El temps relatiu dels valencians

by | 02/09/2026

El problema no és només quant val una casa, sinó quant de temps de vida ens costa tindre'n una
Temps de lectura: 2 minuts

Jo no sé què has fet tu estes vacances, però sé què ha fet el president Juan Francisco Pérez Llorca: ha apujat novament el preu de l’habitatge protegit. En dos anys ha augmentat un 16,7%. Es diu prompte. Un pis que el 2023 vorejava els 200.000 euros ara ja val 30.000 euros més. Que el teu salari no s’ha apujat d’acord amb eixe percentatge? De veres? No m’ho crec, gandul!

Això de l’habitatge públic i protegit ha quedat com una fórmula política buida de significat perquè les paraules que l’adjectiven ja no servixen per a definir la seua realitat. Malauradament, cada vegada és més difícil accedir a la compra d’una casa per a una gran part de la població valenciana i tot apunta que este panorama –que els ho conten als del Cap i Casal!– no millorarà.

El temps no corre, precisament, a favor dels sectors de la població amb menys possibilitats econòmiques. El temps és, més prompte, un privilegi dels que poden comptar-lo, gaudir-lo i programar-lo. Perquè, per a una gran majoria, és una dualitat: aprofitament o despesa. I la línia de partida, com bé sabem, ve determinada i no es pot triar.

Albert Einstein demostrà que el temps no és absolut, sinó relatiu. Cadascú porta el seu rellotge damunt, un rellotge fictici que marca un temps que pot transcórrer de manera diferent segons la nostra posició en l’espai o la velocitat a la qual ens movem, entre d’altres. El temps, per tant, no passa exactament igual per a tot el món. De fet, per a trobar un punt, més filosòfic que físic, en què el temps fora el mateix per a tot el món,  caldria retrocedir fins al Big Bang, aquella gran explosió de fa uns 13.700 milions d’anys, aproximadament. Es diu prompte, també.

En aquell estat inicial, l’univers es trobava concentrat en un punt molt xicotet on la temperatura i la densitat eren tan extremes que no podem parlar de si ja hi havia temps o encara no. No almenys amb les teories de la física actuals. Què vol dir açò? Doncs que no podem assegurar què passà abans de la gran explosió, ni tan sols si té sentit parlar d’un abans quan parlem de l’origen de l’espai i del temps.

Per a mi esta és una idea molt interessant, profundament espiritual, i a la qual he arribat, per descomptat, aprofitant el temps lliure que tinc per a llegir, que no és una altra cosa que un privilegi que s’escapa de la dualitat que més amunt esmentava. Aleshores, si ni tan sols el temps és infinit, com podem estar discutint sobre el rendiment de les coses finites? O sobre l’origen de les coses? Coneixem què passà fa milers de milions d’anys i, en canvi, quasi hem oblidat qui són els responsables del problema de l’habitatge o de les crisis humanitàries.

El temps s’esgola vida avall com ho fan els nostres salaris. I estos depenen també de la nostra posició en l’espai, d’on vam nàixer, o de la nostra velocitat d’ingressar i de gastar, de facturar o d’invertir. Tenim un rellotge també, únic, que ens marca l’hora, que ve determinada per a cadascú, i on els viatges en el temps, per desgràcia, encara són un element de ficció.

Se m’acaba l’analogia, com s’acaben també les hores. I recorde que encara estem a temps, tot i la seua finitud, d’aturar esta expulsió programada dels nostres barris i de les nostres cases. Perquè si ens organitzem, juntets i ben juntets, tindrem la força d’una gran explosió.

Adrià Mancebo (Xàtiva, 1992) és periodista i treballa des de fa anys en comunicació política i institucional.  És editor de vídeo i un apassionat del cinema i de l'audiovisual. Ha col·laborat en diversos mitjans periodístics, com El Temps o Mirall.

Et pot interessar

Estampes d’estiu

Estampes d’estiu

Dels incendis forestals a l’eclipsi i el femer lunar, passant per les crisis migratòries

Viatjar pel món

Viatjar pel món

Idealitzar allò alié ens pot portar a distorsionar la nostra mirada cap a allò propi fins a menysprear-nos a nosaltres mateixos