Eixe és el títol d’un magnífic article que el modernista alteà Alejandro Llinares Planells publicà fa uns mesos en els Annales for Istrian and Mediterranean Studies, encapçalat per una cita del volum 46 de la Grosses vollständiges Universal-Lexicon, la principal enciclopèdia germànica de la primera mitat del segle XVIII. El text, segons la traducció castellana de Berta Raposo, remarcava que els valencians “son de espíritu alegre y de conversación agradable, lo cual no se encuentra en otras regiones; junto a esto, son muy valientes y aptos para la guerra, y además se dice que tienen un extraordinario amor por su libertad. Pero, por lo demás, no se les alaba mucho… cuando un valenciano va a Madrid es tenido por un bandolero”.
L’apreciació era conseqüència lògica de la fama que s’havien guanyat els valencians al llarg de tot el segle XVII: colèrics sanguinaris, entregats a l’honor i la venjança, alhora que extremadament hàbils en l’ús de les armes. De fet, les referències en la documentació pròpia i forana són constants. En 1604, per exemple, el cavaller francés Barthélemy Joly deia que el caràcter dels valencians era “menys remís que el dels altres espanyols: són arravatats, tiren mà a l’espasa per poca cosa i maten sense gran dificultat”. O en 1651, parlant de les bandositats, el dominic del Cap i Casal Francesc Gavaldà deia que hi havia una “constelación valenciana que fácilmente cría y rebuelve los humores coléricos y sanguinos, y enciende las voluntades”. Esta fama era tan extensa que a Madrid els preferits per a ser contractats com a sicaris eren els valencians, segons constatà la Baronessa d’Aulnoy en el viatge que hi va fer en 1679: “Generalment, per a estes males accions es fan vindre hòmens de València… No hi ha crims als quals no es comprometen de manera resolta per diners. Porten estocs diminuts i armes que trauen sense fer cap soroll, amb els quals fan ferides mortals”.
Així, en Les délices de l’Espagne et du Portugal, publicades amb pseudònim en l’any 1707 a Leiden i París, s’afirmava que: “Els valencians són, de tots els pobles d’Espanya, els de millor figura, perquè, mentres la majoria dels espanyols són menuts, prims i de color citrí, ells són alts, robustos, vigorosos, de bon color i tracte agradable. Tenen intel·ligència i no són tan ganduls com els castellans. Són bons amics, però si se’ls ofén, es convertixen en enemics irreconciliables, per la qual cosa les morts i assassinats són tan freqüents… Hi ha entre ells una classe d’individus als quals anomenen ‘guapos’, que concerten la mort d’un home, als quals moltes vegades ni coneixen”. Els Albelda, David Navarro o Ballesteros de l’època…
No debades, aquell fenomen tenia unes arrels ben profundes: l’expulsió en 1609 dels moriscos –que eren una tercera part de la població del Regne de València– havia ocasionat un enorme daltabaix en la societat, l’economia i la política valencianes, amb unes elits arruïnades i controlades per la Corona, una activitat productiva en shock i unes institucions pròpies sense capacitat de resposta. El resultat va ser un gran desestructurament social i un seguit de lluites aferrissades que, al mateix temps que sumien la terra en el desorde i el caos, feien emergir el nom d’importants i valerosos caps de quadrilla, com Jacint Rovira (d’Aielo de Malferit), Perot Andrés (de Muro), Baltasar Llorca (de la Vila Joiosa) o Mateu Vicent Benet (El guapo de Benimaclet), que eren temuts i admirats alhora. Ho reflectia clarament un romanç castellà d’entorn de 1720: “En los montes de Toledo, / dentro de sus tierras viven, / veinte vandidos que son / los verdugos de la muerte, / caballeros valencianos, / de aquestos que al rey no temen”.
I és que aquells valencians que no temien el rei havien reemplaçat els catalans en la seua fama de cabdills que no respectaven ni Déu, ni llei ni amo, després de la partida a Nàpols del lluçanenc Rocaguinarda el 1611 i l’execució de l’osonenc Serrallonga en l’any 1634. Posteriorment, entre la segona mitat del segle XVIII i començaments del XIX, els valencians serien substituïts en l’imaginari col·lectiu hispànic per diversos bandolers andalusos, com El Tempranillo, El Tragabuches o El barquero de Cantillana, figura en la qual es basà la sèrie televisiva Curro Jiménez. Més tard, tanmateix, en el moment del desenvolupament dels diversos nacionalismes, tant el catalanisme com l’espanyolisme recuperaren i reivindicaren la memòria d’aquells personatges aguerrits, valents i rebels, per tal de reforçar l’autoestima col·lectiva davant de qualsevol adversitat.
El regionalisme valencià i el primer valencianisme, per contra, mai no ho van fer: l’exemple d’una poderosa Espanya castellano-andalusa amb capital a Madrid i d’un nacionalisme propi i hegemònic a Catalunya van ser prou per a encunyar, en trista comparació, el clixé dels valencians molls i meninfots. Un clixé que, reproduint-se de manera sistemàtica i acrítica, tant de mal ens ha fet en les darreres dècades, obstruint qualsevol intent d’acció conjunta a Madrid pel que fa als interessos comuns dels valencians, siga en les infraestructures econòmiques, el finançament col·lectiu, les competències legislatives com el dret civil o el veritable aprofundiment d’un autogovern que atenga de manera prioritària al benestar dels valencians i no pegue la cabotada permanent davant les ordes dels reis, lleis i amos. Potser siga hora de recuperar aquella fama de ser tinguts per gent colèrica, sanguinària i entregada a l’honor i la venjança. Probablement ens aniria millor.
Fotografia de portada: ‘Famosa Xácara, que hace relación de los delitos, muertes, robos y atrocidades de Pedro Andrés, capitán de vandoleros, que prendieron y ajusticiaron en la ciudad de Valencia’ (Agustí Laborda impressor, 1743–1776, Cambridge Digital Library)
