòlegs de la talla de Howard T. Odum (1924-2002; PS1), ja havien reflexionat sobre este tema, interessats a trobar relacions entre les religions i les pautes de la natura. I recorde com em va impressionar el capítol «Base energética de la religión», del llibre Ambiente, energía y sociedad (1980; editorial Blume). Com també ho van fer  els diagrames i icones que feia servir, d’un enorme potencial didàctic i que han esdevingut clàssics.

En el llibre, Odum desenvolupava unes consideracions ben interessants sobre els avantatges de supervivència ecològica de les societats que havien sigut capaces d’elevar a la categoria de sagrat les distribucions de recursos més eficients per a un determinat ambient: «els sistemes que tenen programes de moralitat, religió i ètica poden centrar i unificar els recursos de potència dispersos dels individus a mesura que ho necessiten la protecció del grup i les accions unificades».

I en una línia similar, l’ecòleg català Ramon Margalef afirmava que «La naturalesa resulta massa complicada per a ser descrita i explicada de manera racional, mitjançant la combinació de mecanismes físics elementals, i els coneixements necessaris per a la supervivència adquiriren la forma de tradicions i creences, més o menys vinculades a un codi de caràcter sagrat, és a dir, indiscutible. Els continguts mentals no raonats, i fins i tot fonamentalment falsos, poden ser excel·lents per a sobreviure» [“Ecologia”, 1981; editorial Planeta].

Cal advertir, a més, que si bé de les religions s’han estudiat molt els aspectes filosòfics, ètics, sociològics i històrics, no abunden els referits al seu caràcter “natural” i distintiu de la nostra espècie. De fet, això explicaria -més enllà de les simplificacions interessades de l’”opi del poble” i coses així- la permanència de la religiositat i de les grans religions, que potser no hauríem de considerar tan sols productes “culturals” sinó també “naturals”… dels humans. Com si els aspectes ecològics de les religions representaren una mena de síntesi dels èxits adaptatius d’aquelles societats que van elevar a la categoria de sagrat les distribucions de recursos més eficients per a un determinat ambient. Així, potser seria interessant detectar, en els estudis que mamprén l’ecologia com a ciència (i l’ecologia aplicada com a tecnologia) quins substrats «de llarga durada» [PS2] han vingut acompanyant la humanitat des de temps immemorials en la gestió de l’ambient.

En “La creació”, Wilson proposa bandejar prejuís a l’hora de trobar aliats potencialment útils per abordar eficaçment el perill de destrucció de la natura. I dona un salt en el buit que molts científics no s’haurien atrevit ni tan sols a suggerir: establir un diàleg entre les dos forces culturals més poderoses del món, ciències i religions, per a contribuir a salvar el context en què la humanitat és possible: el de l’actual biodiversitat, el d’una natura que totes dues forces consideren sagrada.

Així, Wilson aposta per obviar les diferències epistemològiques, els tòpics i les caricatures, i acoblar esforços en allò que tant des de les ciències i la racionalitat com des de les religions i l’espiritualitat podem entendre com a patrimoni comú de la humanitat: el món amb la diversitat que ens el fa acollidor.

En definitiva, La creació, tot i ser un llibre menut, té el gran poder intel·lectual de fer-nos albirar nous horitzons. Per això Wilson hi proposa que creients i no creients fem un esforç per entendre que a més de la ciència hi ha altres maneres de mirar, admirar, gaudir i salvaguardar la natura, de la poesia a l’art i, ¡com no!, la religió, les religions. I, a més, trobe molt estimulant que ens anime a eixir de la zona de confort ideològic i incitar-nos a mirar, més enllà dels debats polaritzadors i d’autoafirmació tan habituals com maniqueus, el calidoscopi format per la intersecció entre natura, història i societat.

Post Scriptum 1

Howard T. Odum era el germà menor d’Eugene Odum, un altre dels grans iniciadors de la moderna ecologia. Van escriure, junts, el popular manual Fundamentals of Ecology (1955), en què abordaven l’estudi dels ecosistemes fonamentant-ho en les lleis de la termodinàmica i la teoria general de sistemes[4] proposada pel biòleg austríac Ludwig von Bertalanffy al voltant de 1950 amb l’objectiu de superar el reduccionisme mecanicista que imperava en la biologia. De fet, en els anys 40 i 50 del segle passat, l’ecologia encara no havia assolit la categoria de disciplina independent;  la biologia oficial estava poc interessada en les interaccions dels sistemes ecològics: ni els terrestres (molt estudiats pels germans Odum) ni els aquàtics, als quals donà un gran impuls el català Ramon Margalef (1919-2004); l’Institut Multidisciplinari per a l’Estudi del Medi de la Universitat d’Alacant porta el seu nom).

Post Scriptum 2

L’expressió francesa longue durée (“llarga durada”) se la devem a l’historiador lorenés Fernand Braudel (1902-1985), membre destacat del corrent historiogràfic École des Annales (“Escola dels Annals”; i amb ella es referia a les estructures l’estabilitat de les quals és molt gran (marcs geogràfics, realitats biològiques, límits de productivitat, religions…), diferent del nivell temporal de la conjuntura i dels canvis fàcilment perceptibles.

******************************

[1] La creació Una crida per salvar la vida a la Terra (2007). Editorial Empúries.

[2] S’anomena mirmecologia la rama de l’entomologia (l’estudi dels insectes) dedicada en concret a l’estudi de les formigues (mirmex, en grec).

[3] I pitjor seria el triomf dels iconoclastes i dels fanàtics, religiosos o anticlericals, destructors del llegat historicocultural; potser convinga recordar episodis terribles com el triomf del calvinisme, la Revolució Francesa, el Front Popular, els talibans, les revolucions comunistes i tants altres episodis igualment destructors, com la Segona Guerra Mundial.

[4] Entenent per “sistema” el conjunt d’elements interrelacionats i interdependents que funcionen com un tot organitzat i en el qual el canvi en un dels seus components afecta als demés i al conjunt.