Preferim els morts als vius. No sempre, però a sovint. Els morts, al capdavall, no es queixen, no criden, no arriben als extrems de misèria i ridícul dels vius. Els morts no defrauden, es deixen pensar i embellir: col·locar màscares, disfresses, maquillatges, històries. Es deixen escriure i fer-se coherents. Val per a les persones, per als llocs, per a tot. La mort és una idealització: ho és sempre, ara sí.

Quan vaig conéixer per primera vegada la plaça de Pellissers de València vaig pensar que era una mort bellíssima. I després vaig pensar que m’agradaria poder situar-hi una novel·la. Eixa plaça era, tota sola, un personatge. La plaça de Pellissers ja no existix. Apareix en el mapa del pare Tosca de 1704 en la zona de Velluters com un triangle menut i esvelt, entre l’hospital en forma de creu i el buit més contundent i arabesc que dibuixava l’antiga plaça del Mercat. Llavors no sé si, a la de Pellissers, se la coneixia ja com la placeta de l’Escurà, on els aprenents dels diferents gremis presentaven els seus treballs en la Fira de les Escuraetes per a ser admesos en l’ofici. Imagine que sí.

Pellissers ve de pellissa, que és un abric de pell. Els pellissers, doncs, eren els qui adobaven i venien les pells per a convertir-les en abrics. Aquell barri havia crescut abans fora de les muralles àrabs i dins de les cristianes, amb carrers envoltats d’hortets, primer, i després d’altres carrers més rectes que els de la banda islàmica. Velluters va ser sempre, des de la conquesta cristiana, un barri de treballadors. En el segle XVIII la majoria ja no s’hi dedicaven a la pell, sinó a la seda, que aleshores visqué la seua Belle Époque i unes quantes dècades després el seu col·lapse posterior.

Al segle XIX la plaça de Pellissers fou l’epicentre de tots dos: de l’últim optimisme i de l’ocàs final. En aquell moment era un món de treballadors explotats a la moderna, precaris i potencialment revolucionaris, disposats a revoltar-se ja –ha dit algú– com a proletaris. Va ser l’anomenat Motí dels Velluters, en 1856, la primera gran revolta obrera de València. Després arribaria el Sexenni Revolucionari i els carrers que envoltaven la plaça s’ompliren de barricades. Intentaven resistir contra l’Exèrcit espanyol que arribava per a defendre un orde immutable: els de dalt, dalt; els de baix, baix. València va ser bombardejada i els de dalt guanyaren, com sempre.

Imagine la postguerra d’aquella guerra social. Imagine la plaça en silenci, les cases de dos o tres altures amb les finestres tancades, algun casalot condormit, una font amb un mínim filet d’aigua i una taverna plena de converses en veu baixa. Imagine les paraules dels derrotats del tot i les dels qui prometien que ho tornarien a intentar. No mentien, perquè ho tornaren a intentar. Moltes voltes.

Un dia vaig llegir un article de premsa que parlava d’aquella font. Deia que, molt abans, l’Ajuntament havia volgut plantar uns arbres al seu voltant, per tal de fer-la “més urbana i delicada”. Els arbres moriren, però la font s’hi quedà. Els cavalls hi bevien. A principis del segle XX allà estava. I durant les seues primeres dècades en la plaça se succeïren els centres d’ensenyança: el dels obrers sabaters, l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, el Centre Obrer, l’estudi de música d’Enrique Vidal. Hi havia també algunes fusteries, la perruqueria d’Amparo Alarcón, un forn, una drogueria, una botiga de sabons.

Tot això ho sap i ho conta un dels grans erudits de València, Rafael Solaz. Hi havia també la seu social d’un equip de futbol, el Club Esportiu Pellissers, i una falla que antany havia inclòs uns ninots que criticaven el Govern central per enviar els pobres a matar i matar-se a les colònies del Marroc. La Guàrdia Civil, sempre heroica, sempre a l’aguait, havia aparegut allà per a defendre els seus amos i tornar les coses al seu orde immutable.

En els anys 30 arribà la CNT, que instal·là el seu Comité Regional en un d’aquells casalots. Durà fins a agost de 1936. Llavors Ferrer i Guàrdia ja tenia una estàtua en la plaça que, per raons òbvies, no sobrevisqué a la derrota de la guerra. Res, en realitat, sobrevisqué a la derrota de la guerra. Pellissers, no debades, en va ser el símbol. Un símbol massa evident. Imagine uns quants falangistes disparant, colpejant i tombant aquella escultura. Imagine les banderes dels balcons, canviades de la nit al dia. Imagine tot això i com els pares, només uns pocs anys després, portaven els fills a vore els enderrocs dels edificis de la plaça, que començaren quan el govern de la ciutat decidí per fi obrir la mil vegades projectada avinguda de l’Oest, l’avinguda que va fer desaparéixer Pellissers i la major part dels carrers que l’envoltaven, i amb això, també, un tros de la història de València.

Aquella desaparició era un símbol tan salvatge i tan perfecte que vaig pensar que seria, per tant, un bon personatge. Quan ho vaig pensar encara no havia escrit Guerra, victòria, demà. Ara sí. És una novel·la i és també, per esta banda, un homenatge a la mort tan discreta i bella d’una plaça urbana subalterna, una plaça de treballadors que ja no poden tornar, però que tampoc poden ja queixar-se. I que, després de tot, ja no poden no tindre raó.

‘Humanidad Nueva’, la revista pedagògica anarquista que s’editava a la plaça de Pellissers. En portada, la plaça de Pellissers i tot el seu entorn, arrasats en una foto aèria de la ciutat de l’any 1944, ben a prop de la plaça de l’Ajuntament amb la tortada de Goerlich