En arribar la primavera, els mercats i supermercats s’omplin de fruita variada a quina més atractiva i saborosa. Aparadors on el cromatisme o els aromes eleven l’esperit tant com activen les papil·les gustatives. ¡Quin goig!

I, més encara quan, en menjar-les, els principis actius que contenen ajuden el metabolisme amb aportacions de qualitat, com ara:

• Monosacàrids com fructosa i glucosa;
• Flavonoides antioxidants i antocianines, pigments;
• Àcids orgànics com cítric, màlic i ascòrbic (vitamina C);
• Oligoelements com ferro, seleni, zinc, magnesi i iode, alguns dels quals imprescindibles com a cofactors enzimàtics, transportadors d’oxigen o d’electrons, per esmentar només algunes funcions;
• Vitamines, com la C i altres del grup B: tiamina (B1), riboflavina (B2), nicotinamida o niacina (B3), àcid pantotènic (B5), piridoxina (B6) i àcid fòlic (B9).

Però, més enllà de la meua formació inicial com a bioquímic, el més important és que amb la fruita de primavera disposem de tot un luxe dietètic, gastronòmic i fins i tot culinari; tota una alegria per als sentits i en combinacions que oferixen característiques organolèptiques tan agradables com els colors, les fragàncies i els sabors agrupades en peces de fuita que anomenem nispros, originaris del Japó; o albercocs, primerencs, duts a Europa en temps antics des d’Armènia, cireres de l’Àsia Menor introduïdes a Roma pel refinat general Lúcul. I les euroasiàtiques maduixes, fraules o “freses” (Fragaria vesca), una fruita antigament anomenada fraga en al·lusió a la fragància que exhalen.

Una fragància que va servir per a inspirar el nom científic de Fragaria vesca (vesca, en llatí, vol dir “comestible”) a un xiquet suec, Carl Nilsson, que de menut en collia a la finca pairal a Råshult (“bosquet de la vora”), un poble de Småland (els “països menuts”), al sud-est de Suècia. I com que a la hisenda hi havia un til·ler Tilia sp. (en suec Lind), quan en 1716 Carl va ser ennoblit pel rei en recompensa pels seus treballs científics, va adoptar el cognom von Linné (el sufix –é denotava rang de noblesa), llatinitzat en Carolus Linnaeus. I va ser el mateix “pare de la botànica” (i de la taxonomia científica) qui li va posar el nom de Fragaria vesca a la maduixa silvestre europea.

Eixes maduixes es fan d’unes herbes a partir d’unes flors simètriques de singular bellesa, amb cinc pètals blancs i un centre amb estams i pistils d’un groc molt atractiu. La fruita formada serà múltiple: una infructescència integrada per nombrosos fruits diminuts (el “puntets” de la superfície) que s’agrupen sobre un receptacle hipertrofiat de color escarlata.

La peculiar combinació d’una forma i color relacionats amb el cor va suggerir en el seu moment certa relació amb l’escena que el pintor prerafaelita John Everett Millais va reflectir en el quadre “La filla del llenyater”, del qual hem parlat en un article anterior dedicat a l’etnobotànica.

“La filla del llenyater” (The Woodman’s Daughter; 1851). Oli sobre llenç. Everett Millais. Guildhall Art Gallery, Londres

En el quadre el pintor posa en les mans del xic un regal cromàticament tan atractiu com agradable al tast, unes fragants maduixes silvestres que tímidament ofereix a la filla del llenyater, que apareix darrere. L’autor, com altres de l’escola prerafaelita, posa un cert èmfasi en el contrast cromàtic i en la descripció hiperrealista dels detalls, tant pel que fa a la vegetació del sòl o l’escorça dels arbres com en les maduixes ofertes pel xiquet. Això sí, la roba indica la posició social, i el xic era el fill del propietari del bosc mentre que la xiqueta era pobra; una relació que, ¡ai!, no va acabar bé quan ambdós es van fer majors i que va ser narrada pel poeta victorià Coventry Patmore en la balada homònima (1844) inspiradora del quadre.

Ves per on, eixa escena concreta no hauria pogut esdevindre més que a uns llocs ben concrets del País Valencià on de maduixes només se’n troben, i ben escasses, a les comarques més humides i septentrionals. Fins al punt que només tangencialment les va esmentar el científic il·lustrat valencià, botànic i naturalista, Antoni Josep Cavanilles Palop (1745-1804) a Penyagolosa: “Muchas plantas crecen en aquellos sitios frescos y cubiertos como violetas, prímulas, fresas, órquides [sic], gencianas, hepàtica y adonis“. [pg. 87 del volum 1 d’Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, poblaciones y frutos del Reyno de Valencia (1795)]. Sí, només a Penyagolosa i uns altres llocs propers, “fresas silvestres”, però ben escasses.

i que a l’Europa humida sí que abunden les maduixes silvestres, fins i tot espontànies en alguns jardins, el fet que siguen tan menudes havia descoratjat el seu cultiu i popularització, ja que el balanç resultava desfavorable en requerir molt d’esforç per unitat de venda. Així que només resultaven accessibles als sibarites que les podien pagar i com a activitat campestre més de xiquets que d’adults. I amb el problema afegit que es deterioren ràpidament si van en recipients grans on les de damunt xafen les d’avall. El resultat va ser que el cultiu de les maduixes es va limitar a les zones on s’anaven a consumir;  sí, “naturals”, “ecològiques” i “de proximitat”, però només per als rics i els esnobs.

Madonna mit den Erdbeeren (“Mare de Déu de les maduixes”; c. 1430). Tèmpera anònima sobre taula realçada amb pa d’or.  Kunstmuseum de Solothurn, Suïssa. Maduixes marcades

La solució? El maduixot

Afortunadament, mitjançant treballs agronòmic ben dirigits, l’any 1740 es van aconseguir creuar, a Bretanya, dos varietats de maduixes  americanes: una que n’aportava el sabor, la Fragaria virginiana, i una altra la mida, Fragaria chiloensis. I gràcies a això hui dia podem menjar maduixes barates, accessibles a tot el món i de bona qualitat, els maduixots Fragaria x ananassa, que és el que hui dia i després de segles d’experimentació amb nombrosos cultivars ens arriben hui al mercat. I això sense que els consumidors siguem especialment rics ni sabedors de llocs recòndits on es fan de de silvestres i “naturals”; ni acabar amb elles. I ja des del segle XVIII es van començar a cultivar les primeres maduixes a casa nostra; i més tard els maduixots, ja accessibles a tothom.

Segle XVIII: Maduixes silvestres Fragaria vesca / Segle XIX: Primers cultius de Fragaria vesca. L’Horta i la Valldigna / Segle XX (1970-1985): Cultiu de maduixots Fragaria x ananassa.

Gràcies a les millores qualitatives de diferents varietats, la facilitat per al comerç mundial i els rigorosos controls fitosanitaris, les maduixes i maduixots són ara una fruita per a tots.

I amb perspectives francament prometedores gràcies a l’enginyeria genètica (transgènics, CRISPR, pol·linitzacions dirigides, mutacions induïdes…) així com als avanços en agronomia, biologia molecular, plaguicides, estudis sobre requeriments ecològics i un llarg etcètera que paga la pena aprendre a valorar; i a agrair als qui se’n dediquen. Gràcies, doncs, als agricultors, agrònoms, enginyers hidràulics, bioquímics, genetistes, empresaris, i tants altres que ho han fet possible.

Un poliedre de possibilitats

Hui mateix, al mercat del meu barri, a Alacant, he vist nombroses  paradetes amb cistelletes de maduixes, a quines més apetitoses. I també als supermercats. I podem triar-ne les que més ens agraden o interessen; i per les raons que estimem oportunes: el gust, la mida, el preu o el temps que tardarem en consumir-les. O per a preparar, amb els nets que vindran a berenar, unes postres amb iogurt, o amb llet; o com a decoració per a uns altres que se n’inventen, a quin de més exquisit i nutritiu. I compartir eixos moments i activitats amb els altres nets que viuen a Luxemburg. I mentres berenen i preparen allò necessari per a la rebosteria posterior, aprofite per comentar-los que eixos puntets que hi ha a la superfície vermella són fruits menudets, agrupats com en les mores que vam tastar a les darreries de l’estiu. I fem una mena de concurs per a descriure la forma, l’aroma, el sabor, o la textura, o quantes “fulletes verdes”, els sèpals, tanquen per dalt el fruit; per ordre, de menor a major, i descrivint cada vegada una característica, i així incrementar el vocabulari;  i els propose que n’estaquen unes quantes en cossiolets amb terra que tenen al terrat; i que les reguen, a veure què passa, que més endavant ja comentarem els resultats.

I ens diu, un dels nets de Luxemburg, que una companya seua, danesa, havia dit en classe que els seus pares, quan eren xicotets, arreplegaven en esta època maduixes silvestres del bosc, que enfilaven en tiges fines i resistents per dur-les a casa i regalar-les a la família. Un altre dels nets remata el comentari dient que en el taller de cuina que han fet a l’escola, una amiga, de pares italians, els havia ensenyat a fer una “tortine alla fragoline”, una cassoleta de pasta dolça amb crema i maduixes; però, amb maduixes comercials, maduixots, perquè de les originals, les fragoline di bosco, no se’n troben ni tan sols pels voltants arboris de Luxemburg. La xiqueta els ha dit que les “seues” eren unes maduixes silvestres bastant menudes, molt aromàtiques i de sabor un poc més àcid que les del mercat; i que, això sí, al poble dels seus pares se les havien de menjar el dia que les collien, o fer-ne de seguida postres perquè duraven molt poc. Li dic que li pregunte a la xiqueta pel poble on recollien els seus pares les fragoline. I quedem per a continuar amb el tema de les maduixes, tots junts, la pròxima setmana.

Que a tot cal traure-li “punta”. I que de bon segur, la conversa ens durà a alguna altra història