És difícil. No perdre l’esperança és difícil. Difícil no plorar, ni tindre malsons, ni mal de cap ni de ventre.

Molt difícil concentrar-se. Posar la ment ara i ací. Obrir el portàtil, escriure un paràgraf.

Pensar un demà. Amb por. Difícil suportar la impotència infinita davant d’una humanitat morta per dins. Perquè això és el que sembla: per dins, un forat. I ara què. Que difícil.

I tan trist… trist olorar la violència com un gos de caça, la sang com un gos de caça o com una bèstia. Saber la sang. Saber-la. Conéixer. Que trist. Mortalment trist.

Que difícil i que trist imaginar la debacle. Perquè u la veu vindre però vore-la arribar és una cosa diferent. Vore-la arribar obliga a mirar amb els dos ulls oberts amb les parpelles ferides. I cou.

Una part de tot ha mort. I després (o no, mentisc, després no: al mateix temps) hi ha l’altra part de tot. Una part, i cal saber-ho, és un zombi infectat d’una malaltia tan fal·laç com antiga. I vaga i riu, i crida i odia, i mata. Mata, com el desastre natural en què s’ha convertit una part del món. Mig planeta bell… un tsunami. I adeu.

Jo no conec este món.

A mi em van ensenyar un mai més, a foc. A l’aula, a casa, fent els deures i els exàmens. Em van dir que el món seria una altra cosa, que l’Angelus Novus vigilava amb els ulls a l’esquena, que la Història vibrava amb ferides que cridaven. Que ja no. Que mai més.

Ens van mentir.

Jo duc la ràbia de la mentira. Mentirosos. Perquè se suposava que… però no.

Ocorre una cosa, però, amb la ràbia. Ocorre que som humans. Humans, malgrat la mort de la humanitat; malgrat la mentira terrible i malgrat totes les ràbies. Soc humana. Una d’eixe món que prometia coses, del món més bell que no era merda malalta. Ocorre, i no és res nou, que una part del tot humà està trista, molt trista, i enfadada, enfadada amb cada fibra, amb cada pèl, enfadada. Estat fèrtil, este. No cap la desesperança quan s’està ocupat comprenent.

La total desesperança, eixa que paralitza, és un límit no tan fàcil d’assolir. Abans d’eixa frontera hi ha coses. Hi ha l’acció, en forma de veu, de protesta, de difusió. Hi ha l’esforç de saber-ne més. La desesperança, amics, quan queda veu, quan queda força, és autocomplaença disfressada. I no és moment de permetre’s cap autocomplaença.

Per què no ens esforcem a defensar, tot el que es puga, que açò no ha de ser la fi del món?