Estem en les hores decisives de la vaga històrica que ha posat en peu de guerra l’educació pública valenciana. Quan este article es publique és improbable que s’haja aplegat a un acord i les forces dels dos contendents estaran al límit. S’haurà esgotat una part notable de la munició emocional i de la triada essencial de la resistència: gent, argent, forment.
Els dubtes hauran clavillat els murs de les fortaleses encontrades: a un costat una Conselleria que mai va imaginar una marea verda decidida, transversal i multitudinària, farta que els passen amb raons i de vore com es complix la voladura controlada del sector públic per a fer-lo avorrir a professionals i famílies. Que no vol ser gueto ni es resigna a llanguir com a carn de canó davant les opcions preferides del govern, la privada i la concertada, que són estratègiques per a sostindre el sistema de separació de classes i interessos; la solidificació de les elits que en el futur visitaran els seus companys de la pública amb la golafreria amb què els comensals de les marisqueries assenyalen el crustaci que volen bollit al plat. Xuplar la carn i deixar la corfa. I quan se n’acabe, un altre, que per a això en són molts, anònims i intercanviables.
A l’altre costat, el professorat, que tampoc pot resistir indefinidament un pols que genera dubtes i divisions. Sí, esta frase no és popular. No, esta frase no és mentira. Les trinxeres només són amenes en les pel·lícules. Darrere de les apassionades consignes monocromàtiques la realitat s’entossudix en la seua complexitat.
Però més enllà de la guerra del relat, què és el que de veres hi ha en joc? Fer que els docents valencians deixen d’estar mal pagats en comparació amb la resta de l’Estat i acabar amb vint anys de pèrdua de poder adquisitiu. Acabar amb la massificació a les aules per a atendre com cal l’alumnat. Adequar els centres educatius, alguns realment obsolets. Alçar la persecució legal i programada del valencià que impulsà el conseller Rovira. Dotar els centres de professionals qualificats per a atendre necessitats específiques. Destinar l’esforç docent a preparar i fer classes i no a una interminable i incomprensible sèrie d’obligacions burocràtiques. Tot plegat, enorgullir-nos col·lectivament del sistema públic, l’únic que garantix la igualtat d’oportunitats i la creació d’una societat formada, crítica i lliure.
Quan este article aplegue als vostres ordinadors i telèfons, és possible que el camp de batalla tinga alguns nous arraps en la terra i algunes banderes caigudes. Que s’haja acomplit el vell adagio que diu que en qualsevol guerra la primera víctima és la veritat i que el xoc continue.
