Amb certa freqüència, però potser menys de la que caldria, s’advertix sobre els efectes potencialment perniciosos de la desconnexió acadèmica entre “les dos cultures”, és a dir, i per simplificar-ho, la “cientificotècnica” i la “d’humanitats”. El sintagma nominal “les dos cultures” va sorgir l’any 1959 a partir d’una conferència, The Two Cultures, que el químic i novel·lista anglés Charles Percy Snow (1905-1980) va impartir en l’acte anual que organitza el club d’excel·lència de la Universitat de Cambridge Rede[1] Lecture[2].
Des de 1858 el rector de la Universitat de Cambridge tria anualment una personalitat internacionalment destacada en els camps de les ciències, les lletres, la judicatura o la política perquè Impartisca una conferència, una Lecture (“Rede Lecture”). En la seua conferència, Snow argumentava que el mur que s’havia alçat entre la “cultura científica” i la “literària” (“humanística”, “artística”, tant se val) dificultava que s’abordaren amb sensatesa i rigor les possibles solucions als problemes mundials. I atribuïa en bona part la degradació del nivell formatiu de la població a l’escassa sensibilitat que mostren els sistemes educatius per obrir portes en eixe mur, per interconnectar “les dos cultures”.
El llibre, traduït al català com Les dues cultures i amb pròleg de Salvador Macip, ens facilitava l’accés a un debat intel·lectualment ben interessant, el de les causes i conseqüències esperables del progressiu divorci entre les “dos cultures”, el representat pels científics i, sobretot, pels literats; parafrasejant Snow, “els científics no solen escriure per al públic general, mentre que els professors d’humanitats habitualment no saben res ni dels rudiments de ciències com ara el segon principi de la termodinàmica”, potser perquè consideren que la ciència, les ciències, no formen part de la cultura. I, en el fons, amb eixa separació que fa mútuament incomprensibles maneres diferents d’abordar el coneixement del món (nosaltres inclosos, clar).
I no tan sols caldria bastir ponts entre les cultures “de ciències” (“dures”)[3] i “de lletres”, sinó també explorar camins de connexió entre les ciències “evolutives” (aquelles que acumulen informació a mesura que interactuen amb el medi el coneixement de la natura i fins i tot amb les religions (sobretot la cultura religiosa), tot tan genuïnament humà alhora que objectes de coneixement i estudi com també motius de gaudi, elevació espiritual, veneració o temor.
En eixe sentit, el biòleg i catedràtic de la Universitat de Harvard Edward O. Wilson (1929-2021), un dels majors experts en biodiversitat va proposar que calia trobar vies de convergència entre les ciències naturals, les ciències socials, les humanitats i les arts per tractar d’establir una aliança estratègica entre les forces culturals més poderoses del món, la ciència i la religió (o, en altres paraules, els científics materialistes i els creients); segons la seua idea, això podria contribuir a salvar el context en què la humanitat és viable: el de l’actual biodiversitat, el d’una natura que tant les ciències com les religions consideren “sagrada”[4].
En línia amb açò, caldria considerar que com que cap d’eixes eixes separacions epistemològiques tenen un caràcter històric i no provenen de cap llei, ni natural ni sobrenatural que impedisca el diàleg, podrien ser superades establint-hi vincles de comprensió mútua. I entre les disciplines que ho intenten figuren les etnociències; i en particular la més antiga, l’etnobotànica, l’estudi de les relacions dels humans amb les plantes; unes relacions que en el fons poden incloure elements heretats de fonts molt diferents de caràcter físic, químic, fisiològic, termodinàmic, de química molecular, vinculats amb el clima, la tectònica de plaques… i també elements lingüístics, simbòlics, rituals i un llarg etcètera.
Estes relacions s’han fixat i transmés a través de la cultura botànica en el sentit més ample, que va des de les formes de recollir i cultivar les plantes; i de preparar-les per aromatitzar, menjar, beure o fer-les servir en àpats i rituals; de transformar-les en utensilis, medicines o pigments; de fer-ne símbols, extractes i drogues; i un llarg etcètera. A més, també caldria incloure-hi les manifestacions etnobotàniques de caràcter religiós, les d’adoració, veneració o culte a determinades plantes més o menys relacionades amb divinitats o éssers de caràcter màgic, nimfes, verges, sants, etc.; o fins i tot amb els avantpassats; en altres paraules, a allò que els antropòlegs solen designar com a numina (plural de numen), personatges de ficció dotats de poders misteriosos i fascinadors alhora que fonts d’inspiració o d’experiències religioses i de manifestacions sagrades o hierofanies.
De fet, a poc que ens fixem trobarem que les ciències estan plenes de paraules l’etimologia de les quals ens informa que són intents que els humans hem fet per descriure la natura, entendre’n les lleis, anomenar els objectes o les propietats,; o per establir-ne relacions lògiques, formals, científiques i fins i tot emotives; i també per controlar-la mitjançant sortilegis, fórmules sagrades i paraules evocadores. Tots eixos intents suposen un risc, ja que atrevir-se a mirar “des de fora” disciplines protegides per murs que s’intenten fer inaccessibles als no iniciats comporta certs perills. I malgrat la petulància d’evocar la faula prometeica, tractar de portar el foc dels déus de l’Olimp sapiencial (les disciplines tancades en si mateix) als mortals amb ànsies de “calfar-se” intel·lectualment implica certs perills. Però també és cert que més enllà de l’enuig que puguen manifestar els guardians de les claus d’accés i de permisos d’ús, importa l’alegria dels potencials usuaris que potser podrem aconseguir en obrir-hi portes i finestres a través de les quals intercanviar lògiques, paraules, emocions, coneixements.
Tot això, clar, són altres històries.
*********************************
