La jota valenciana és una de les expressions més antigues, extenses i arrelades de la música tradicional del poble valencià, encara que paradoxalment continua sent una de les més desconegudes i mal interpretades. Això és el que demostra l’article “La jota valenciana: breu aproximació històrica i les manifestacions tradicionals d’aquest gènere musical a les nostres terres”, elaborat pels investigadors Marc Peña Cervera i Fermín Pardo Pardo, publicat en la revista Saitabi de la Universitat de València.
El treball suposa una aportació especialment rellevant perquè qüestiona molts dels tòpics que durant dècades s’han repetit sobre la jota valenciana i perquè reconstruïx, amb abundant documentació històrica i etnogràfica, la presència contínua d’este gènere musical en pràcticament tots els àmbits de la vida tradicional valenciana. Els autors mostren que la jota no era només una música per a ballar o un espectacle folklòric, sinó un llenguatge cultural complet que acompanyava els valencians des del naixement fins a la mort, des de les faenes del camp fins a les festes patronals, des de les cançons de bressol fins a les rondes amoroses.
Una de les principals aportacions de l’estudi és precisament redefinir què hem d’entendre per jota valenciana. Els investigadors denuncien que durant molt de temps s’ha reduït erròniament la jota valenciana a les valencianes de l’U i Dos i de l’U i Dotze, dos gèneres molt populars però que, segons expliquen, tenen entitat pròpia i diferències suficients com per a no ser considerats jotes. Esta confusió, asseguren, ha provocat una visió parcial i deformada de la realitat musical valenciana. Per contra, l’article defén que la jota valenciana és en realitat un univers molt més ampli, divers i ric, format per multitud de variants melòdiques, estils interpretatius i contextos socials diferents. La jota apareix tant en versions per al ball com en cants a cappella, en formes populars i en modalitats més elaborades, en ambients rurals i urbans, en celebracions festives i en moments íntims de la vida quotidiana.
Per a demostrar-ho, els autors recorren a una gran quantitat de testimonis històrics i materials sonors recopilats durant dècades per Fermín Pardo en el seu arxiu etnogràfic. El resultat és una panoràmica impressionant sobre la implantació de la jota al territori valencià. De fet, una de les revelacions més importants de l’article és que la referència documentada més antiga coneguda fins ara sobre la jota en tot l’Estat espanyol podria ser valenciana. Els investigadors recuperen un ban de 1723 de la Baronia d’Albalat en què es prohibien diversos balls i cants populars per considerar-los “indecentes”, entre ells explícitament la jota. El document, a més, afirmava que aquells balls “de veinte años a esta parte se han introducido”, cosa que situaria la popularització de la jota valenciana cap a començaments del segle XVIII.
La importància d’esta troballa és enorme perquè desmunta la idea que la jota és exclusivament aragonesa o que arribà tard al País Valencià. L’article no nega la relació entre les diferents tradicions jotístiques peninsulars, però sí que reivindica que el poble valencià participà molt prompte en la consolidació del gènere i desenvolupà formes pròpies molt arrelades. Durant el segle XVIII la jota ja era perfectament coneguda a terres valencianes i, en este sentit, l’article aporta exemples de plecs de cordell impresos a València amb cobles per a cantar jotes en serenates i també mencions literàries que evidencien la seua popularitat. Per exemple, en un col·loqui publicat el 1757 sobre unes festes a Mislata es descriu com els participants “ballaren la jota y ballant se empinaben la bota” mentres celebraven un casament.
La jota valenciana arribà a convertir-se fins i tot en un element identificador dels valencians en la literatura i el teatre espanyols del moment. Els autors expliquen que en les tonadilles escèniques madrilenyes del XVIII era habitual associar els personatges valencians amb este gènere musical. Això significa que el vincle entre els valencians i la jota ja formava part de l’imaginari cultural hispànic fa més de dos-cents cinquanta anys. Igualment, durant el segle XIX la jota valenciana continuà plenament viva. Un dels testimonis citats en l’article és el d’Antonio Cairón, que el 1820 definia la jota com “un bailecito característico de los valencianos”, o també es documenten actuacions teatrals de gran èxit a Madrid amb la denominada “Jota valenciana”, interpretada per famosos balladors de dansa bolera.
Precisament en el segle XIX apareixen les primeres partitures conegudes de jotes valencianes recopilades directament sobre el terreny. El músic Eduardo Ximénez Cos arreplegà el 1873 diverses melodies, entre elles una “Jota valenciana” i una “Jota del carrer”, esta última vinculada a les rondes nocturnes pels carrers dels pobles. Els investigadors subratllen la importància d’estes partitures perquè demostren que ja existia una gran varietat interna dins de la jota valenciana.
Però l’article també analitza com a finals del XIX i principis del XX la jota experimentà un procés de folklorització. És a dir, deixà de ser exclusivament una pràctica popular espontània per convertir-se també en espectacle escènic. Així, els quadres de balls populars valencians començaren a representar jotes en teatres, places i celebracions oficials, especialment durant la Fira de Juliol de València. En relació amb això, els autors recuperen un testimoni especialment valuós de Teodor Llorente Falcó, que recordava amb nostàlgia les jotes improvisades en una alqueria de l’Horta durant la seua joventut: Llorente descrivia com els músics tocaven guitarres mentres diverses parelles ballaven espontàniament davall d’un emparrat, entre vi, aiguardent i castanyoles. Aquella escena representava una manera de viure la jota completament integrada en la vida quotidiana.
En tot cas, probablement l’aspecte més interessant de l’article és la reconstrucció detallada dels contextos socials en què la jota valenciana estava present. I és ací on l’estudi revela fins a quin punt este gènere impregnava tota la cultura tradicional. La jota apareixia ja en la primera etapa de la vida, atés que ls autors documenten nombroses cançons de bressol cantades amb melodies de jota; en estos casos el ritme s’alentia i la interpretació es feia suau per ajudar els xiquets a dormir i una de les fórmules més repetides començava amb versos com “la meua xiqueta és l’ama” o “el meu xiquet és l’amo”… Però quan els infants creixien, la jota continuava present en els jocs infantils, ja que moltes cançons de rogle utilitzaven melodies i estructures pròpies d’este gènere. Així, la jota no era només una música d’adults, sinó també un element central de la socialització infantil.
Més avant, la jota reapareixia en un dels rituals més importants de la joventut masculina: les festes dels quintos abans d’anar al servici militar. Els futurs soldats recorrien els carrers tocant i cantant jotes per a recaptar diners i celebrar la seua partida. Aquelles cercaviles reunien guitarres, bandúrries, percussions i fins i tot músics de banda. I també els casaments estaven profundament vinculats a la jota, segons desciu l’’article, amb jotes específiques de boda, interpretades durant les cercaviles que acompanyaven els nóvios fins a l’església i posteriorment al convit; eren melodies més pausades i elegants, sovint amb lletres dedicades a l’amor i al nou estat de la parella.
La presència de la jota en el calendari festiu anual era igualment enorme i en Nadal, per exemple, apareixia en cants litúrgics, en aguinaldos, en albades nadalenques i en rondes pels carrers. Igualment, en Carnestoltes les comparses utilitzaven melodies de jota per a interpretar lletres satíriques sobre la vida local i la política. O per Pasqua els jóvens cantaven jotes durant les excursions per a menjar-se la mona i passar el dia al camp. I en la festa dels Maigs, una de les tradicions amoroses més importants de la cultura popular valenciana, la jota també tenia un paper absolutament central. Així mateix, les rondes nocturnes dedicades a les fadrines utilitzaven melodies de jota tant per a anunciar-se pels carrers com per a introduir les cançons dedicades a cada xica.
D’una altra banda, l’article també dedica una atenció especial al ball de la jota. Els autors expliquen que existien diferents modalitats segons el territori i el context. En les comarques meridionals predominaven les jotes ballades de manera aïllada, habitualment en parella. En canvi, al nord valencià i les zones pròximes a Aragó era freqüent l’enllaç de jota, fandango i seguidilles dins d’una mateixa seqüència contínua. A més, la jota podia formar part tant del ball social espontani —els bureos i saraus— com de les danses de plaça organitzades durant les festes majors. Inclús apareixia en danses rituals solemnes, com la Moixiganga de Titaigües.
Un altre dels grans valors de l’article és la recuperació de les jotes de treball, probablement una de les manifestacions més desconegudes hui en dia. Els autors expliquen que els agricultors valencians cantaven jotes mentre llauraven, segaven, batien o collien olives. Cada classe de treball desenvolupava unes característiques musicals concretes: les jotes de llaurar, interpretades a soles, tenien melodies llargues i plenes de melismes; les jotes de segar, cantades en grup, buscaven coordinar i alleugerir les dures jornades estivals; les de collir olives eren més pausades i solemnes… Estos cants desaparegueren progressivament amb la mecanització del camp, però gràcies a les recopilacions etnogràfiques encara les podem conéixer de primera mà. De fet, els autors consideren que ací radica un dels grans valors patrimonials de la jota valenciana: moltes d’estes manifestacions es van enregistrar abans de ser transformades o estilitzades per grups folklòrics.
Finalment, l’article dedica un apartat específic a la jota d’estil valenciana, una modalitat hui pràcticament desapareguda però que històricament també tingué molta presència. Estes jotes, pròximes als cants d’estil aragonesos i navarresos, es caracteritzaven pel virtuosisme vocal i els abundants melismes. Així, els investigadors documenten que la jota d’estil estava viva ales terres valencianes almenys des del segle XIX i que es cantava tant a cappella com amb acompanyament instrumental de guitarres, bandúrries o acordions. I també expliquen que moltes d’estes melodies arribaren a través dels jornalers valencians que anaven temporalment a treballar a Aragó i Navarra.
En conjunt, l’article de Marc Peña i Fermín Pardo representa una de les aproximacions més completes i rigoroses que s’han publicat en els últims anys sobre la música tradicional valenciana. El seu principal mèrit és demostrar que la jota valenciana no és una curiositat folklòrica residual ni un simple préstec cultural, sinó una expressió profundament integrada en la història social i emocional del poble valencià. No debades, la investigació mostra que la jota fou durant segles una música omnipresent: servia per a dormir els xiquets, festejar, treballar, ballar, celebrar, protestar, enamorar-se i fer comunitat. Era una banda sonora completa de la vida tradicional valenciana. I probablement eixa és la gran conclusió de l’estudi: que la jota valenciana no és només un gènere musical antic, sinó un dels grans codis culturals amb què diverses generacions de valencians van expressar la seua manera d’estar al món.
