El blues és una ferida oberta, la instrumentalització repetitiva de la melancolia, el ressò sonor de la tristesa i la depressió. Sovint, l’escriptura naix d’una ferida que rebota a les parets de l’ànima fins a convertir-se en fuet. Un any en la catedral de Pelayo també és un blues. L’autor d’este llibre ho sap, d’ací el títol i la notable insistència a dotar de sentit literari eixe viatge en tren des de la Ribera cap a l’essència d’un lloc que resistix indòmit en el cor d’un barri assimilat, al laberint captiu d’una ciutat dessagnada per la seua indiferència teledirigida, un cap i casal desdentat i amb memòria de peix.

De totes les formes de fer literatura, la que més em captiva és la que fa de la cartografia un apèndix personal i oníric. Pelayo és un barri singular, ferroviari, taurí, emboscat i perplex. Juga la lliga dels llocs literaris poc novel·lats, eixa mancança tan nostra. Per partida doble, la seua singularitat ve del bullici i la fugacitat. Tot el món està de pas en Pelayo. Això explica les pensions, la proliferació de bars amb màquines escurabutxaques, les perruqueries asiàtiques, el funambulisme del veïnat. Hi ha en Pelayo una escenografia costumista i procliu a l’esbarjo i la novel·la negra. No debades, va ser en este barri fantasmagòric però viu on es va perdre la pista d’Antonio Anglés, l’home del sac de l’Horta Sud.

Personalment, sempre em va encisar esta illa urbana en la ciutat de les illes fluvials i anèmiques. Encara hui manté un caràcter propi malgrat la transformació absoluta dels seus baixos comercials. Tal volta, tot ve d’eixa porta estreta i quasi clandestina que dona accés al gran temple del joc valencià per excel·lència: el joc de la pilota. Amb els anys, allà pels 90 del segle passat, comencí a vore en eixa porta un transsumpte d’aquella altra porta que Harry Haller, el protagonista d’El llop estepari, la novel·la de Herman Hesse, traspassava en un carreró perdut d’una ciutat sense nom. Eixa porta li atorgava a l’home rígid i misteriós la possibilitat d’amollar els seus llastos, imaginar altres vides, mantindre a ratlla el pes  de la derrota íntima que intuïa en el seu pelegrinatge urbà.

El narrador de Pelayo Blues també escriu una derrota. A vegades, l’única manera de guanyar un poc de serenor és escrivint. Pelayo Blues és sobretot això: la victòria personal d’una derrota col·lectiva. Per a apaivagar la ràbia amb certa lucidesa s’escriuen llibres com este cant a la pilota i la seua catedral. Tot plegat, Pelayo mai tornarà a ser Pelayo. L’autor, que és un romàntic però no un trompellot, ho sap. Entre la nostàlgia i l’oblit naix la literatura. El risc és engrunsar-se en el sentimentalisme, eixa màscara comercial que  ho assimila tot i convertix un trinquet en un gastrotrinquet. L’evidència parla clar i ras. Assistim a la fi d’una era i no sempre resulta fàcil trobar les paraules adients. Imagine que per això l’única literatura que m’interessa és la literatura pòstuma. Un testament és un secret compartit. Entre l’estació del Nord i el trinquet de Pelayo, Sergi Durbà ha alçat una ciutat, una altra València feta d’esplendor i misèria, d’oblit i memòria. Dissabte rere dissabte, amb les absències presents de Milo i Bausset, l’autor ha perseguit el mite incombustible de l’autenticitat, la carlota de la identitat. El repte era majúscul, heroic. No és senzill gestionar la decadència d’un món que s’esgota. Tanmateix, entre el desencant i la tristesa, es cola la bellesa del joc, l’emoció dels irreductibles, la passió heretada, les veus ancestrals que ressonen immortals al bell mig de la ciutat assetjada.

La pilota te els seus déus: noms mítics que s’enlairen amb la millor tradició de les històries que parlen del sacrifici i la llum, eixe pes intangible que també es respira al trinquet de tant en tant. Tal volta, amb la pilota passe el mateix que amb tantes i tantes disciplines humanes: que siga la literatura qui li done força i continuïtat, dimensió metafísica. Pelayo Blues n’és una mostra evident. Com tots els testaments que naixen de la passió i la ràbia, desbudella amb precisió les raons i els motius, les ferides i les cicatrius, l’alé atàvic d’un poble que seguix sense saber el que serà de major. Possiblement, i eixe dolor impregna cada pàgina d’este llibre, el no-res. Tot plegat, i com va dir el nostre poeta: caldrà fer camins de secreta esperança. El futur és la gran incògnita.