Hi ha països als quals u arriba. A Irlanda, en canvi, tens la sensació de tornar-hi. Només eixir de l’aeroport i pujar a l’autobús cap al centre de Dublín, els primers rètols en irlandés i en anglés et recorden que les llengües també són una manera de recordar qui eres.
Encara que l’anglés siga la llengua habitual de la immensa majoria dels irlandesos, l’irlandés continua ben present als carrers, les institucions i les escoles. A l’oest de l’illa encara sobreviuen les Gaeltacht, on continua sent la llengua de moltes famílies. Al centre de Dublín costa sentir-lo en una conversa espontània, però la seua presència és constant. A Irlanda, fins i tot els rètols pareixen tindre memòria.
Eixa convivència entre tradició i modernitat també s’entén passejant pel Trinity College. Fundat al segle XVI davall la Corona anglesa, durant molt de temps va ser el gran centre universitari del protestantisme irlandés. Hui és una universitat oberta i internacional. Pocs llocs expliquen tan bé com Irlanda ha sabut transformar les seues pròpies fractures sense renunciar al seu passat. Els seus patis respiren història.
.
La primera pint de Guinness arriba quasi per inèrcia. Negra, cremosa i servida amb un ritual que forma part del dia a dia, perquè en un pub irlandés la cervesa és molt més que una beguda: és una manera d’entendre la vida. La música en directe, les taules compartides i la barreja de visitants i locals creen una alegria contagiosa, molt diferent de l’ambient més contingut que trobaríem dies després a Belfast.
Ací, fins i tot la Guinness ha acabat convertint-se en un debat sobre la identitat irlandesa. Arthur Guinness era protestant i la seua figura genera interpretacions diferents: uns el presenten com un empresari fidel a la Corona britànica; altres recorden que la seua cervesa forma part de l’imaginari nacional. A Irlanda, en definitiva, una pint també pot ser una bandera.
I també la gastronomia acompanya eixa manera d’entendre el país. Als pubs és habitual trobar l’estofat cuinat amb Guinness, els tradicionals meat pies o, a la costa, un bon fish and chips ben regat de vinagre. Són plats senzills i contundents, com una manera de viure que dona més importància a una bona conversa que al menjar, però al costat d’eixa cuina tradicional també conviuen els restaurants japonesos, de fusió, tailandesos, vietnamites, italians o brasilers, el reflex d’una Irlanda integrada i d’una identitat que continua canviant.
D’altra banda, Dublín és una ciutat on la política viu sense necessitat de grans discursos. El riu Liffey travessa la ciutat i les seus dels sindicats, els partits i les organitzacions socials conviuen amb cafeteries, botigues i pubs. Apareixen cartells, banderes de les quatre províncies i els noms dels carrers, dedicats a polítics independentistes, revolucionaris i pròcers de la història irlandesa. En este sentit, la política forma part del paisatge. Simplement està allà, sense grans escarafalls.
Però si hi ha un lloc que ajuda a entendre Irlanda és l’EPIC Museum. La Gran Fam de mitjan segle XIX obligà milions d’irlandesos a abandonar la seua terra, i la diàspora encara forma part de la identitat del país. Als Estats Units hi ha desenes de milions de persones que reivindiquen la seua ascendència irlandesa, entre elles John F. Kennedy o Joe Biden. I tampoc Irlanda ha oblidat els qui se’n van anar.
.
Eixa memòria també arriba fins a Espanya. Una de les cançons més conegudes del repertori republicà irlandés és “Viva la Quinta Brigada”, dedicada als voluntaris irlandesos que lluitaren amb les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil espanyola. Me l’ensenyà la família d’acollida amb qui vaig viure a Bray l’estiu que vaig complir 16 anys, en la meua primera estada a terres irlandeses. Anys després, tornar a escoltar-la allà em va recordar que hi ha cançons que formen part de la memòria personal i que, per a entendre un país, a vegades cal recordar quan començares a voler-lo.
Fora de Dublín, l’illa canvia de ritme. Wicklow, conegut com el jardí d’Irlanda, és una successió de boscos, pobles menuts, murs de pedra i prats amb les ovelles negres tan típiques del paisatge. Als jardins de Powerscourt vam trobar zones resseques i camps que necessitaven aigua. Era juliol i la sequera començava a deixar empremta. I és que el canvi climàtic també arriba a l’illa verda.
A Howth, en canvi, l’Atlàntic torna a ocupar-ho tot. El port pesquer, les gavines, els penya-segats i el vent recorden que Irlanda és també una illa oberta al mar. Mentres ens mengem un fish and chips, mirant la immensitat de l’oceà, és difícil no entendre per què durant segles tants irlandesos hagueren de mirar cap a fora.
Uns dies després travessem la frontera cap a Belfast, on descobrim una altra Irlanda: una ciutat on les paraules encara pesen i on la memòria d’un terrible conflicte encara forma part del paisatge. Arribar allí després de Dublín, Wicklow o Howth em va permetre entendre que l’illa compartix molt més que una geografia.
Irlanda és un país que ha conegut la fam, l’emigració, la lluita per la llibertat i la divisió. I, malgrat tot, ha convertit eixa memòria en una forma de viure: en una llengua en els rètols, en una pinta compartida en un pub, en una cançó sobre una guerra llunyana, en un monument o en una conversa qualsevol. Potser per això Irlanda continua fascinant: és una illa que troba temps per a mirar arrere sense deixar d’avançar. Segurament eixa és la millor manera de recordar: saber d’on vens per a decidir cap a on vols anar.
