Ha passat una setmana de quan, en l’article anterior vam abordar el tema de les maduixes en la videoconferència familiar entre Luxemburg i ací, a Alacant. I en la d’esta setmana comence preguntant-li al net que havia parlat de les tortine alla fragoline de la xiqueta italiana si se n’havia informat d’on eren els pares. I eren de Nemi, em diu, un poblet al sud de Roma, famós justament per eixes postres. Com jo, pel meu compte, me n’havia informat, els conte una historieta que m’havia preparat…

Dies abans, en llegir Nemi em va vindre al cap La rama daurada (1922), de l’antropòleg escocés James Frazer (1854-1941), un dels primers llibres que vaig llegir de mitologia comparada. En concret, l’autor comentava que en temps dels romans hi havia uns boscos tenebrosos on, es deia, estaven davall la deessa caçadora Diana, l’Àrtemis grega. En dir-ho, un dels nets em parla d’un dels pòsters que tenen penjats a l’habitació.  Perquè, sí, la cultura religiosa sensu lato, almenys la mitologia clàssica i l’hebrea, són sabers que en la família considerem important que els xiquets tinguen en la seua motxilla conceptual i narrativa; perquè eixos referents els ajudaran a entendre el dia de demà bona part de l’art, la literatura, i els referents de molts conceptes tècnics, científics i d’història natural.

Àrtemis/Diana, deessa de la vida salvatge i la portada, del llibre d’on havíem tret la imatge

Doncs bé, continue dient-los, molt a prop de Nemi hi havia en època romana uns boscos plens d’animals salvatges i en el centre un llac d’aigües molt fredes; i una font sagrada on els romans deien que vivia la nimfa Egèria, molt sàvia, que va inspirar les lleis i el primer calendari a Numa Pompili, el segon rei dels romans. I aprofite l’ocasió per a comentar que en una ocasió, quan els bessons nascuts a Barcelona eren menuts, els vam dur a un dels parcs de la ciutat, el laberint d’Horta, on al costat d’una font hi havia una escultura de la nimfa Egèria, de la qual els mostre una imatge. I quedem en anar-hi quan anem a Barcelona.

Nimfa Egèria, al laberint d’Horta, a Barcelona

Però, en haver sentit que esmentàvem un llac, el més menut ens interromp per a dir-nos que en un on van anar d’excursió els de l’escola van trobar granotes; i que entre els companys i els mestres van aconseguir agafar-ne’n tres amb salabres, que criaran en una mena de peixera que tenen a l’aula.

Continuem amb les maduixes i els propose que identifiquen si els maduixots que tenen a casa s’assemblen a algun dels que els mostre en esta imatge:

Algunes de les milers de varietats de maduixots Fragaria x ananasa

Aclarida la identificació, que tenia per objectiu induir-los a mirar amb detall i comparar, passem a les postres; i els mostre uns d’Internet per a incitar-los a fer-ne d’iguals o de millors i, mentrestant, conversem sobre com els ha anat la setmana.

Models de postres, nata muntada, crema, xocolate i mirtils

Cadascun dels participants ha de decidir quines postres volen preparar; però primer han de comprovar si les podran fer amb el que tenen a casa. Troben una mànega pastissera, alguna espàtula de silicona, i a la nevera nata muntada, crema, iogurts, natilles, i xocolate ja preparat (d’una marca de Vilajoiosa, faltaria més!, d’on és la iaia). També, mirtils (arándanos, en castellà; Vaccinium myrtillus); i plàtans nispros i cireres. Suficient!

Mentre s’afanyen cadascun amb la seua creació, els dic que oloren les maduixes; no fan massa olor, em diuen, i jo aprofite per a comentar que les dels boscos en fan més, tot i que són massa xicotetes i que duren molt poc. Això sí, com que eren fragants, de bona olor, van rebre el nom de fraga, tant en italià com en valencià; i les més xicotetes fragula, que ací va transformar en fraula; i per als botànics Fragaria.

Em talla el de l’amigueta italiana i associa el nom de fragula a la cassoleta de pasta dolça que havien preparat al taller de cuina, les tortine alla fragoline; i, li confirme que fragoline  és el plural de fragolina, el nom d’allí per a la maduixa silvestre. Més encara, els dic que vaig a buscar en internet mostres de fragoline en obres de pintura. El més major li pregunta a la intel·ligència artificial, com fan a classe, que els mostre exemples de quadres on apareguen fragolines. I en observar les imatges que compartim a distància apareixen un parell de quadres, i del mateix pintor, el neerlandés Adriaen Coorte, del segle XVIII.

‘Fragoline en un bol de l’emperador Wanli’ (1704). Adriaen Coorte. Museu de Belles Arts (Szépművészeti Múzeum). Budapest, Hongria

‘Natura morta amb fragoline’ (1705). Adriaen Coorte. Museu Mauritshuis. La Haia, Països Baixos

Els comente que el bol del quadre era caríssim i molt antic; era una ceràmica que venia de la Xina i d’una època en què manaven uns reis, els Ming, molt famosos. Un dels nets m’interromp per a assenyalar que les flors dels quadres són diferents: que la de l’esquerra té cinc pètals, i que la dreta en té sis. Xe, m’ha pillat! No ho havia vist jo. Dissimule com puc, i ja voré si puc trobar alguna resposta sensata. No ho sé.

Això sí, torne a pensar en com de bo que és que puguem gaudir de tanta fruita com tenim en mercats i supermercats, i sense haver a buscar-la i potser extingir-la. Sí, al nostre abast i cada vegada al de més gent del món. Una natura transformada en el nostre benefici (a voltes amb errors i malifetes que haurem de detectar i evitar); i gràcies a l’agricultura i a la ciència, que tant poden ajudar a millorar l’ambient, l’alimentació de la humanitat i alhora evitar la pesada faena de les antigues formes de recol·lecció dels aliments, incloent-hi la fruita d’herbes o arbustos baixos.

‘The Cranberry Harvest, Island of Nantucket’ (“La collita de nabius rojos”; 1880). Eastman Johnson. Timken Museum of Art. San Diego, Califòrnia

I ara, gràcies als avanços en hivernacles, cultius en vertical, control de plagues, dosificacions per estalviar aigua i nutrients, maquinària recol·lectora i altres avanços agronòmics i científico-tècnics, disposem de moltes i millors collites i varietats; així com de la protecció davant de certes inclemències de l’oratge; i notables increments en la producció d’una fruita que resulta accessible a molta més gent que mai. Una fruita que en el cas dels maduixots devem a la hibridació de dos espècies americanes, una que n’aportava el sabor i una altra la mida. Quin èxit!

Creuament de dues espècies de maduixes silvestres; les primeres obtingudes feien aroma de pinya americana o ananàs i per al maduixot se li va dir ‘Fragaria x ananassa’

En qualsevol cas, este viatge ha sigut una bona excusa per a tastar fruita, elaborar postres i conversar amb els nets, i també per preparar el camí a noves històries.