S’ho han guanyat de forma orgànica. Sense una gran campanya de màrqueting darrere. Amb cançons tan grans com a sols, de les que contagien el seu entusiasme. Mala Gestión han esgotat les entrades per als seus concerts en sales com La Riviera i Wurlitzer de Madrid, el Palau Alameda, Loco Club o 16 Toneladas de València, el Razzmatazz 2 de Barcelona, Stereo d’Alacant o Mandalar de Múrcia. Figuren enguany als cartells de festivals com el Low de Benidorm, el Canela Party de Fuengirola, l’Ebrovisión de Miranda de Ebro o el Love To Rock de València. Estan en boca de quasi tots durante els últims temps, superant el proverbial déficit de projecció que és com una malaltia endémica per a la majoria de músics valencians.
I ho han aconseguit amb una fòrmula que no es limita a cap estil ni influència concreta: n’hi ha prou amb escoltar Hacemos lo que podemos (2026), el seu vitamínic segon àlbum, per a tindre clar que la seua frescor és d’allò més eclèctica. Pots cercar l’ombra d’Arctic Monkeys, Green Day, Viagra Boys o Depresión Sonora, per citar només uns pocs, però ràpidament s’esvaïxen, amb la mateixa velocitat amb què despatxen els seus himnes juvenils. Són al·lèrgics a les categoritzacions. La producció de Diego Escriche, vocalista, guitarrista i compositor principal de La Plata, arredonix un producte gravat als clássics estudis Millenia de la seua ciutat. Un treball que podria figurar entre els més prometedors que s’han publicat en Espanya en 2026. No és punk, no és pop, no és rock. O sí que ho és, perquè té una miqueta de tots. I de més coses.
Elías MacCabe a la veu, Héctor Soriano a la bateria, Guille Llop i Joan Adsuar a les guitarres i Pablo Prats al baix i teclats conformen l’alineació d’un quintet que definix irònicament la seua recepta sonora com a ñunk: la seua particular barreja crua de “rock ‘n’ roll i textures de la música del futur”, com diu la seua nota de premsa promocional (per això mantenim les cometes). Mala Gestión són fills del típic desencant generacional que afecta als que ara tenen entre 20 i 30 anys, més o menys: fosques perspectives de futur profesional, impossible accés a una vivenda digna i este esquizofrènic reflex de la realitat que ens retornen unes xarxes socials cada volta más irrespirables. Ho afronten tot amb desimboltura i atreviment, també amb un sa i necessari sentit de l’humor (Rita Barberà, el PSOE o Dani Carvajal són citats en algunes de les seues àcides lletres), i amb l’absència de prejuís pròpia d’una generació que s’ha criat, musicalment, descobrint les músiques gràcies a les plataformes de streaming, sense atendre a les barreres estilístiques que a voltes atenallaven als qui van crèixer en una era anal·lògica, de tribus urbanes i absurdes lleialtats.
Hacemos lo que podemos (2026) está lluny de ser un disc perfecte. Ens mostra moments brillants junt amb altres que resulten humorades lleugeres i poc més. Símptomes de maduresa i de ser novells. Resulta irregular, però és precisament ací on residix gran part del seu encant. Parlem d’un grup en construcció, però també sense massa consciència encara de la seua repercussió, amb tot el que aixó comporta de frescor, irreverència i espontaneïtat. Podem trobar traces de punk, de tontipop, de synth pop, de shoegaze i fins i tot d’electrònica domèsticament ravera al si del disc: potser massa ingredients per a un sol contenidor, d’acord, però ¿quan intentaràs tocar tots els pals al teu abast si no és quan estàs començant i tens tot el món obert davant de tu, com un infinit ventall de possibilitats? Convé apostar per Mala Gestión. Clar que sí. Perquè quan la claven, la claven.
Fotos: Lluís M. Llop
