Recordes el teu primer bes? O quan et vas regalar la teua primera concessió onanista? Saps dir, amb seguretat, si la teua primera volta, o la tercera, o la penúltima, hi hagué consentiment explícit? Algun viatge has forçat massa la situació amb la teua parella? Són preguntes que et sorgixen en visionar Pubertat. Un exercici de reflexió global sobre la sexualitat primerenca, i no tan primerenca, que s’ubica en el context d’una colla castellera. Si Leticia Dolera fora valenciana, hauria contextualitzat la sèrie en una filà de moros i cristians, en el casal d’una falla o en qualsevol cau fester. Perquè els problemes dels jóvens són els mateixos arreu del món, només que en alguns llocs es tracten de manera més violenta, i en uns altres més civilitzada. I cal, per desgràcia, molta educació i trencar molts silencis.

Dolera firma la sèrie nacional de l’any, així de clar. Sense efectes especials, parlant en català, sense necessitat de tindre superestreles en el càsting i tractant un tema tan complex com una agressió sexual entre menors, que són amics. Manté el ritme constant, els colps d’efecte justos per a no perdre mai l’interés, et dibuixa els personatges amb quatre frases i evita caure en una mirada massa inquisitiva. Apareix el porno, la viagra, l’abans tot era d’una altra manera, la bisexualitat, l’homofòbia… un poc de tot. I qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra.

Sense el dramatisme revengista d’I may destroy you en HBO, sense l’ostentació tècnica d’Adolescence de Netflix i sense caure en la frivolitat normalitzada de Sex Education. En este cas aconseguix que resulte incòmode mirar-se a l’espill durant els sis capítols de la sèrie. És com caminar amb pedretes en la sabata, com eixe bes d’una mare a la porta de l’escola quan eres un adolescent o trobar-te unes fotos antigues inapropiades oblidades en el fons d’un calaix, o del subconscient. Cal obrir finestres, armaris, llibres i que la pols rància que opaca realitats incòmodes, desaparega.