Hui, i disculpeu immodèstia, parlaré d’un llibre que m’acaben de publicar, Natura i festes. Calendari i santoral. Encara no ha arribat a les llibreries, però vull comunicar-lo en primer llocs als qui em seguiu en Lletraferit perquè es tracta d’un llibre on es recullen idees i temes que hi he tractat gràcies a l’amabilitat del Consell de Redacció de l’editorial Drassana. Es tracta d’un llibre que veu la llum gràcies al I Premi biennal d’Investigació “Memorial Professor Lluís Alpera“ de la Universitat d’Alacant destinat a «editar un estudi o monografia d’alta divulgació sobre qualsevol dels aspectes de la cultura valencianocatalana». I a continuació, per a presentar-vos el llibre, transcriuré els comentaris inicials amb xicotetes modificacions.
L’objectiu del treball és contribuir a la comprensió dels marcs social i natural que donen sentit a les festes heretades i mantingudes en el temps.
I a les raons de la seua posició en el calendari; o, millor dit, en els diferents calendaris (oficial, popular, religiós) que han constituït models de pautar tant el temps com l’ús de l’espai. Perquè tant el paisatge com el calendari configuren estructures simbòliques compartides dins la jerarquia d’identificacions que faciliten la cohesió social en marcar el temps festiu i social; siga el d’un poble, un barri, una ciutat, una comarca o un país; o el del gaudi de consumir determinats aliments i begudes, de vibrar amb música o trons, honorar els nostres avantpassats o fer sortilegis col·lectius per a animar el Sol que guanye la batalla a la foscor o per a prolongar la seua estada entre nosaltres.
El llibre recull una sèrie d’estudis i reflexions sobre la relació entre natura i festes que ha anat elaborant al llarg de dècades de docència i de divulgació. I en múltiples formats que inclouen articles en revistes de divulgació o de festes, capítols en llibres de text, materials elaborats per a acompanyar conferències i visites guiades, videoconferències, etc.
En consonància amb l’esperit del Memorial, el llibre aspira a posar de manifest que l’estima pel País també consistix a esforçar-se per entendre la raó i el marc social i natural de les nostres festes i la seua posició en el calendari.
Recuperar, valorar, penetrar estos marcs conceptuals suposa, a més, un just homenatge a les generacions que ens han precedit, que amb el seu esforç i treball, però també amb els rituals i festes que van elaborar, han permés que hui siguem conscients de la nostra pertinença a un determinat col·lectiu, en termes generals l’europeu de base cristiana.
Això sí, cal ser conscients en bona part de les societats urbanes s’ha perdut la idea de què existix una relació entre els cicles naturals i el calendari, del qual les festes representen fites. Unes fites que van contribuir que ens cohesionarem com a societat al voltant d’un element cultural de primer ordre, el calendari, hui tan normalitzat que hem perdut la noció de la seua importància i a penes el valorem.
Hi ha moltes representacions del passat en què es pot observar que la gent va vestida o es comporta de manera peculiar, els carrers es mostren ocupats per determinats artefactes o ornaments, i només veure-les ens venen a la ment records associats a una festa, un canvi d’estació, uns menjars, unes cançons, o un etcètera ben llarg.
Pensem, per exemple, en les notables diferències entre Nadal i el Corpus; o entre Tots Sants i Sant Joan; o entre el Diumenge de Pasqua i la benedicció dels animals per Sant Antoni Abat. ¿Veritat que reconeixeríem l’època només veure els paisatges culturals que els representen?
Corpus Christi. Veneració a l’Eucaristia. Dijous següent a la huitava de Pentecosta I, al seu torn, la Pentecosta o “Pasqua Granada” commemora la sega del blat [Triticum sp.], 50 dies després de la Pasqua Florida (sega de l’ordi o civada [Hordeum vulgare] i de la floració del blat).
Més enllà d’això, si abordem la pregunta principal, el «¿per què?», el riu de preguntes secundàries comença a fluir sense aturador: ¿què diferencia unes festes d’unes altres?; ¿a què es deuen les peculiaritats de cadascuna?; ¿quins han sigut els processos d’aculturació que han transformat, per exemple, els solsticis i equinoccis en festes religioses?
¿Potser tot això sembla un caos? Doncs no ho és; o almenys no tant com ho aparenta. Perquè, en el fons, tot això té respostes comprensibles.
De fet, molts dels elements culturals associats als calendaris festius s’entenen millor si es relacionen amb els substrats materials i ecològics dels llocs d’origen, que ajuden a explicar el perquè de les dates de celebració, els aliments consumits o prohibits, les litúrgies, etcètera. Elements que poden ser de caràcter climàtic, geogràfic, físic, químic, biològic, bioquímic, ecològic, històric, econòmic, matemàtic, dietètic o lingüístic; i que faciliten interpretar algunes de les característiques d’eixa construcció humana tan meravellosa com són les festes; unes festes enteses com a pautes que trenquen la monotonia de l’esdevenir quotidià amb les seues peculiaritats gastronòmiques, musicals o litúrgiques.
Altrament, les explicacions milloren quan fem dialogar ciències, humanitats, arts, llengües i religions; i quan apel·lem a la intel·ligència emocional, que facilita posar en contacte lògiques, paraules, sentiments i coneixements molt sovint desencaixats però que formen part de la nostra cultura més profunda.
En qualsevol cas, cal remarcar que els coneixements actuals, incloent-hi el calendari sensu lato, des de l’any fins els minuts i segons, no han «caigut del cel» sinó que són el fruit de reflexions i comprovacions, i d’interaccions amb la natura que de vegades han tardat segles a consolidar-se i a trobar la manera de compartir-se.
De fet, la petjada ha sigut tan potent que fins i tot en l’actual món urbà i laic de l’actualitat romanen, més o menys incòlumes, determinats rituals i formes de pensar lligades als cicles naturals i al món rural.
Molt més tard, l’alfabetització, la urbanització, i la incorporació massiva de la ciència i de la tecnologia, van suposar que la població urbana i bona part de la rural moderna, es deslligaren de la vella i mil·lenària cultura; analfabeta, sí, però no per això mancada d’experiència reflexionada, d’interés ni de sentit.
I d’això tracta este llibre: de mostrar els vincles profunds entre la natura i el calendari, amb especial èmfasi en trobar les raons de les nostres festes. I tot explicat dins de l’àmbit cultural més general de l’occident europeu, el constructe cultural religiós que anomenem cristià i més en concret catòlic, hereu de la síntesi de dues fonts més antigues, la bíblica i l’hel·lenística.
I també s’ha intentat oferir explicacions basades en la història de les idees i de les tècniques; de la domesticació de plantes i d’animals; del desenvolupament tecnològic; de l’observació i sistematització dels fenòmens astronòmics o climàtics; etcètera.
Afortunadament hui dia comptem amb un bagatge conceptual extraordinàriament ric fruit d’anys i esforços en la recollida i sistematització de les «tradicions» i «antiguitats» referides al temps cronològics. Un catàleg accessible en diferents formats, com ara museus, articles i revistes que enriquixen culturalment la societat que els patrocina quan no han sigut destruïts pels excessos iconoclastes i entròpics de determinats i lamentables moments polítics.
El llibre que ara tenim a les mans és una antologia d’articles concernents a la relació entre natura, festes, calendari i santoral publicats durant les darreres dues dècades en revistes com ara Saó (en col·laboració amb Carles Martín Cantarino), Mètode, Daualdeu, Espores, Alicante Plaza, Lletraferit, La Veu[1], Canelobre, Milfulles, revistes de festes locals[2] i comarcals, com ara Sarrià (la Marina Baixa), La Rella (el Baix Vinalopó), Baluard (el Baix Segura), Calendari dels Brillants (la Marina Alta; 2008-2024), youtubes, etc. I de guions de conferències i visites guiades; i de cursos per a adults destinats a enllaçar no tan sols natura i cultura sinó també religió i fins i tot etnobotànica i etnozoologia.
I també de llibres de text que ja fa trenta anys vaig escriure per ajudar els alumnes (i els pares, que també els llegien) a que trobaren regularitats en la natura i a fer-les comprensibles. Llibres on hi havia apartats dedicats a mostrar les relacions entre natura i cultura a través d’elements científics i etnològics, entre els quals el calendari i les estacions; i a animar-los a compartir eixes troballes amb el seu cercle afectiu i contribuir a bastir un sentiment de pertinença conscient a la societat a què pertanyen. Llibres que van representar, ¡ai! un relatiu fracàs editorial, ja que no tenien “llibre del professor” o “de respostes”. I, en certa mesura, este llibre que ara tenim a les mansa voldria pal·liar eixa “excusa”, això sí, ara dirigit al públic en general.
Portades dels llibres de text per als cursos de primer i quart d’ESO (1996 i 1999), de l’editorial Aguaclara, i dels quals vaig ser autor gràcies a l’espenta del seu director, Luis Bonmatí, que també havia editat poemaris del professor Lluís Alpera. La idea matriu d’estos llibres consistia a estructurar el programa oficial com un viatge virtual dels alumnes des del Pol Nord a l’Equador, guiats pel professor i acompanyats pels pares. Un motiu per a incitar-los a fer-se preguntes sobre la diversitat que s’anaven trobant a mesura que transitaven per les grans unitats del paisatge, els biomes; i també i al llarg de l’any i de la posició canviant de la Terra al voltant del Sol. El plantejament consistia a substituir l’habitual llistat de «veritats» i la implementació d’un «recitat» del programa, per un instrument didàctic dirigit a estimular i ampliar l’objectiu d’entendre científicament la natura i la cultura associada, com ara el significat del calendari.
El llibre Natura i festes. Calendari i santoral no tracta d’oferir un simple catàleg o repertori d’estes fites i festes, sinó d’anar més enllà, d’intentar explicar a través d’un florilegi d’articles coordinats i cohesionats les bases materials, naturals, i històriques que les han generades.
I més enllà d’enumerar, catalogar o descriure festes i calendaris, intentar explicar-los. Això sí, amb interpretacions que siguen coherents amb els coneixements actuals en molts camps del saber: de la geografia a la història, de les matemàtiques a la bioquímica, de l’astronomia a l’agronomia, de la lingüística a la dietètica, de l’ecologia a l’economia, i altres; i relacionar-les amb els epifenòmens d’excel·lència que s’han expressat a través de l’esperit humà en les arts, de la pintura a l’arquitectura, la música o la lírica, així com en les peculiaritats d’eixos trencaments de la monotonia quotidiana que són les festes amb les seues peculiaritats litúrgiques, líriques, sonores o teatrals. I gaudir del consum de determinats aliments i begudes pròpies d’eixos moments, de vibrar amb la música, els trons o, per exemple, els èxtasis compartits en fer els sortilegis per a animar el Sol perquè guanye la batalla a la foscor durant l’equinocci vernal o perquè prolongue la seua estada entre nosaltres en el solstici estival.
I tot això ornat de poesia i paraules. Poesia i paraules que, a més de en l’ambient familiar, tant em va ensenyar a estimar Lluís Alpera, el primer professor de valencià que vaig tindre, en el curs 1971-1972 i en classes voluntàries extraacadèmiques, al Centre d’Estudis Universitaris d’Alacant (CEU), l’antecessor de l’actual Universitat d’Alacant.
Articles, conferències i llibres, ara compilats gràcies al Memorial Professor Lluís Alpera i a través del qual també he tractat de retre un homenatge a tots aquells predecessors que van aconseguir compartimentar el temps fins a aconseguir fer d’això un instrument de primer ordre per contribuir a la cohesió social i el gaudi emocional.
I per a ser qui som.
***************************************
