El Dia del miracle

«Diuen que fa molts anys, per la serra de Santa Pola al migjorn valencià, vivia una xica tan bonica com dolça. Era una joveneta amable, potser una mica somiadora, i que el que més li agradava del on era mirar la mar. Ai, la mar, sempre blava en els dies clars, amb reflexos de sol i crestes blanques de bromera. ¡Quina bellesa quan el sol matiner convertia la mar en un espill brillant!

¡Quin encant quan arribava la nit i la lluna s’alçava des de l’horitzó dibuixant damunt l’aigua un rastre de plata!».

Així començava “El dia del miracle”, una de les rondalles del Baix Vinalopó, al migjorn valencià, que el catedràtic de llengua Joaquim González Caturla (Alacant, 1951) va arreplegar i publicar en l’Institut de Cultura “Juan Gil Albert” de la Diputació d’Alacant l’any 1987. Una rondalla que, en acostar-se el 10 de juliol, les iaies de les llars de Santa Pola (el Baix Vinalopó) i de Tabarca, contaven als nets en eixes nits del començament de l’estiu[1].

La rondalla ve a dir que a les 12 en punt del migdia del 10 de juliol l’aigua de la platja de l’Antina, es fa dolça per uns moments. En una ubicació situada pels voltants de la roca situada just per davall del nivell de l’aigua, antina, i que li dona nom a la platja. És el dia de sant Cristòfol (o del Tofolet, com li diuen, hipocorísticament a Santa Pola), i la rondalla està plena a vessar d’elements melodramàtics ben articulats: una xica que plora perquè no pot viure a la mar; unes llàgrimes que brollen dels seus ulls i que, ¡miracle! es transformen en una fonteta a vora mar de la platja de l’Antina; la conversió de la xica en sirena per la intercessió d’un mag; però, ai!, en viure a la mar va perdre la possibilitat de conviure amb el seu enamorat; i de nou van brollar noves llàgrimes per haver perdut allò que volia a canvi d’allò que ambicionava.

Però, més enllà dels elements literaris, podem investigar si hi ha algun substrat “natural” davall del component culturals; i, sí, en el fons potser hi haja un component hidrogeològic que paga la pena considerar: l’ocasional reactivació d’un ullal submarí de vora mar, d’aigua dolça provinent de del continent, i que la gent desitja  comprovar en el seu primer dia de bany estival, el dia de Sant Cristòfol, el dia del miracle.

Sant Cristòfol[2] i la llegenda àuria

El 10 de juliol s’ha dedicat tradicionalment a sant Cristòfol, un sant amb una forta presència en  nombrosos països i localitats i representat per diferents artistes al llarg del temps. Un sant conegut amb noms derivats del del grec Christóphoros (“portador de Crist”; del verb “portar”, phérein): Christopher en anglés, Christophe en francés, Cristòrof en català, Cristòfol en valencià i en occità, etc.; i, potser a partir de ballein (projectar, impulsar) Cristóbal en castellà.

Tot i que els testimonis més antics sobre el culte a Sant Cristòfol es remunten als segles V i VI, la història del gegant d’una alçada i força extraordinàries que porta al muscle l’Infant Jesús no apareix fins molts segles després, en la Llegenda Àuria (c. 1260), de Jaume de la Voràgine (Iacopo da Varazze). Eixa obra reunia en un santoral o Flos Sanctorum tota una col·lecció de vides de sants; era una obra que reunia relats edificants més que no biografies històriques. I en el cas que ara tractem tant el nom de Cristòfol com la llegenda associada tenen un interés que va més enllà del simplement hagiogràfic.

Segons la llegenda, l’enorme Cristòfol vivia al costat d’un riu molt cabalós i ajudava els viatgers a travessar-lo d’una riba a una altra. Una nit, un xiquet li va demanar que el duguera a l’altra banda. Però, quan el va carregar sobre les espatlles el pes del nen augmentava a cada passa i Cristòfol, quasi no podia avançar, per la qual cosa es va haver d’ajudar d’una palmera o d’un arbre molt gran. Quan finalment va aconseguir arribar a l’altra riba va exclamar:

– Mai no havia portat un pes tan gran. Em semblava que duia el món sencer damunt les espatles.

El nen li va respondre:

-No només has portat el món, sinó aquell que el va crear.  Perquè jo sóc Crist, el teu Senyor.

Per això sant Cristòfol es considera el patró dels xòfers, transportistes i ordinaris, així com de les autoescoles, camioners, conductors d’autobusos, i taxistes, que antigament era tradició que portaren al tauler de control del vehicle la medalla o la imatge del sant que se suposava que els ajudava a “travessar el camí” amb seguretat. Més encara, a partir de 1907 els taxistes de Barcelona portaven el seu vehicle a beneir en el dia del sant, o la medalla o imatge que durien amb ells, en una mena de transposició de la benedicció de les bèsties de tir i altres animals en el dia de sant Anton (17 de gener), i rebien del rector un brot d’espígol. I eixe mateix dia i anys el va crear el Montepío de chauffeurs (conductors) de Barcelona i que van posar davall l’advocació Sant Cristòfol.

També és el patró dels qui mamprenen un viatge, i per això a molts llocs la plaça situada a l’eixida de la ciutat vella rep el nom del sant. Així, p.ex., a l’eixida d’Alacant cap a l’Horta se situava la plaça de sant Cristòfol.

Sant Cristòfol en l’imaginari religiós valencià

Al País Valencià han sigut nombroses les manifestacions de religiositat popular associades al sant gegantí. I amb històries no sempre edificants, com la que narrava Alfons Llorenç en un article:

Tot i això, el sant portador de l’Infant Jesús manté una certa presència almenys en determinats moments, com en la processó del Corpus, a València, o en altres encara més antigues. O en panells devocionals de carrer.

L’any 1974 la revista GORG, una publicació mensual que en la dècada de 1970 es va dedicar a la salvaguarda i recuperació del valencià, va dedicar el número 7 a un treball de Ricard Blasco dedicat als “Goigs valencians entre els segles XIV i XX”; un monogràfic on es recollia un mostrari extens d’eixa manifestació de la cultura popular tan estesa per nombroses poblacions. I en ella figuraven els Goigs al Gloriós Sant Cristòfol, patró de Benassal (l’Alt Maestrat).

Sant Cristòfol i el santoral posterior al Concili Vaticà II

Com que la de sant Cristòfol es considera més bé una narració de caràcter llegendari i catequètic que no una descripció de fets històrics associats a la vida del personatge, el sant va ser un dels que va ser posats “en quarantena” quan en febrer de 1969 el papa Pau VI va ordenar revisar el calendari litúrgic per  tal de suprimir-ne, litúrgicament parlant, les festivitats dels sants de l’existència dels quals no hi haguera proves, tot i que s’autoritzava el manteniment del culte local i les tradicions arrelades al voltant d’eixos sants.

El possible rerefons paleontològic d’unes restes òssies descomunals

Diferents mitologies han vingut referint la idea de personatges gegantins de força descomunal, des d’Atles a Anteu, Tal·los, Briàreu, Gerió, etc. I caldria esbrinar fins quin punt eixos personatges es van inspirar en troballes d’ossos descomunals no associables a cap persona ni animal de l’època. Fins i tot es té constància de fets històrics de l’antiguitat associats al descobriment d’eixos restes, com la sorpresa que es va dur Quint Sertori, el general romà enfrontat a Sul·la i Pompeu, que durant la seua estada al nord d’Àfrica va fer obrir el sarcòfag en què se suposava que estaven els ossos d’Anteu (sí, el que figura al Cant XVI i XVII de la Divina Comèdia i ajuda a baixar Dant i Virgili al nové cercle de l’Infern) i, en trobar-hi uns de mida desproporcionadament gran i no associables a cap animal conegut, va ordenar, horroritzat, que el tornaren a cobrir amb terra.

Sí, sant Cristòfol. Tot un calidoscopi de mitologia, religió, art i cultura.

*******************************************************************

[1] Una d’eixes àvies era la meua “mama”, Encarnació Parodi Ripoll, tabarquina però emigrada i casada al Campello (l’Alacantí) i que ens la contava als nets quan en començar l’estiu ens ajuntàvem al seu voltant a la casa familiar; la qual cosa servia també per indicar-nos que el 10 de juliol era l’inici de la temporada dels banys. També ens parlava de l’illa on s’havia criat, Tabarca, a 11 milles nàutiques, uns 22 km en línia recta, i que veiem des del barri alacantí de Benalua, on vivim, i que en origen va ser poblada per lígurs/genovesos (Luchoro, Chacopino, Parodi, Manzanaro, Russo…), antics pescadors de corall roig que vivien a l’illa homònima situada davant de Tunis; capturats pel bei de Tunis, van ser rescatats a instàncies del rei Carles III d’Espanya perquè poblaren l’Illa Plana o de Nova Tabarca davant de Santa Pola. Una operació complexa que probablement va comptar amb la xarxa logística dels trinitaris instal·lats a Alacant, de tanta importància per a la ciutat com per haver transferit la seua advocació, la Mare de Déu del Remei, al patronatge de la ciutat.

[2] El canvi fonològic de la /r/ en /l/ rep el nom de lambdacisme. En el cas de Cristòfol ha originat, com a hipocorístics valencians, “Tòfol” i “Tofolet”. En occità també se li diu Cristòfol.