Durant la tasca de documentació per a escriure la novel·la Els inútils (Drassana, 2022), trobí una figura memorable en el llibre Alcàsser. Biografia d’un poble en guerra (1931-1941), d’Antoni Simó (PUV, 2010). Es tracta d’Enrique Poquet, el fundador i president de la CNT-FAI en este poble de l’Horta Sud, esbossat per l’autor a partir d’unes quantes dades disperses i confuses, a vegades contradictòries. Tot plegat, em semblà un exemple perfecte d’ambigüitat moral en un context crític com el de la Guerra Civil, atractiu per les seues llums (escasses) i, sobretot, per les nombrosíssimes ombres. Fascinació pel mal? Potser. El cas és que des de llavors he anat aplegant dades sobre un personatge el perfil del qual pot endevinar-se, però difícilment ser definit.
L’arribada
Nascut en 1895 a Énguera, el poble de son pare, i prompte en contacte amb la Pobla Llarga (on tenia una tia), la vida itinerant d’aquella família pobra modelà el seu caràcter inquiet. Més tard en faria un breu resum biogràfic en una carta pública des de la presó: traumes cobrats en l’experiència argentina de Blasco Ibáñez, treball com a llaurador, en fàbriques tèxtils, drassanes, autobusos, i de nou llaurador –se li nota certa desil·lusió al contar-ho– a Sollana, Carlet i finalment Alcàsser. La incapacitat crònica –o la manca de voluntat– per arrelar enlloc podria ser l’origen de la seua falta d’empatia amb les futures víctimes de la seua acció política, caps de famílies tradicionals i propietaris rurals alhora, o amb els companys anarquistes, habitants ben coneguts d’un poble que, a pesar que dominà amb mà de ferro, com a foraster que era a més, mai no l’acabà d’acceptar; al capdavall, sols hi va viure poc més de set anys.
Hi arribà amb la família, ja casat, poc abans de 1932. Jornaler reivindicatiu, hi devia buscar la faena que els patrons negaven als treballadors més conscienciats políticament (hagué de fer robatoris al camp, per a poder alimentar els fills, que anaren augmentant), i el trobem a Sollana, el Puig, Catarroja, Torrent i València, on havia conegut l’esposa, Amparo Civera Bidad, anomenada la Tarsana, dona alta i forta, mare ja d’un fill amb nom significatiu, Darwin, a qui Poquet donà el seu cognom i sobre qui exercí –com sobre molts altres– un fort ascendent. Diríem que la relació amb Amparo fou de les escasses fidelitats de Poquet (ella passejarà orgullosa pel poble amb joies requisades pel marit), si no sabérem que potser agredí sexualment dos germanes evacuades de Madrid.
No pertànyer a cap lloc propiciava, paradoxalment, que fora ben rebut a tot arreu. Com per exemple a Sollana –on havia residit abans un temps– durant la brevíssima proclamació, el 26 de gener de 1932, de la República Socialista Llibertària, fets pels quals passà quasi un any i mig en presó (en fou l’únic pres no alliberat) fins que aconseguí fugar-se’n el 8 juny del 33. El juí fou suspés nou mesos després i allò quedà en aparença oblidat fins a la fi de la guerra. Des de la Model envià cartes, una mescla de demandes estranyes i atacs indiscriminats, revoltant-se contra tot i tots, sense renunciar a les seues idees:
Sollana y otros pueblos de la Ribera se debilitan, se van muriendo, se morirán por el azote violento del hambre. Cadáveres autómatas, campesinos sin fe en su trabajo y sin fuerza en su cuerpo se amontonan en las plazas, aguardan una voz que les diga ‘ven a trabajar’, pero esta voz nunca llega; lo que sí les puede llegar pronto y fácilmente a sus oídos es el rugido bestial de la grotesca carcajada de algún patrón canalla.
La victòria
Presumiblement autodidacte, Poquet posseïa una oratòria maniquea i incendiària –amb retòrica apresa en novel·les de dubtosa qualitat– molt del gust dels anarquistes de l’Horta, que l’acataven pel record dels fets de Sollana, fins al punt de generar el desig d’emular-lo, com feia un tal Orella tallà, que posava de milhòmens exhibint una caixeta amb la presumpta orella d’un sacerdot. Els testimonis li atribuïxen una personalitat avassalladora, un carisma que causava respecte en dretans i religiosos, alguns dels quals, qui sap per si un dia era ell qui necessitava ajuda, va protegir, ocultar o avisar per tal que fugiren quan, durant els primers mesos de la guerra, “semblarà el màxim responsable de tot”, segons Simó. Portà a Alcàsser perseguits de la Pobla Llarga, fins i tot posà a treballar en l’església –convertida per ell en economat anarquista, bar, escola i residència pròpia– el futur alcalde franquista de la localitat i, encara que potser ajudà alguns a canvi de diners, en ser encausat al finalitzar la guerra ningú d’ells va declarar en contra; hi hagué qui al·legà que li havia salvat la vida.
Però davall del filantrop anarquista vehement que aconseguí de l’amo la donació davant notari de la finca més gran del terme, davall de l’incansable reivindicador de millores laborals, davall de l’home que es commovia –amb paraules que el descriurien perfectament a ell– per la mort en accident de treball d’un company i amic (“un completo luchador anarquista, nervio y cerebro, corazón y dinamismo, que nadie olvide a las tres criaturas que deja sin amparo en bien de nuestra causa ni a los verdugos que hoy están satisfechos ante tanto dolor, pues la hora de la justicia social pronto sonarà”), hi havia el Poquet instigador en l’ombra del saqueig de l’església d’Alcàsser el 21 de juliol de 1936 (no s’hi distingí massa, però hi varen vore el fillastre Darwin, llavors de 17 anys), el promotor de les requises de joies emparant-se en el decret promulgat per a la recol·lecta de fons per a la guerra, el Poquet que al mateix temps que es convertix en el cap visible de la CNT-FAI d’Alcàsser, elimina al Puig dos dels dretans alcassers detinguts i participa en l’assassinat exemplaritzant de sis alcassers més que va tindre lloc un poc més tard a Sollana. Era la revenja pels fets del 32.
Fou l’episodi més fosc que se li coneix, i en algun moment es recreà contant com havia llançat una de les seues víctimes a la mar davant del Puig, des d’una barca i amb una pedra lligada al coll. La manera d’actuar (utilitzant la petició d’excarceració presentada per l’ajuntament d’Alcàsser i falsificant un document del Comité Executiu Provincial; dient a la família que els desapareguts, alliberats però amb por, devien amagar-se en algun lloc), revela un odi que potser anava més enllà del desig d’atemorir els partidaris de la rebel·lió feixista. L’acarnissament amb un d’ells, un exregidor que havia fet els possibles per tal que l’ajuntament enviara diners a Franco per a la repressió de la revolució d’Astúries el 1934, propietari dur i exigent que no afiliava a la Seguretat Social bona part dels treballadors, a banda de regatejar-los jornal i faena, demostra que es tractava d’una execució personal i simbòlica alhora, la seua victòria sobre aquells patrons canalles –així els havia qualificat en un altre dels seus escrits– que li havien negat el pa i la sal.
Però l’home que passejava pel poble amb pistola llarga al cint i curta a l’aixella provocant el pànic, alt, apersonat i majestuós, i que havia fatxendejat en un míting mostrant una arma i afirmant “esta n’ha matat a molts”, al remat caigué en desgràcia.
La caiguda
Adduint una responsabilitat sindical provincial excessiva, dimitix del Consell Municipal i del càrrec de president de la CNT-FAI. Les discussions amb els camarades a causa del seu personalisme havien degenerat en violència verbal. A banda, quan pel maig de 1937 el govern condemna per decret les actuacions al marge de la llei, la Guapa (Guàrdia Popular Antifeixista) l’arrestarà per desafecte. I així va vore esfumar-se el seu somni d’aconseguir una societat millor tancat en un camp republicà d’internament, el de Real de Montroi (on el seguiren Amparo i les criatures). La resta fou un malson del tot equiparable al dolor que ell havia provocat durant el seu breu regnat de terror.
Espavilat i lúcid, devia observar l’avanç dels franquistes angoixat i amb l’esperança que la consideració de desafecte redundara a favor seu. Amb la guerra acabada, fuig a Beniaján, a terres murcianes, on tenia una família coneguda, però és capturat a Oriola i enviat al camp de concentració d’Albatera, del qual aconseguirà evadir-se (una constant simptomàtica, les seues evasions o intents d’evadir-se). Amb una força de voluntat increïble, caminarà els 106 quilòmetres del llavors perillosíssim trajecte fins a la Pobla Llarga a fi de reclamar el suport dels dretans que abans havia protegit. Com que els comprometia, estos li aconsellaren que s’entregara, cosa que va fer, de segur amb alguna garantia que donarien la cara per ell.
El traslladen a Alcàsser emmanillat i gitat cap avall en la caixa d’un vehicle. L’expectació quan arriba és màxima: es tractava, tot i l’any i mig transcorregut des de la seua caiguda, de la peça més cobejada, el símbol derrotat d’una època que despertava els desitjos de venjança més primaris, i bé a Alcàsser o a l’interior de l’almenara de Torrent, no seran rares les visites de familiars de víctimes pel plaer de contemplar-lo tancat o mirant d’apallissar-lo més. El veuen, enorme i fort, recolzat en una butaca per a mantindre’s en peu, la cara desfigurada, el cos unflat. Sap que ha perdut, com havia perdut sempre, i que és l’hora de retre comptes sobre els fets de Sollana del 32, pels escamots de la mort del 36 i el 37, al capdavant dels quals, de sobte, sempre hi ha algú que recorda haver-lo vist, i l’hora de la victòria d’aquells que havia intentat véncer amb la ploma, amb l’acció política, amb el seu particular humanitarisme llibertari i amb les pistoles. Però això no significa que es rendisca. Tenia cartes a la mànega.
La presó
Algun testimoni contarà després que s’enfrontà a eixos familiars o simpatitzants –caterva de poc hòmens que en altre temps havia acollonit amb la mirada i venien ara a molestar-lo que estava lligat i empresonat– amb una actitud tan altiva i menyspreadora de la masculinitat dels altres, que els torturadors acabaran castrant-lo. També li aplicaren el suplici de la gota malaia per tal que revelara el parador dels cossos dels dos primers alcassers assassinats, però només delatà justament aquells companys cenetistes les baralles amb els quals havien precipitat la seua caiguda.
En tot cas, els càrrecs recollits al sumaríssim d’urgència són massa i massa greus. Els conservadors que havien d’ajudar-lo li alimenten –conscients que serà impossible– l’esperança de no ser condemnat a mort, d’eixir ben parat amb 30 anys de presó, pena que després, mitjançant revisió, podrien rebaixar-li, si no anul·lar-li (com, de manera increïble –ell no arribarà a saber-ho–, els ocorregué a dos companys de correries). No obstant això, intentarà fugar-se –com sempre havia fet, però esta vegada, obeint el nervi que de colp semblava posseir-lo, de manera precipitada– potser subornant algun guàrdia amb ves a saber quines promeses convenientment adobades per paraules seductores.
L’agafaren quasi a les portes de la presó. ¿On pretenia anar, disminuït per la tortura i conegut com era pràcticament en tota l’Horta? ¿Pretenia que algú, arriscant-se molt, l’amagara fins que poguera fugir? ¿Però fugir on? ¿A la muntanya amb els grups famèlics i desorientats d’huidos fent temps fins que els caçaren els guàrdies, ell que no sabia res de la guerra perquè per edat –tenia 44 anys quan cridaren a files les últimes quintes– i per ser un presoner dels mateixos republicans, ja no va ser reclutat?
La desaparició
Esta vegada no hi havia fugida. Costa, tanmateix, imaginar-lo assumint la derrota a pesar que devia conéixer de les saques diàries cap al camp d’afusellament de Paterna. No ho havia fet mai, ni en els pitjors moments, ni a la presó després dels fets de Sollana ni en el moment de ser capturat i sotmés a tortura, com demostra la seua actitud provocadora a la presó de Torrent i el darrer intent d’evasió. Ironies de la vida, el 9 de novembre de 1939 va ser afusellat junt amb un altre condemnat d’Alcàsser amb qui no tenia bona relació, i el seu cos quedà soterrat, entre calç i terra, en una fossa comuna.
A diferència d’altres, la família no en voldrà saber res. La dona es tornarà a casar, els fills es canviaran un cognom que evocava el dolor i la sang d’una revolució fracassada, però així i tot no es podran desfer de l’estigma i tindran una vida difícil. La filla exercirà la prostitució al port de València pocs anys més tard. Mentrestant, alguns dels que ell havia dominat amb la por no s’acabaven de creure que Poquet haguera desaparegut i, com si els haguera deixat un record indeleble en la seua memòria encara aterrida, començaren a fer córrer la veu que potser havia escapat o l’havien deixat escapar, i que vivia, tranquil i finalment impune, a França.
