El 28 de març de 1939, Angelí Castanyer i Fons abandonà la ciutat d’Alacant a bord del vaixell Stanbrook, l’últim que salpà d’aquell port, en companyia del seu germà Josep i de prop de tres mil passatgers més que fugien de la imminent arribada de les tropes franquistes. Després de vint hores d’una travessia terrible, arribaven a la costa d’Orà, a Algèria. Darrere deixava tota una vida, la seua esposa, Clara Raussell, i el fill, Àngel, de 18 mesos, als quals no tornaria a vore fins a l’agost de 1947, ja a França, on aconseguiren arribar en acabar la Segona Guerra Mundial. També quedaven aerere molts projectes i il·lusions vinculats al món de la llengua i la cultura dels valencians.

Esta escena és el punt de partida d’una història menys coneguda, la d’una amistat epistolar represa després de la guerra entre dos vells valencianistes, la d’un projecte editorial dut a terme a pesar dels entrebancs i la censura del franquisme, i la d’una obra de teatre que mai va arribar a publicar-se.

Un jove compromés amb la causa valencianista

Nascut a Huénaja, entre Granada i Almeria, el 13 d’abril de 1905, era fill d’un ferroviari procedent de Tarragona i d’una mare natural del Genovés. L’entorn familiar explica que el valencià fora la llengua habitual de comunicació a casa. Influït pel seu germà Josep, cinc anys major, s’implicà des de ben jove en nombroses iniciatives culturals i polítiques. Col·laborà en revistes culturals i literàries com Germania, Taula de Lletres Valencianes, El Camí, Timó, El País Valencià o Avant, i en entitats com el Centre d’Actuació Valencianista, fundat l’agost de 1931. El 1932 signà les Normes de Castelló, el fet més determinant en la codificació moderna del valencià.

Durant els anys 30 mantingué un creixent activisme valencianista. Fou membre fundador i directiu del Centre d’Actuació Valencianista, s’integrà en Proa, Consell de Cultura i Relacions Valencianes, entitat presidida per Nicolau Primitiu Gómez, i fou un dels fundadors del Partit Valencianista d’Esquerra (PVE), que presidia el seu germà Josep. Durant la Guerra Civil, exercí de comissari de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València i, ja en 1938, representà el seu partit en la Comissió Permanent, mantenint un paper actiu fins als últims mesos del conflicte.

És en este context que cal situar el primer contacte entre Castanyer i Nicolau Primitiu Gómez Serrano, empresari especialitzat en maquinària agrícola i figura destacada del valencianisme cultural de l’època, que presidí entitats com Lo Rat Penat, Acció Cultural Valenciana o el Centro de Cultura Valenciana. Tots dos compartien un mateix ideari: la necessitat de construir un valencianisme integrador, interclassista, superador de les etiquetes de dreta i esquerra, capaç d’unir totes les tendències davant l’enemic comú, l’Estat centralista. Amb tot, esta coincidència de pensament no es traduí mai en una actuació pràctica conjunta, ja que Nicolau Primitiu Gómez centrà el seu activisme en l’àmbit cultural i no milità mai en cap partit polític, mentre que la implicació política d’Angelí Castanyer fou constant al llarg de la seua trajectòria.

L’exili: d’Algèria a París

L’arribada a Algèria va suposar per als germans Castanyer l’inici d’una etapa d’extrema duresa. El govern francés internà els exiliats espanyols en camps de concentració repartits pel territori, i fins i tot al Marroc; Josep fon internat al camp de Bouarfa, sotmés a treballs forçats que li deterioraren greument la salut. Malgrat les severes condicions de subsistència, els dos germans reactivaren el Partit Valencianista d’Esquerra i mantingueren correspondència amb destacats valencianistes com Gaetà Huguet, Juli Just, Francesc Puig Espert, Joan Fuster o Emili Gómez Nadal.

En acabar la Segona Guerra Mundial, els germans pogueren traslladar-se a França: Josep s’establí a París i Angelí a Bordeus, acollit pel seu cosí Nelo, on treballà com a comptable. En agost de 1947 es retrobà finalment amb la dona i el fill, que havien passat clandestinament la frontera francesa, i el gener de 1948 tota la família s’instal·là definitivament a París per a emprendre una nova etapa.

En el París de la postguerra els germans Castanyer posaren en marxa un dels seus projectes més interessants: la Casa Regional Valenciana, constituïda formalment el 23 de març de 1947, amb Josep Castanyer com a president, Amat Granell com a vicepresident i Angelí Castanyer com a secretari general. Els seus estatuts fixaven com a objectiu «l’engrandiment de la personalitat autòctona del nostre País i el conreu espiritual dels nostres compatriotes». A la mort de Josep, el 2 de gener de 1951, Angelí en fon elegit president, càrrec que mantingué fins al seu retorn a València.

Foren anys d’esforços per a construir ponts de trobada entre els valencians exiliats a París, tot i les diferències ideològiques que, a vegades, provocaren absències incomprensibles i discussions desmobilitzadores. Així i tot, Angelí Castanyer es convertí en una de les figures més actives del valencianisme a l’exili: impartí conferències, organitzà vetlades literàries, homenatjà figures com Maximilià Thous i Francesc Puig Espert, i col·laborà en publicacions com Senyera (Mèxic), Pont Blau (Mèxic) o Foc Nou (París). Castanyer mantingué encesa la flama literària que sempre l’havia acompanyat, encara que confessava a Joan Fuster una certa amargor: la seua labor pròpiament literària havia sigut escassa perquè havia fet, deia, «tot el que en l’època era deure fer en el valencianisme, fins i tot el deure de deixar de fer versos per dispersar-se directament entre el poble: acció, treball d’organització i direcció, propaganda, etc.».

Amb tot, aconseguí publicar en 1954 el seu llibre de poemes Miratge, únic títol d’una fictícia col·lecció impulsada per ell mateix des de la Casa Regional Valenciana de París. I fon precisament este llibret el que, quasi per casualitat, tornaria a unir els camins de Castanyer i Nicolau Primitiu Gómez.

Angelí i Josep Castanyer

–

Un llibre que en reactiva una amistat

Nicolau Primitiu Gómez, per la seua banda, havia fet realitat en 1955 un vell somni, posar en marxa l’editorial Sicània, amb la publicació d’Els somnis de Jordiet, de Leopold Martínez Vidal. L’objectiu era oferir llibres en valencià accessibles a un públic ampli, tant des del punt de vista econòmic com literari. En un context marcat per la inexistència d’un circuit literari i de distribució dels llibres, els entrebancs de la censura i la dificultat de llegir en valencià per part del públic potencialment interessat, l’editor oferia als seus autors condicions inigualables: es feia càrrec de tota l’edició i abonava els drets íntegrament, al voltant de tres mil pessetes, una quantitat molt significativa per a l’època.

Com que tenia prohibida qualsevol difusió a través de la premsa, en publicar el primer llibre, Nicolau Primitiu inicià una massiva campanya de propaganda per correu postal. El 28 d’agost de 1955 envià dos exemplars al seu germà Emili, exiliat a París, i fou així com la notícia de l’editorial Sicània arribà als valencians agrupats en la Casa Regional Valenciana. Emili en va donar un exemplar a Angelí Castanyer, qui, agraït, envià al desembre a Nicolau Primitiu el seu propi llibre, Miratge, amb una dedicatòria carregada d’afecte: «Al vell amic sempre jove en el valor patriòtic».

Fon el primer contacte directe entre els dos vells valencianistes des de la Guerra Civil. El 9 de març de 1956, Nicolau Primitiu li escrigué la primera carta, plena de nostàlgia: «Una forta abraçada íntima, coral, que comprenga anys i quilòmetres, que’ns retrotraga als dies de converses i anhels que ja van lluny i los esperem reveure». Castanyer li respongué al maig amb una emoció semblant, assegurant-li que mai havia deixat de tindre present el seu exemple i que «el vostre judici seguix fent-me favor i el vostre exemple seguix maravetllant-me».

A partir d’ahí s’establí una correspondència regular, entre 1956 i 1964, en la qual els dos amics parlaven de llibres, de política cultural, de les dificultats de la censura i, amb el pas del temps, també de la possibilitat d’un retorn de Castanyer a València, que estava condicionat pel seu reingrés a l’Ajuntament de València, i que no es produiria fins al 1970 per la falta de garanties administratives. Nicolau Primitiu Gómez, per la seua part, li explicava els problemes econòmics de l’editorial Sicània. La revista Sicània Mensual va desaparéixer a finals de 1959 per l’enorme dèficit que generava, provocat per la limitació imposada per la censura, que no permetia que els textos en valencià superaren el 20% de la superfície impresa, i per la prohibició d’incloure anuncis publicitaris.

El repte d’escriure teatre

En este context de confidències compartides, Nicolau Primitiu li proposà a Castanyer, en 1960, que li escriguera un llibre per a Sicània: «Per què no m’escrius un llibre, prosa o vers? Com vullgues». La resposta de Castanyer, més d’un any després, reflexionava sobre el paper de la literatura en valencià en aquell moment, i opinava que calien obres teatrals que arribaren fàcilment a la gent, gènera que podia «mancar en tot quefer patriòtic», molt més necessari que la poesia o la prosa, que ja tenien «excelents conreadors». Una vegada més, per als escriptors valencians, en plena dictadura franquista, l’aposta per convertir la literatura en una arma de lluita política i social condicionava la seua obra.

L’agost de 1961 li anunciava que havia escrit «una cosa que potser resulte acceptable»: una peça de «teatre típic», pensada per recollir i mantindre vius els «tresors de la nostra nissaga popular», però incorporant també «noves vies d’expressió i atiralls tècnics més moderns». Era L’home a la figuera, un col·loqui teatral ambientat en l’horta valenciana. Castanyer ja tenia una certa experiència com a autor teatral: de jove havia escrit La humana lley, premiada als Jocs Florals de 1925, havia participat com a actor amb la companyia de Peris Celda, havia fet crítica teatral al setmanari Avant, i a París havia col·laborat en l’Escola de Teatre i Declamació de la Casa Regional Valenciana, on estrenà junt amb el seu germà Josep l’obra De terra adins, en 1948.

Nicolau Primitiu, entusiasmat amb el text lliurat personalment per l’esposa de Castanyer, Clara Raussell, decidí encetar amb ell una nova Sèrie Teatral dins de l’editorial. En la seua correspondència, tots dos coincidiren en una idea de fons: que el teatre era «la més poderosa arma de Renaixença», capaç d’arribar a un públic que no sabia llegir però sí escoltar, i que calia superar l’eterna disputa entre els puristes de la llengua i els partidaris de l’estil escalantí, aquell que explotava còmicament els defectes de pronunciació dels castellanoparlants i que, segons l’editor, es resistien a estudiar i emprar la llengua correctament i consideraven el valencià com «un dialecte despreciable».

Els anys d’espera i el desenllaç frustrat

El procés d’edició s’inicià amb la preparació de tres còpies de l’obra que calien per a passar la censura de Madrid i per a la impremta, i s’encarregaren les il·lustracions al dibuixant Albert Peris. Ara bé, la correspondència entre autor i editor es va anar espaiant: entre gener de 1962 i desembre de 1963, quasi dos anys, Castanyer i Nicolau Primitiu no s’escrigueren ni una carta. L’editor, que en 1963 complia ja 84 anys, duia a terme un intens volum de treball i havia hagut d’abandonar, per problemes de salut, el càrrec de degà del Centro de Cultura Valenciana.

Quan Nicolau Primitiu li demanà una introducció biogràfica per a acompanyar l’edició, Castanyer li confessà, en desembre de 1963, que «estava ja absolutament convençut de què la publicació del meu treball no hauria de tindre lloc». De fet, pensant que el llibre no l’editaria Sicània, el va revisar completament, «fins a l’extrem d’haver-lo repensat tot ell i tornat a escriure», enllestint una versió ben diferent, en vista, fins i tot, d’una possible publicació a la revista Foc Nou, editada pels catalans de París.

El canvi va causar sorpresa a Nicolau Primitiu, que ja tenia preparat l’original per a la impremta, amb set gravats i la coberta a quatre colors, i així li ho feu saber a Castanyer: «Tots els autors en acabar una obra la tornarien a fer, creuen ells, millor. A mi em passa així també; però, m’aguante!». I li demanà que reconsiderara i mantinguera el text original. Pocs dies després, el 10 de febrer de 1964, Castanyer insistia en fer saber a l’editor que la nova obra conté «una tesis i uns conceptes dels que ja ahui no m’és possible prescindir».

Finalment, Nicolau Primitiu Gómez acceptà el canvi del text, i l’1 de març de 1964 Castanyer va enviar els exemplars definitius de la nova versió, ara amb un títol distint, El roure impossible. Col·loqui desficasiat en plenitud hortolana, i amb un prefaci en el qual reflexionava sobre la funció del teatre. Nicolau Primitiu, però, rebutjà el canvi del títol proposat perquè la coberta ja estava impresa amb el nom original, i tornar a fer-la li pareixia «una broma». Castanyer, en carta del 16 d’abril, acceptà la decisió amb resignació.

Esta va ser l’última carta que s’intercanviaren. Definitivament, el projecte d’edició del llibre L’home a la figuera no arribà a bon port i l’obra restà inèdita, tot i estar destinada a ser llibre número 40 de Sicània i el primer de la Sèrie Dramàtica. Nicolau Primitiu Gómez conservà en el seu arxiu personal tant l’obra original de L’home a la figuera, com la versió revisada, El roure impossible, juntament amb les il·lustracions i la portada, del dibuixant Albert Peris. D’altra banda, també estava prevista la inclusió d’unes Notes ortogràfiques «per facilitar la lectura popular», i d’un Vocabulariet, com era habitual en la majoria dels llibres de Sicània.

Un testimoni de resistència compartida

Angelí Castanyer no va publicar mai L’home a la figuera, ni durant l’exili a París, ni tampoc després del seu retorn definitiu a València en 1970. Una obra amb les característiques d’un «teatre típic» encaixava ja molt poc amb els models literaris i escènics dominants d’aquell moment.

En definitiva, la correspondència entre Angelí Castanyer i Nicolau Primitiu Gómez constitueix un testimoni valuós de les relacions culturals entre l’interior i l’exili durant el franquisme; posa de manifest les dificultats que patí la llengua i literatura en valencià en un context marcat per la censura, la precarietat econòmica i la desarticulació institucional; mostra la persistència d’un fil de continuïtat d’un projecte cultural i polític de regeneració i construcció de la identitat nacional valenciana, el d’una Nova Valencianitat; i també la pervivència d’una amistat que dos hòmens, units per l’estima per la llengua i la cultura del País Valencià, van mantindre viva a través de la relació epistolar durant quasi deu anys.