El primer record de Susana en la Cova del Capità es remunta a una fotografia dels anys de la infància. Anava a banyar-se amb sa mare i sos germans i cosins, al costat de les mares i els germans i cosins d’altres veïns del poble en els calorosos dies dels estius de preescolar. És un paratge preciós a tres quilòmetres del poble, un mos en la paret de roca d’un tossalet, format per l’erosió d’una cascada de sis metres que cau en un gorg i que mor en un llit d’arena que fa de platja. Una platja enmig de la muntanya.
Uns anys després vindrien altres records d’altres banys amb la colla d’amics del poble, tots en bicicleta. També els records dels bonegons de sa mare per tornar tard a casa, amb el trage de bany i el monyo encara banyats i la tovallola penjada del muscle, amb el plat del dinar gelat sobre la taula. “Amb la calina que fa! Et podries haver desmaiat!”.
Als 20, ja sense bici, continuà anant cada estiu a la Cova del Capità a pegar-se un escabussó amb els amics. Una nit, després d’una revetla en les festes del poble, un dels xics de la colla proposà d’anar a la Cova i pegar-se tots un bany en conill, per a que els baixara la bufa. I a vore qui s’atrevix… però si tu et tires, jo també!
Passen els anys. Susana ja no visita tant la Cova del Capità. Li fa perea anar fins allí només per a un bany. Que si l’aigua està molt gelada… Ja veus, mira que li agradava… Encara que ja no va tant, sap que sempre està allí. I que els xiquets i jóvens del poble van amb mares, cosins, germans i colles d’amics en els llargs i calorosos dies d’estiu. De tant en tant, Susana s’acosta pegant una caminata. Fa un poc d’exercici i recorda els anys de la infància i joventut, quan anava amb sa mare i els germans, i després amb la colla d’amics, i aquella nit, a la llum de la lluna plena, quan es banyà en conill.
Diuen en el poble que tot començà per culpa d’un influencer. Què se li hauria perdut allí? “Un dels racons més bonics i menys coneguts de la nostra terra”, digué, a pit descobert, en un vídeo, abans de llançar-se al gorg pegant un volantí. Al cap de dos hores s’havia fet viral.
Els primers dies comptaren més de dos-cents cotxes. Quan Susana sentí la xifra, s’emportà les mans al cap. En una carretera tan menudeta? I on han aparcat? Havien ocupat cunetes i camps de cultiu, col·lapsant l’accés. Era tant el descontrol que, al remat, calgué cridar a la Guàrdia Civil. Quan se n’anaren hi havia fem per totes bandes. I així tot l’estiu. En el poble no es parlava d’una altra cosa. Començaren a anar colles de xicons amb altaveus, armant escama i deixant-ho tot fet tabac.
Davant les primeres protestes dels veïns, l’alcalde respongué que no es podia fer res més que, de moment, posar un operari municipal a controlar el trànsit. Una nit agarraren uns salvatges tallant les branques d’un pi per a fer una fogata. Una fogata! En plena onada de calor! Volien passar allà tota la nit.
En el poble ha botat la polèmica. Que la gent té dret a anar on vullga, que la natura és de tots i de ningú, que a vore com impedixes que vinguen, diuen alguns. I els altres que és per això, precisament, que cal prohibir-los vindre; que si no saben cuidar el que allò de tots o, millor, allò que no és seu, no tenen dret a usar-ho.
Al principi, Susana estava dubtosa, però ara vol prohibir l’accés. No voldria ella impedir a ningú anar on vullga, però si no demostren un mínim respecte que es queden en sa casa. A vore si allí fan igual. A més, que collons!, la cova és un poc seua, dels del poble, més que d’eixe ramat d’estranys que han vingut a destrossar-la.
Vist que no canvia res, alguns veïns, els més tirats cap avant, han muntat una associació i l’altre dia, per la vesprada, isqueren a manifestar-se pels carrers del poble amb una pancarta que deia Salvem la nostra cova. Ja tenen preparada una carta per a la Diputació i estan arreplegant firmes entre els veïns per a que tanquen la carretera, almenys, durant l’estiu. Susana ha firmat. Vorem com queda la cosa.
Foto: Font de las Donas, en Millares (la Canal de Navarrés) © Felip Bens
