L’anomia és l’absència de lleis. També es definix com la carència de normes socials o la seua degradació. El ferment de les situacions més glorioses des del punt de vista de la creació és quasi sempre allò que encara no està constret per les normes. En este sentit, visca l’anomia!
Abelardo Muñoz (València, 1952) és un franctirador. Un bala perduda del periodisme que sempre ha anat al seu aire. Un esperit insubornable per naturalesa. Un lletraferit ingovernable, i segur que ho ha pagat materialment (que no moralment, crec). Fa molts anys que pense que és la millor signatura –amb diferència– de les que compareixen cada divendres en la veteraníssima Cartelera Turia (una d’aquelles rúbriques que justifica desembutxacar un parell d’euros), un dels seus supervivents històrics, hereu en certa manera de la descarnada lírica urbana de Raúl Núñez (Buenos Aires, 1946 – València, 1996). Però és que el seu currículum pot lluir moltes més insígnies: Qué y Donde (servidor també començà a publicar allà en 1999), El País, Interviu, La Vanguardia, El Temps o el desaparegut Diario de Valencia de J.J. Pérez Benlloch.
Es pot dir que la paraula anomia, o almenys el que representa, estava condemnada a entendre’s amb Abelardo. Estava escrit. I la prova fefaent és el seu recent llibre Anomia. Rebeldes valencianos en 1970 (Alfons El Magnànim, 2024), un apassionant recorregut per la València periodística, literària i cinematogràfica de la dècada en la qual tot pareixia encara possible, després de quasi quatre dècades de dictadura que havien sumit el país en una trista estampa d’un funcionarial blanc i negre. En un pou de grisor. L’autor ho va viure tot en primera persona, de primera mà, i per això és tan valuosa la seua aportació en un llibre que cal sumar a títols altres com Periodo especial (2019), Chaflán (2018) o Chungas calles (2024). La seua prosa sempre és vivaç, gràfica, nerviüda, honesta. I mai no es casa amb ningú.
És precisament per això que les 188 pàgines del llibre són com un tribut a aquells que ni es van apuntar al carro del pragmatisme dels quadros socialistes (el dels qui ocuparien la major part de càrrecs institucionals una volta ja estrenada la democràcia i l’Estat de les Autonomies) ni tampoc es van plegar a l’ortodòxia marxista del Partit Comunista en les nostres comarques. Ell es va moure entre els dos espectres.
En realitat, Abelardo Muñoz mira arrere sense ira però amb la lucidesa de qui sap que pensar i actuar per lliure comporta un peatge. La contracultura valenciana, aquell grapat de creadors i pensadors influïts per la Nouvelle Vague, el periodisme gonzo i el rock and roll quan encara semblava una tasca revolucionària (rialles en llanda des de l’actualitat, què li farem!), va deixar uns quants bonics i jòvens cadàvers pel camí, i és a alguns d’ells als quals Muñoz dedica un bon espai: fonamentalment, al poeta Eduardo Hervás (1950-1972) i al cineasta aragonés Antonio Maenza (1948-1979), amb qui va mantindre una estreta relació.
Aquella València d’un barri del Carme en plena transformació, de locals mítics com el Capsa o Barro, d’aquella zona de les tasques de Sant Bult, d’aquell Parterre infestat de drogues i prostitució, aquella ciutat en la qual la gentrificació i la turistificació no eren ni entelèquies, és el bressol al qual es cou tota una teranyina d’interaccions i íntimes revoltes que sovint es topen amb la brutal brigada político-social d’un franquisme disposat a morir matant, intentant ofegar els anhels d’una generació que, en el seu trànsit cap a la vida adulta, va acabar traint-se (majoritàriament) a si mateixa.
Potser a les generacions més jóvens la peripècia vital que exposa Abelardo Muñoz no els diga massa cosa. La memòria no és només selectiva: és escassa. I més per ací. Però la seua aportació és essencial per a fer recompte d’uns temps als quals no els sobren cronistes ni veus tan independents com autoritzades, la veritat. Com ell mateix afirma: “Cuando esté criando malvas me gustaría que algunas de las cosas que he escrito sirvieran para reconstruir la memoria de esta ciudad: esa sería para mí la mejor propina”. I té més raó que un sant.
Fotografia de portada: Raúl Núñez i Abelardo Muñoz (José García Poveda, el Flaco)
