De totes les herbes de marge utilitzades per a fer ensalades, les més apreciades són el llicsó i el pixallits, que a vegades es confonen i, de fet, són les úniques herbes que es poden canviar per l’encisam, perquè l’ensalada de llicsons o de pixallits no és res més que una ensalada d’encisam, amb tomaca, ceba i olives, però canviant les fulles i brots tendres d’un vegetal per les de l’altre. A les ciutats se n’ha perdut el costum, segurament perquè no resulta fàcil proveir-se’n, però pels pobles (en uns més que en altres) encara continua agradant el seu gust, lleugerament amargant. Ara bé, no es pot dir que siga una menja corrent, perquè cal anar a collir-los i actualment tot el món no està disposat a caure en el que consideren una “lamentable” pèrdua de temps.

Hi ha llicsons de tres o quatre classes: el llicsó fi o de cadernera, que és el més recomanable (Sonchus tenerrimus), el llicsó oleraci o de foc (Sonchus oleraceus) i el llicsó punxós o d’ase (Sonchus asper), tot i que per alguns llocs anomenen llicsó d’ase al pixallits, també anomenat dent de lleó; de pixallits, només n’hi ha el Taraxacum officinale. Des del punt de vista de la varietat, però, no hi ha dubte que, de tant en tant (a la primavera), una ensalada de llicsons o pixallits alegra el paladar. I a més són debades, ningú no ens cobrarà res per ells.

Bernat Capó en va parlar en el seu Costumari valencià:

L’enciclopèdia diu del lletsó que es tracta d’una herba bona per al bestiar i els conills. L’autor, pel que hi ha escrit, sembla que no ha xafat mai els nostres camps i no ha esmorzat tampoc amb un dels nostres llauradors. No neguem que cabres i conills en mengen, però és l’home qui en fa la tria i es queda amb els més tendres. Us convidem que feu una prova i amaniu una bona ensalada. Cal arreplegar un bon manoll de lletsons i anar arrancant-ne les branquetes, les quals, una volta separades del tronquet, rentareu i deixareu en aigua una estona perquè s’enduresquen una mica. Si en teniu a mà, hi podeu afegir ceba, ràvens, tomaca i olives verdes trencades i tota la mescla ben amanida —d’aquí el seu nom— amb abundància d’oli, un raget de vinagre i molt ensalgada. El refrany ho diu ben clar: L’ensalada, salada i molt oliada. Els lletsons substitueixen, amb avantatge, altre tipus de verdures com poden ser l’encisam i l’escarola. I una recomanació final: si la mengeu a pessics li trobareu un sabor més plaent, ja que, per força, haureu d’anar xuclant-vos els dits.

I una corranda del Baix Vinalopó fa així:

Si vols sopar no te’n vages,

sardines fregides són,

pebreretes ronyosetes

i una ensalà de llicsons.

Sempre hi ha, però, qui se’n fot de les verdures en algun moment i és partidari de menjar coses més consistents. Per això en el llibre del sacerdot i folklorista Joaquim Martí i Gadea Ensisám de totes herbes (1891) trobem la següent quarteta:

Llicsons adobats en oli

son millors qu’el ansisam;

pero diu Pep de Gargori

qu’aixó es pa engañar la fam.

Llicsons i pixallits també es poden menjar sols, però generalment van acompanyats d’alguna altra verdura, o bé d’olives, saladures, etc., tal com passa amb l’ensalada d’encisam. Gaudiu-la!