El món ha canviat irreversiblement. La vida escapa del príncep Fabrizio Salina com l’aigua evaporada d’un llac que es transforma en núvols o la promesa indolora dels núvols. És una desgana plàcida, quasi desitjada, conscient en tot cas, a diferència del que passa, creu el príncep, amb aquells que l’envolten, gent de cor i esperit plebeu que s’aferra a la materialitat insensata de la vida amortitzada. Després, eixa lleugera pèrdua constant, com de granets d’arena, creix fins a convertir-se en la fuita d’una presa, aplega el metge amb la campaneta del viàtic, més tard un oceà complet que brama, el nebot li agafa la mà, ploren les filles, es desplega l’espectacle de la compassió i el príncep fa càlculs: quants anys he viscut realment? Abans que s’extingisca el bram de la mar, Frabrizio Salina, El Gattopardo, conclou que no n’han sigut més de tres o quatre: algunes jornades de caça, unes poques converses, el naixement de la seua filla, dos o tres amants, raptes esparsos de grandesa en mig del no-res. Una misteriosa jove amb el rostre ocult per un vel s’obri pas entre l’arc dels dolents i li estén la mà per conduir-lo al darrer tren. Quan les aigües callen, el cos de cames llarguíssimes del príncep, els micos i els papagais dels frescos de palau, la vigència dels déus grecs, són ja fem, en expressió marquiana.

En una Orà assetjada per La pesta, el doctor Rieux tracta de salvar un xiquet, el fill del jutge Othos. La lluita es perllonga durant hores durant les quals els bulbs durs i pudents s’acarnissen amb el cos flac i crispat del xiquet. La descripció del seu dolor físic provoca dolor. Tot el que passa és injust i miserable. Es voldria, desesperadament, la salvació del xiquet, però la mort avança. Lentament. Com una tuneladora que no descansarà fins a haver trencat la darrera fibra del pacient i haver esgotat les possibilitats de turment. Impossible eixir d’eixa habitació literària sense estar extenuat per les hores de lluita mèdica, sense sentir un horror que no acaba en tancar el llibre, que es consolida com un quadre permanent del sense sentit i la pena.

Willy Loman s’ha enganyat en tot. Ha enganyat la seua dona i també els seus fills. No entén el món que deixa arrere. Però, dins del seu esperit mesquí i orgullós, cremen el mite americà i la flama de l’or. Ah, l’or! El seu germà Ben sí que va saber seguir-ne el rastre i fer la via dels pioners, dels hòmens sense regnes ni por que no rendixen comptes en sòrdides oficines i viatgen al cor de la tenebra per a prendre, per la força, el diamant viril que els ha de coronar. El viatjant Loman és un covard i un estúpid. Però es projecta i s’inscriu a si mateix com a part de la llegenda. Pur capitalisme emocional. Vals el que tens, vals el que deixes. I si fora capaç de deixar un grapat de milers de dòlars a la seua dona Linda i als pobres Biff i Happy, el recordarien, l’idolatrarien com ell idolatra a Ben. El suïcidi és la culminació del miratge. La profunda derrota del ser humà combustible que alimenta les flames del motor de la nació.