Quan està a punt de començar l’estiu m’agrada revisar i reordenar els llibres que tinc a casa. I sempre em trobe amb sorpreses agradables. Rellegisc els subratllats i anotacions que els vaig fer quan els vaig llegir i torne a refer el llistat d’autors als quals dec bona part d’allò que he aprés per interpretar, crec que millor, el món on visc. Fa uns dies vaig tornar a obrir un d’eixos llibres i del que em considerava deutor per haver-me inspirat algunes de les idees sobre la trama entre ecologia i química. Un llibre, La venjança de la Terra o La venjança de Gaia en altres editorials, l’autor del qual, l’anglés James Lovelock (1919-2022), doctor en medicina i químic atmosfèric, va ser un dels científics i divulgadors més importants del s. XX i de les dos primeres dècades del XXI.
De fet, ja des de les darreries dels 50 del segle passat Lovelock ja havia millorat el nostre coneixement de l’atmosfera gràcies al detector de captura d’electrons (ECD). Un dispositiu que, acoblat als cromatògrafs de gasos[1], va permetre identificar-ne alguns que en quantitats infinitesimals influeixen enormement en les propietats i comportament de l’atmosfera. Com era el cas, entre altres, dels clorofluorocarbonis (CFC), de tan perniciosa influència sobre la capa d’ozó. O del sulfur de dimetil (C₂H₆S), un gas emés pel fitoplàncton i que, en condensar-se, forma microgotes que fan de nuclis de condensació per a la formació dels núvols sobre l’oceà i que, en incrementar l’albedo -la llum que reflectix el planeta-, eviten un sobreescalfament en l’atmosfera.
Unes aportacions basades en anàlisis profunds de la química i la física atmosfèriques i que tant van contribuir a entendre que les regulacions autocontrolades durant mil·lenis pels cicles biogeoquímics són les responsables que tinguem una temperatura mitjana molt inferior a la que li correspondria a la Terra si no hi haguera vida.
Però, ai!, la capacitat de Gaia per regular el clima és limitada. I hauríem de considerar si ens trobem a les portes de canvis irreversibles a causa dels efectes negatius ocasionats per l’excés de CO2, metà CH4, microgotes d’aigua en suspensió (núvols) i altres gasos i aerosols. I afinar l’anàlisi científicament comprovable per a determinar en quina mesura cadascun d’eixos factors i les interaccions entre ells i amb la societat que hem bastit participen de l’escalfament de l’atmosfera; així com analitzar els efectes que l’acidificació de l’oceà com a gran embornal de CO2, pot afectar la xarxa tròfica marina i minvar la capacitat de generar núvols refredadors del planeta.
Si, tot molt complex. I molt allunyat de les simplificacions que caben en unes pancartes de protesta, tan sovint envoltades pels fums tòxics provinents de la incineració de pneumàtics o dels emesos per bengales portades per “activistes” climàtics.
.
Lovelock ha sigut considerat amb raó un dels pares de l’ecologisme científic; i recalque açò de ‘científic’, perquè es troba ben allunyat d’eixe altre “ecologisme” més cridaner d’espectacles i performances dirigits als mitjans de difusió o als seguidors en Instagram. Perquè si bé originalment i amb raó, el primer ecologisme s’oposava al descontrol en l’ús dels recursos naturals i al predomini abusiu de determinats interessos particulars i les externalitats negatives sobre el benestar general, el mal anomenat “ecologisme” en la neollengua imperant, ha parasitat i deformat la idea primera d’intentar millorar les relacions entre ambient i interaccions humanes aprenent dels errors però amb l’ajuda del coneixement racional i científic.
Malauradament, bona part de l’ecologisme “polític”, i partits i organitzacions que fan servir eixe nom, viuen a costa d’extorsionar els poders públics o de col·locar-hi els afins fent servir d’ariet els temors que genera; i no a fomentar la investigació i reflexió de base científica sobre els problemes ambientals. Uns problemes que caldria abordar des de l’ecologia aplicada, la socioecologia o l’ecologisme ben format i de base científica.
En el llibre La venjança de la Terra Lovelock ja plantejava que el pensament “verd” oficial semblava més interessat en l’alarmisme i la fama efímera que no en l’estudi i la solvència científicament tan necessàries. Un “pensament verd” que ha acabat per derivar en un calaix de sastre on proliferen els opositors als avanços científics i tecnològics del tipus antinuclear, antiplaguicides (agricultura ecològica, un oxímoron!), anticonservants, antivacunes, antiquímica, antitransgènics, antiembassaments i canalitzacions, anticomerç global (menjar de proximitat, pobres finesos!), antilínies de Molt Alta Tensió MAT (les més eficients per al transport d’electricitat a gran escala sense cremar més combustible) etc; anticientífica alguns dels quals fins i tot integrats ¡ai! en la mateixa universitat per no parlar dels instituts i escoles.
Altrament, Lovelock va ser un divulgador excel·lent. Així, alertava sobre els perills associats a la implementació massiva d’energies com la solar i l’eòlica que, tot i ser anomenades “verdes” calia dimensionar adequadament; i, sobretot, no pretendre substituir aquelles que, com la hidràulica, la nuclear o la de cicle combinat, amb les seues enormes masses inercials capaces d’absorbir les oscil·lacions, aportaven estabilitat a la freqüència en la generació i distribució d’energia elèctrica. Malauradament, un exemple dramàtic i d’efectes encara no suficientment valorats el vam tindre amb la gran apagada del 28 d’abril del 2025, un “experiment” insensat de primar la generació sense massa inercial activa i que tant va afectar serveis essencials com el transport, les telecomunicacions, molts dels hospitals i comerços, etc.
Talcom ja advertia Lovelock, les decisions irresponsables acabarien per acumular errors estratègics detectables quan ja seria massa tard, mentre que els causants (molts d’ells simplement ideologitzats però sense formació tècnica), encimbellats en llocs de decisió política, ens duen de desastre en desastre. Més encara, confiar la major part de la producció d’energia elèctrica a la proliferació incentivada de les energies fotovoltaica i eòlica podria tindre retroaccions negatives a mitjà termini. Perquè, entre altres conseqüències, calia considerar els efectes d’un canvi en la circulació atmosfèrica i en el règim de vents a causa de l’escalfament global; i que es pogueren quedar inoperatius moltíssims aerogeneradors.
Per no parlar de les incerteses en el subministrament de “terres rares” imprescindibles per als imants; i que tot i tenir-ne jaciments a disposició tant d’estes com d’urani a la mateixa Espanya, les traves ideològico-administratives (que acabem pagant entre tots) i les oposicions locals temorosament estimulades per grups autodenominats “ecologistes”, dificulten la millora en l’obtenció d’energia de manera més neta i eficient. I també caldria pensar sobre què passaria amb l’energia d’origen fotovoltaic si hi haguera una erupció volcànica que impulsara a l’estratosfera suficients aerosols com per minvar de manera significativa l’arribada de llum a la troposfera, la qual cosa minvaria notablement els sistemes de producció d’energia elèctrica que il·luminen la nostra civilització.
.
I, per anar acabant, caldria recordar a Lovelock quan, en referir-se a la importància de l’energia nuclear, escrivia (pg. 35): «Encara que tingueren raó pel que fa als perills de l’energia nuclear, cosa que no és així, l’ús com a font d’energia segura, estable i de confiança suposaria una amenaça insignificat per comparació a l’amenaça real d’onades de calor insuportables i letals i de pujades del nivell de mar que posarien en perill les ciutats costaneres del mon». Una font d’energia, la nuclear, sobre la qual Lovelock ajudava a desmuntar els tòpics i falàcies que s’han generat al seu voltant.
En qualsevol cas, tot i haver estat escrit l’any 2007, bona part de les tesis de Lovelock en La venjança de Gaia continuen vigents. I no tan sols això, sinó millorades i amb èxit creixent entre la gent més formada. Però, sobretot, a mi el que més em va agradar va ser la capacitat d’estimular el pensament, un al·licient que amera tota la línia argumental del llibre. Un pensament lliure i informat que resulta cada vegada més urgent a mesura que la dependència de combustibles fòssils ens fa tan vulnerables per molt que proliferen els sistemes dependents de factors externs (vents, llum), els quals no garanteixen la salut energètica alhora que ens mantenen captius i obligats, quan eixos factors fallen, a dependre de centrals de cicle combinat que poden fer servir gas natural, gasoil o fins i tot el més contaminant carbó.
Així que, en paraules de Lovelock, i de cada vegada mér per a gent formada, “a l’espera de la generació d’electricitat per fusió nuclear, la font més segura i fiable és la fisió, les centrals nuclears”. Una proposta, la de les nuclears que ja va fer Lovelock en el seu temps, molt sensata per minvar les causes i efectes dels combustibles fòssils; però que, ai!, encara genera rebuig en determinats sectors poc informats i menys encara formats, mentre que cobra rellevància quan la raó, les dades, les ciències, els arguments i la formació guanyen terreny en la batalla cultural davant l’entropia o, com es diria en la novel·la La història interminable, l’avanç del “no-res”.
Els bons llibres de divulgació no tan sols han de combinar informació i rigor, sinó també generar reflexió i pensament il·lustrat i solvent. I això el llibre La venjança de la Terra ho fa la mar de bé. Paga la pena llegir Lovelock, en general, i este llibre en particular. Perquè pot ajudar-nos a pensar amb rigor intel·lectual sobre un dels problemes més grans que tenim com a civilització: l’accés a energia abundant, barata i la menys contaminant. I no per a tancar el tema, sinó per continuar aprofundint-ne. Però, clar, això ja són unes altres històries que convindria abordar en més ocasions.
******************************************************************
