Li havien contat la història mil vegades, però li agradava escoltar-la. Fa molts anys, a principis del segle XX, hi havia una dona al seu poble fadrina i feréstega. Anava al camp i a caçar al filat i no obeïa els patrons de conducta de la resta de dones més que en la roba femenina, que no podia negar-se a portar. Era corpulenta i eixuta i parlava poc. No sabria dir l’edat que podia tindre, perquè ja sabem que abans la gent semblava vella molt prompte, no com ara, que passem de la mitat de la vida creient-nos que l’estrenem. Però posem que aquella dona tenia 50 anys, la pell basta, les celles salvatges i algun pèl al bigot. No era res massa extraordinari, ara que hem vist de tot, però se n’eixia del seu paisatge contemporani perquè la mida de la mostra era menuda i l’observació, constant.
Era una nit de lluna i a la taverna, entre gots, cartes i riallades, va brollar la idea, tan de mascle jove, d’espantar-la de matinada quan se n’anara a caçar al filat. Fer-li la broma a la Gila, van dir. I allà que se’n van anar tres valents, carregats d’aiguardent, testosterona i poca faena. Feia fred i van agafar capes, mantes i barrets per a muntar-li amb sacs i cabassos una figura humana, alta, fantasmagòrica, detinguda al mig del camí per on la Gila havia de passar. La lluna trencava la nit amb una claror blavosa i el vent movia les branques amb l’alé gelat del mes de gener. Els tres es van amagar arrupits darrere d’un marge, fregant-se les mans i parlant fluix mentre feien temps. En una estona, van sentir la fressa d’unes espardenyes i la van vore avançar pel camí, encara lluny, amb el caminar segur i ràpid de qui està avesat a la foscor i el terme. La Gila anava embolicada amb un mantó de llana i portava un cistell al braç. Quan els va semblar que estava prou a prop, van començar a cridar-la, falsejant la veu, com si fos la pròpia figura, o un esperit, qui la cridava. Gilaaaaaaa, Gilaaaaaa.
Es va aturar un segon, forçant la vista i ataüllant la figura. I va seguir caminant, tot recte cap a ella, sense dubtar. Gilaaaaaaa, feien els amagats. Quan li faltaven pocs metres per a arribar, va frenar en sec. Van sentir com serrava les dents.
O t’apartes, o t’aparto!, la van sentir dir, amb una veu forta com un tro. I d’un sol colp, amb la corbella que portava al cistell, va decapitar la figura i va continuar caminant.
✴ ✴ ✴
Ara, tan lluny de tot i sumant distància a cada instant del tren esvarant sobre les vies, apartar el que fa nosa, inclús quan el que fa nosa és una mateixa, li pareixia una filosofia de vida excel·lent.
.
“La Gila” és el Capítol 3 del llibre ‘És naufragi’, de Magda Simó, Premi Lletraferit de Novel·la 2024, a punt d’arribar a la 3ª edició
