Literàriament, vaig xafar Buenos Aires molt abans de fer-ho literalment. Quan, deu anys més tard de la primera idea de la ciutat, vaig aterrar a aquella urbs real, preciosament, decadentment europea, a l’altre costat de la mar, la meua experiència real va encaixar sense cap tipus de fricció amb els barris, les atmosferes i el tarannà que les novel·les i els relats i, sobretot, Borges, Cortázar i Arlt, m’havien edificat a dins. Segurament aquell primer passeig fou l’instant precís i màgic en què vaig ser conscient de com els relats construïxen el caràcter dels llocs, amb tants matisos i mirades com relators. Jo allà ja havia estat. Sense voler, Cortázar també va ser la meua primera porta al París literari, amb la mirada del foraster nouvingut, desarrelat, pobre i precari que s’arrapa als símbols. Un París que prompte va contindre també l’amalgama bruta d’El perfum i Els miserables, la podridura als màrgens de les voreres que ja no pots separar de les grans avingudes. Llum, sí, i també grisor de pedra i ferro, espectacularitat i fredor.
La ciutat són les persones, diem, però sobretot són la simbiosi estranya que acaba conformant un caràcter comú, una manera col·lectiva de ser que s’integra en el paisatge, l’arquitectura i també en els costums, els horaris i fins i tot en l’humor dels seus ciutadans. Per a la literatura, això és un pou sense fons des d’on anar poant imatges, un brollador inacabable de sensacions que abocar en les lletres. I així, les ciutats esdevenen territoris més o menys mítics que més enllà de ser escenari i icona, en alguns casos també prenen la consideració de personatges protagonistes o de peça sine qua non per tal que una història siga la que és.
Pràcticament sentim l’olor d’una ciutat, hi haguem estat o no, quan ens la imaginem a través d’un llibre, en una classe de sinestèsia fantàstica que no és res més que un constructe fet de molts pedaços passats pel sedàs dels nostres gustos i experiències. Tenim tants estímuls que resulta impossible hui en dia discernir si la imatge que tenim al cap d’un lloc ens ve de les lectures o de tantes coses que hem vist al cinema, la televisió i últimament als reels d’Instagram. D’això en parlen molt bé Áurea Ortiz en El arte de inventar la realidad (Barlin, 2024) i Guillermo Colomer en Aura en Manhattan (Drassana, 2024), perquè Nova York és el paradigma de ciutat que coneixem encara que no l’haguem visitat, perfectament construïda al nostre cap i amb una identitat inconfusible. I en això tenen tanta culpa Truman Capote, Tom Wolfe, Salinger o Bret Easton Ellis com totes les pel·lícules i sèries amb què ens han empapussat durant dècades. Què dic, segurament molt més estes darreres.
I en contraposició a les ciutats sobreexplotades literàriament, quasi tant com la Toscana en els telefilms de sobretaula i les novel·les romàntiques, trobem altres espais que prenen cos universalment, col·lectivament, a partir d’una sola obra, com el Dublín de James Joyce, la Lisboa de Pessoa, l’Oviedo/Vetusta de La Regenta, o el Nàpols d’Elena Ferrante, a qui, sense ser una història que m’apassione, li he de reconèixer l’enorme capacitat evocadora de l’espai i l’època. Quin mèrit, ser capaç d’edificar literàriament un entorn que acabe representant la pròpia ciutat.
Tinc, com tot el món, moltes ciutats al cap fetes de lletres, però, sens dubte, la ciutat que més he llegit i més he estimat a través dels llibres, abans de viure-hi i mentre hi vivia, és Barcelona: Laforet, Marsé, Rodoreda, Vázquez Montalbán, Mendoza, Monzó, Pàmies, Moix, Ruiz Zafón, Cadenes, Veloy i tantes altres me l’han construïda mot a mot. Com en un calidoscopi fet de mil lectures, cada època de la seua història pren per a mi un color i una atmosfera diferent, un compost de visions i anècdotes particularíssim que sense voler se’m trenca a trossos molt menuts quan ara hi torno. És d’aquells llocs que ja definitivament m’estimo més viure des de la ficció. I segurament, en una paradoxa enorme, la ciutat que menys he llegit ha sigut València, on visc ja fa una dècada i mitja. Per descomptat, València existia com a ciutat literària i com a escenari de novel·les molt abans de Rafa Lahuerta. Teníem a Estellés, Beneyto, Manuel Vicent, Ferran Torrent i a Blasco Ibáñez si m’apures. Però, en el meu cas, no m’havien fet senyal endins i la construcció mental, carrer a carrer, de la ciutat com un gòlem que pren vida, li l’he d’agrair a Noruega, amb tot el seu pes fantàstic i elemental de ser viu, mutant i mutable, i el bastiment d’eixa aura mítica i evocadora que tanta falta ens fa per al sentit de pertinença.
Tant m’és si és a través de la identitat, dels símbols més populars, de la llunyania o de la nostàlgia. M’importa poc si tot és la més pura veritat, si s’hi ha escolat la ficció o s’han fet trucs de màgia a l’escenari. El pacte està clar i el tracte és just: et construiré una ciutat, et promet un llibre a l’orella. I ho fa, pàgina a pàgina, des dels fonaments, les clavegueres i les llambordes fins a les teules dels terrats i les antenes. I esta visió és única, intransferible, un cosmos de racons, històries, colors i aromes. Una ciutat que serà tota teua.
