En un món literari tan particular i a contracorrent com el nostre, no resulta gens estrany entropessar amb l’obra d’un escriptor fonamental remenant una pila de saldos. Així vaig trobar el primer volum del dietari de Josep Igual, L’any de la fi del món (Brosquil, 2001), que recollia les anotacions de l’any 1999. Acostumat a uns altres de prou més cabalosos, aquell llibret de 165 pàgines de lletra generosa em sorprengué pel seu estil eixut i cisellat, no exempt de suggestió, fins i tot poètic, ja des de la primera entrada:

1 de gener de 1999: Els violins de Viena. Els salts a la neu. La melangiosa atipada reglamentària. La melangia dels mals dormits. Plovisqueja a les finestres del primer dia de l’any amb un ritme somnolent. Complit el cerimonial de la tribu. Alguns esperits de la taula han explicat els  seus darrers viatges. Jo soc el viatger immòbil assegut enmig del desert.

Una nota amb veu tan rasa en aparença, que parlava quasi en veu baixa i amb una economia de recursos exemplar, d’immediat em resultà addictiva, i vaig agrair que en l’anotació final, per davall d’una declaració de modèstia i autocrítica, s’hi suggerira vagament la continuïtat de l’obra: “Es tanca aquesta llibreta de lamentacions, pors i somnis i esperances. L’ha anat fent un home, amb tot el que això significa d’arbitrarietat, mesquinesa, contradicció i obstinació; un home que llisca pel mig del camí de la vida, de la vida de sempre, de la vida de qualsevol picat per aquesta mania d’escriure, llegir i viure”.

El projecte, ho vaig comprovar prompte, havia continuat en forma de publicacions minses gràcies a premis de narrativa d’àmbit reduït. Dos volums en Onada Edicions, El rastre dels dies (2004) i Quaderns deltaics (2009), amb anotacions del 2002 i selecció entre el 2001 i el 2007 respectivament, i Torn de nit (March, 2005), novel·la sobre un recepcionista d’hotel, bastida amb apunts de dietari. Plàncton (2012), finalment, aplegava algunes notes publicades setmanalment en el diari 3×4.info entre el 2008 i el 2012 (col·laboració que durà fins que la malaltia li va impedir ja escriure), que l’autor penjava junt amb material no publicat en llibre i que hui en dia, a pesar de la lluita incansable de Xus Valor, la seua companya, resulta en part inaccessible per culpa d’un vet familiar.

Era tot el que hi havia quan el vaig conéixer: seleccions amb buits cronològics o disfressades de novel·la i la secció periòdica en un diari digital. Però, a pesar dels entrebancs, l’escriptura del seu dietari prosseguia. Sols amb L’incert alberg (Afers, 2016) –entrades del 2011– i L’eternitat enamorada. Notes d’un diari, 2016-2017 (Tres i Quatre, 2020), Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig, arribaren als lectors apunts íntegres. Van ser un parell de fites agredolces, que, mentres mostraven les autèntiques dimensions de la seua tasca, feien lamentar el caràcter fragmentari i discontinu de la publicació de l’obra que l’escriptor de Benicarló considerava més reeixida i més seua.

Els pròxims a Josep coneixien el seu desig d’aprofitar la conjuntura favorable per a intentar la publicació completa i ordenada del dietari. Tanmateix, la seua desaparició prematura el 25 de març del 2021 no li va permetre restituir la integritat dels textos ja publicats ni fer la revisió a fons del material dels darrers deu anys. El cas més dolorós és el d’Avaria, el volum corresponent al 2020, amb notes que destil·len, al ritme que li anava deixant la malaltia, una profunditat veritablement corprenedora. Ara mateix, Plàncton (bona part dels lectors acabaren identificant amb eixe nom la totalitat de l’obra), resta doncs escapçat i la major part inèdit.

El dietari d’un lector impenitent

Es tracta –en paraules de l’escriptor saguntí Antoni Gómez sobre Els rastre dels dies extensibles al conjunt– “d’una obra en la qual hom pot trobar tots els ingredients que necessita una obra literària per complaure el lector: ironia, sentit de l’humor, intel·ligència… i sobretot un element necessari al meu entendre: l’escriptor relata les seues vivències quotidianes assumint amb naturalitat el fet de transformar-les en matèria literària, en matèria de ficció, en última instància, com si foren pròpies d’un personatge que l’autor ha creat (s’ha creat) ‘ex nihilo’ a través de l’escriptura. Literatura en estat pur, ni més ni menys».

Efectivament, el de Josep Igual és el dietari d’un lector impenitent, sempre lliurat al “plaer enriquidor de deixar-se amarar pels dies i els mons dels altres”. Hi trobarem, per tant, l’inventari persistent de llibres llegits o evocats (la diferència no importa), en forma d’apunt agafat al vol, intuïtiu i exacte, sempre amb una forta implicació emocional. Un lector que sol llegir també amb els sentits afinats sovint per alguna obra artística: “Caloreta. Escric descalç. Canvia la prosa si escrius descalç? Miro unes notes artístiques de Ricardo Piglia, mentre Keith Jarret treu uns harmònics de bronze sumptuós a un piano de cua ben enregistrat. Caviar per a l’esperit a primera hora”. Són breus pinzellades, dirigides a un receptor atent, còmplice, com mostren estes paraules sobre Josep Pla, aplicables, mutatis mutandi, a ell mateix: “Prosa viva quan obrim la pàgina. Partint del grau zero de l’escriptura, Pla ens dóna l’efecte que el text s’està construint, davant nostre, just en el precís instant que el llegim”.

Lectura i escriptura es provoquen mútuament. “Llegir i escriure, sí, ens permet viure amb més fondària certes realitats que ens han anat escollint amb els dards dels atzars i de les circumstàncies”. Escriure i viure són sinònims. Contra la certesa d’un món hostil, s’alça la voluntat de dir, perquè d’açò depén l’existència. La paraula és una eina contra la solitud, potser l’única, la qual cosa no significa que l’autor no siga conscient de la seua fragilitat, ja que, al cap i a la fi, “escrivim per a l’oblit”, encara que eixa aventura, afirma sarcàstic, és “prou digna i higiènica”.

Amb estes premisses, el més característic d’Igual és l’estil neutre i transparent, com el que trobava en Pla: passatges en què dominen els gerundis, com si l’espentara l’ànsia de anotar-ho tot; absència cridanera de verbs (de vegades, posats en participi) adjectius cenyits, cosa que revestix objectes, records o sensacions de pura permanència, gojosa i palpitant: “La cafeteria italiana. La llaçada dels cordons. El cigarret al balcó: els ocres de l’arrossar, la calitja lletosa sobre el gep de la riba de les salines”. Oracions curtes, sentencioses, que sobretot en L’eternitat enamorada desembocaran (evident influència fusteriana) en l’aforisme, com el següent, profètic i ben actual per desgràcia: “En la nostra dieta mediterrània, assumir responsabilitats és ingredient que escasseja. La culpa sempre és d’algú altre”.

Un luxe literari

Narrador que solia moure’s molt bé en les distàncies curtes (declarava amb humor que més enllà del centenar de pàgines se li n’anaven les ganes de continuar avant), podem afirmar, amb totes les prevencions que calga, que el dietari és d’alguna manera la novel·la de la seua vida. És de veres que en més d’un lloc se’ns advertix que no hauríem de caure en la temptació d’identificar cegament el jo del text amb el jo de l’autor (“La Dickinson també sabia que el jo dels poemes –que és tant com dir el de qualsevol text literari: el comentari és nostre– n’és un d’interposat, fins quan aparentment exposa fibres més íntimes”), però esta identificació constituïx un dels atractius del gènere, per què negar-ho.

El personatge que guaita en cada volum de la sèrie i presumiblement en els que en falten, és un home lúcid i pudorós que si revela la seua intimitat ho fa de manera indirecta, però que no per això deixa de tocar el cor del lector. Ací i allà, notes disperses sobre la infància i l’adolescència, el període de formació, la vida familiar i amorosa, sobre el fracàs de l’intent de professionalització com a escriptor, l’ofici de músic ambulant, la maduresa i el pas del temps amb el seu bon grapat d’il·lusions perdudes i absències successives. Notes d’un home conscient del que suposa ser escriptor i saber que (com diu a propòsit de les paraules de Barthes en ocasió de la mort de sa mare), per a expressar el dolor “l’eina del llenguatge no és suficient i els sistemes filosòfics fan més nosa que servei”.

A pesar d’esta aparent paradoxa, “l’artifici creatiu” és l’únic que fa que “la pèrdua quede com suspesa”. La literatura consola passatgerament, però no substituïx mai allò que s’ha perdut, perquè com escriu en les pàgines a propòsit de la mort del pare i d’un amor de joventut, “la sentida” desperta en el jo un dolor profund i en principi inexpressable. La cita de L’incert alberg és clara: “Ben difícil i burxador escriure aquestes modestes ratlles avui… Tot el que no siga silenci, en aquestes hores, pareix penosament banal. Però no tinc altra eina per provar de tirar-los mà als topalls del dolor; amb ella he d’anar a tot o res”.

“Una quartilla encarada al temps. Això és tot: la terrible desproporció», l’aforisme amb què s’obri L’eternitat enamorada, expressa de manera crua quina fou l’aposta que Josep Igual encarà sempre, amb irònica resignació, en cadascuna de les línies que escrigué. El resultat és un dietari esplèndid i necessari que no hauríem permetre’ns el luxe ni d’ignorar ni de perdre.