El nispro al País Valencià i la Marina Baixa

Acabàvem l’article anterior amb els següents comentaris:

Des de Tolon, un barco mercant comandat per un tal “capità Roig” el duria al port de Sagunt, des d’on s’expandiria pel pel Camp de Morvedre i un poc més cap el nord-est, a l’Alt Palància (sobretot a Algar de Palància, prop de Sogorb). També va viatjar cap al sud, a la Marina Baixa, de la mà de l’advocat, botànic, agrònom i naturalista callosí i membre insigne de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia Joan Baptista Berenguer Ronda (1797-1863); i allà, a l’interior de la Marina Baixa, en les valls i conques dels rius Algar i Guadalest, a les terres de Polop i de Callosa d’en Sarrià, el nisprer va trobar un lloc idoni per la terra, el clima i l’estructura social. S’hi va instal·lar i va triomfar.

L’autor, de menut, amb familiars a una caseta d’horta de Callosa d’en Sarrià, cap a 1955

Inicialment el cultiu d’esta espècie duia una faena similar a la dels tarongers i llimeres, ja que no s’aclarien els fruits ni els refillols, i només es classificaven i envasaven en les caixetes típiques. I, a més, necessitava menys aigua que els cítrics. Però a partir de 1959 el triomf a Espanya de les polítiques d’estabilització i liberalització econòmiques i l’auge del comerç internacional van impulsar un creixement econòmic espectacular, alhora que els europeus vam començar a millorar la dieta i a menjar fruita, sobretot en els nuclis urbans. Això, combinat amb el treball familiar com a valor social, els salaris baixos, l’organització en cooperatives, i una creixent demanda de nyespros per part del mercat espanyol i, més tard, europeu, van assentar les bases per a uns posteriors guanys molt elevats.

Així, les exigències dels consumidors van estimular les millores en el cultiu, com ara l’aclarida prèvia per aconseguir-ne fruits més grossos, i la tria dels arbres que donaven els fruits més precoços, grans, o més equilibrats entre dolçor i acidesa. I els millors cultivars servien per empeltar els altres arbres, sense donar opció a què els nisprers produïren fruits no desitjats provinents de mutacions o de la pol·linització aleatòria.

Les flors del nisprer ‘Eriobotrya japonica’, fragants i riques en nèctar, atrauen molts insectes, entre els quals les abelles, que en fan mel. Són flors hermafrodites i s’agrupen en panícules piramidals. El calze, pubescent i de color canella, envolta una corol·la de cinc pètals blanc-cremosos. Florix a la tardor, es desenvolupa durant l’hivern i el fruit es cull a principis de la primavera

Els nispros són globosos i pengen en raïms d’un peduncle tomentós. La pell és de color groc-carabassat en madurar, a l’igual que la polpa, suculenta, dolça i amb un punt àcid. Els fruits contenen un o més pinyols separats per membranes; cada pinyol, d’interior blanquinós, està cobert per una membrana de color bru, fàcilment gravable amb un estilet per als jocs de pseudoorfebreria infantil.

A mesura que s’incrementava la demanda de fruita augmentava la superfície dedicada als cultius de tot tipus, així com l’ampliació del regadiu tradicional; un regadiu que des de mitjans de la dècada del 40 s’havia expandit de la mà de la decidida política hidràulica del franquisme: Canal Baix de l’Algar (1945), pous de Polop, pantans de la Vila (mal dit Amadorio, a Vilajoiosa; 1957) i de Guadalest (afluent del riu Algar; 1964); i més tard i per a les comarques més meridionals el transvasament Tajo-Segura (1960-1979). Posteriorment, les millores de la comunicació per carretera amb França van permetre l’exportació agrícola a Europa amb camions de tecnologia millorada; primer amb el pla REDIA (1967-68), i després amb una autopista de peatge, l’AP7 (1967-1985), amb finançament privat i un préstec del Banc Mundial.

El nisprer va deixar de ser un arbre ornamental, i ara subministrava fruita primerenca de la millor qualitat i una font de riquesa extraordinària. I, tot i que el fruit ja era conegut a uns altres llocs d’Europa, en cap lloc com a terres valencianes va arrelar tan bé el seu cultiu, tant la varietat Tanaka, la predominant en les comarques septentrionals, com les múltiples que es van desenvolupar a les meridionals.

‘Flora’ (1894), de la pintora prerafaelita anglesa Evelyn de Morgan. Darrere seu, un nisprer ‘Eriobotrya japonica’

El gran èxit del nispro algerí

A la Marina Baixa el cultiu del nispro (o nyespro) va evolucionar de manera peculiar gràcies als emigrants retornats de les colònies franceses nord-africanes d’Alger i Orà. Des de que Algèria va ser conquerida per França en 1830 i convertida en colònia, la seua agricultura, d’avantguarda, va nodrir la metròpoli i gran part de l’Europa occidental. Pel port de Marsella entraven tots els dies tones i tones de fruita (taronges, pomes, raïm…) i hortalissa, que des d’allí, per via fluvial o marítima, penetraven en el cor d’Europa solcant o vorejant el Roine,  o es distribuïen pels ports italians i per tota la Mediterrània.

Les fermes (granges) argelines, sobrepassades per la demanda, necessitaven mà d’obra barata però treballadora i de llengua semblant, i els valencians n’eren una excel·lent opció. Colles de podadors, collidors, margenadors… es traslladaven anualment de les nostres comarques a Algèria a treballar, tant en horticultura i fruticultura com en faenes més dures, i també en el cultiu de l’espart en les zones més àrides que miren al desert. Molts s’hi van quedar a Algèria, van dur les seues famílies, i van acabar com a capatassos de finques, comerciants, emprenedors, etc, fins el punt que a Orà el valencià era una llengua molt usada després de l’àrab i el francés; i, de retruc, tant la mentalitat més oberta i liberal com les noves tecnologies i tècniques organitzatives dels francesos van educar molts dels nostres paisans.

Alacantins a Orà fent-se un “nuvolet”, anís en aigua fresca en la qual la insolubilització de l’anetol forma una mena de núvol opalescent. L’aigua hi provenia d’un botijó d’Agost (l’Alacantí), d’argila blanca, importat pel port d’Alacant

Però, després d’una ferotge i cruenta lluita contra els francesos, l’any 1962 els algerins es van declarar independents. I els europeus o els seus descendents van haver de fugir i tornar als llocs d’origen o d’acollida. De retruc, Algèria va deixar de ser la gran subministradora de fruita i verdura a Europa, i el seu paper va ser assumit pels agricultors de la cornisa ibèrica mediterrània.

Un dels que van tornar a la Marina Baixa va ser el tio Toni “la Foia”, però no va fer amb les mans buides. Havia observat que en la finca on treballava hi havia crescut, potser per mutació espontània, un nyesprer que feia uns nyespros molt grossos i agradables al tast. En va agafar unes varetes i se les va dur a Callosa, on les va empeltar. La resistència de la nova varietat, algerins, a les condicions del transport,  i les qualitats organolèptiques (forma, color, sabor, equilibri àcid-dolç…), van propiciar el seu triomf i la clau de la conquesta dels mercats europeus de la fruita, tot passant en la dècada del 60 per davant dels cultivars de més èxit, nadal i polop.

Des d’aleshores les tècniques frutícoles no han deixat de millorar, des dels sistemes de regadiu a la bioquímica dels plaguicides; des de l’ús de les malles per evitar l’estrès del vent a l’enginyeria genètica o a la recerca de varietats triploides sense pinyol. Una història ben interessant, sí, la del triomf en la nostra terra d’este arbre exòtic provinent de l’altra part del món i sobre el qual vam escriure fa uns anys els enginyers agrònoms Anna Dèlia Gisbert, Esteve Soler i qui açò subscriu a la revista Mètode del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Post scriptum

No tan sols els hipervincles sinó també els llibres i les persones ajuden a teixir la xarxa de coneixements sobre un tema. Perquè resulta que, com a efecte secundari de la fugida d’Algèria, molts valencians o els seus descendents, així com molts francesos, van recalar a Alacant a través del port. I van insuflar a la ciutat i comarca uns aires de modernitat impensables en aquella Espanya fosca i trista, des de la música a la gastronomia (restaurants, pastisseries, begudes…), els costums i valors, el turisme, les manufactures, el comerç i l’agricultura.

I ja en 1968, el primer llibre de l’editorial 3i4, Alacant, 30.000 pieds-noir, de l’alacantí Antoni Seva, ja se’n va fer ressò. I podríem afegir-ne el d’Àngela Menages i Joan Lluís Monjo Els valencians d’Algèria; o el col·lectiu dirigit per Naima Benaicha Zian Algèria. Una mirada des de les dues ribes, en el qual també vam participar amb un capítol (“El País Valencià i Algèria. Etnobotànica compartida”) Carles Martín Cantarino i l’autor del present article.

I acabarem amb un homenatge a Joan Francesc Mira reproduint unes paraules que li va dedicar als nispros i a Callosa en una columna en ell diari El País el dia 5 de juny de 2002:

En direm nispros, amb la forma comuna acceptada al lloc on se’n fan de manera perfecta, que és la vila de Callosa d’en Sarrià, allò on Jaume Roig afirma que començà l’’Espill’ un dia de pesta a València i de molt mal humor personal, en un castell que ara és una simple replaça on hi hagué el pati d’armes i no en queda res més. […] l’efecte són els horts i els bancals més prodigiosos que es poden contemplar en aquest país, que omplen petites valls verdíssimes, que s’enfilen amunt en pendents increïbles, que són cuidats, podats, atesos, protegits com si foren conreus de flors delicadíssimes. I el resultat final són caixetes polides de nispros sucosos, d’un groc caurat, carnosos, presentats com a joies, que seran luxe extrem a les taules i a les fruiteries. Aquest país produeix gent capaç de fer coses així.

Fotografia de portada: El terme de Callosa d’en Sarrià ple de bancals de nesprers